Caminant apressat enmig de la gentada, distret com sempre, no el veig venir fins que és massa tard i un cop sec em fa caure d’esquena, tan llarg com sóc, sobre la vorera. I tot seguit, sense temps de res, noto com els pneumàtics em passen per sobre, primer un, després l’altre, aixafant-me contra el terra, on resto sense forces, ni esma, ni cap ajut, doncs ningú, ni tan sols el ciclista que m’acaba d’envestir, m’auxilia.
Al terra em sorprenc en notar com els vianants em comencen a passar per sobre sense ni tan sols ensopegar amb el meu cos, com si jo només fos una peça més del paviment. Però a mesura que passa el temps, que passen els dies, m’hi acostumo, a tot, a les sabates planes i a les de taló, als patins i als carros, a les motos i a les bicicletes, als bastons i a les graneres, als xiclets i a les clofolles, a les cigarretes i a les escopinades, als mocs i als vòmits, als pixats i als excrements, als gats i als gossos, als insectes i als aràcnids, al sol i a la pluja, al fred i la calor...
Fins que un dia sento un gran estrèpit i veig amb horror com un home, abillat amb casc i armilla reflectora, fa anar un martell piconador que tot ho esmicola, doncs, pel que sembla, fan obres al carrer. Així que m’aixeco i marxo cap a casa.
2 comentaris:
Te he dejado un regalito en mi blog.
davant del meu balcó hi ha un mur. una quadricula irregular. potser podria venir un homenet amb un martell d'aquests, potser fins i tot em podria acostumar al sol, a l'aire, al vent, a veure el cel...
Publica un comentari a l'entrada