Gràcies a la reproductibilitat tècnica veig el meu embolcall en una petita pantalla. Veig la meva imatge que es belluga d’aquí cap allà, i sobtat sento una veu desconeguda que hom reconeix com a meva. Escolto amb atenció i no entenc gaire cosa del que dic, doncs la veu s’embarbussa en frases sense sentit i només diu nicieses. I quan veig com ric, com els meus llavis se separen en una lletja ganyota deixant al descobert la membrana mucosa bucal que cobreix els arcs dentals, bruta d’avellanes, alhora que els ulls se m’acluquen i el nas se m’arronsa, resto torbat, i no pas poc.
És per això que estic satisfet de ser qui sóc, doncs res em desplauria tant com trobar-me, ni que fos a la cua del cinema, a aquell qui sóc.
1 comentari:
Ése que somos, por fortuna, no podemos encontrárnoslo en ningún sitio. Porque sus límites son indefinidos y desconocidos. Porque no puede ajustarse a ninguna definición de ésas que nos caen encima en función de nuestros logros, de nuestras posesiones, de los juicios de valor que los demás emiten sobre nosotros, o los que nosotros mismos hacemos sobre nosotros. Y sólo eso nos salva.
Publica un comentari a l'entrada