Watashi wa kuma desu

Avui, en llevar-me, m'ha plagut ser un ós formiguer. M'he tret el pijama, m'he estirat el nas fent pinça amb dos dits, i despullat he baixat al carrer on, de quatre grapes i amb els ulls mig aclucats (els óssos formiguers tenim una visió deficient), he començat a cercar les saboroses formigues. Però, abans que en pogués trobar cap, he sentit com una veu coneguda em cridava, ep, dErsu, que fas despullat i de quatre grapes pel carrer, que crides l'atenció i te'n constiparàs, i de seguit he reconegut l'assenyada veu de J. No m'atabalis, sóc un ós formiguer i cerco formigues i tèrmits, he respost. Els óssos formiguers no parlen, ha dit J., i tu com ho saps, setciències? si jo parlo, i jo sóc un ós formiguer, els óssos formiguers parlen, he sentenciat. Deixat estar de sil·logismes pocasoltes, a més, no tens aspecte d'ós formiguer, ha afegit J. I tu a qui creuràs, a mi o als teus ulls, empirista de pa sucat amb oli? Vull ser un ós formiguer i sóc un ós formiguer, i d'una empenta me l'he tret de sobre i he continuat vorera enllà, alhora que el vent s'emportava les darreres paraules de J., voler no sempre és poder, dErsu, no sempre...

Kyūketsuki (II)

No tenia mai una paraula amable amb ningú, ni perdonava res als altres, doncs cada nafra, cara malaptesa, cada errada que poguessin cometre, li recordava, com una punyalada, les pròpies mancances, i res no el turmentava tant com saber-se imperfecte. Per això va decidir retirar tots els miralls del vell casalot on vivia, per no haver de contemplar mai més la seva odiosa imatge. I per això només sortia en hora fosca, quan els carrers ja eren deserts i les probabilitats de trobar algú eren ben minses, doncs, cada cop més, la presència dels altres li provocava enutjosos atacs de fúria.

Les enraonies van dir d'ell que odiava el dia i només vivia de nit, que tenia tractes amb el maligne i que podia metamorfosar, a voluntat, en un lleig mamífer volador. Ningú havia vist mai res de tot això, però tothom coneixia a algú que jurava que sí, que un parent seu l'havia vist fent coses que no es podien ni explicar. Fins que va arribar el dia en que la multitud, temorosa del monstre que havia creat, va acabar assaltant el vell casalot. Van esbotzar la porta i ho van regirar tot fent aldarull i destrossa, i en trobar-lo amagat dins un armari, paralitzat pel terror, van tallar-li el cap, li van clavar una punxeguda estaca de fusta al cor, i li van omplir la boca d'alls.

Les autoritats van obrir una investigació que mai es va resoldre, i encara avui hom té la precaució de senyar-se en passar pel davant del vell casalot, no pas per apaivagar la consciència per allò que feren, només faltaria, sinó per vèncer la por al monstre que mai va ser.

Ototoi no shinbun

Zapatero sitúa a un magistrado muy religioso al frente del Poder Judicial, llegia abans-d'ahir a la portada del diari el país, gràcies al generós cos de lletra del titular. I encara resto, com no pot ser altrament, decebut. No pas per les creences privades del senyor magistrat, que tant se me'n donen; ni pel to de progressista escandalitzat de qui redacta el titular, doncs ja el conec, el pamflet ex-independent del matí; ni tampoc perquè sigui el cap del poder executiu qui designi a dit al cap del poder judicial, doncs prou sé que el senyor Montesquieu és mort i ben mort, requiescat in pace. És, només, que almenys podrien guardar les formes, tots plegats, essent com són les formes l'únic de democràtic que semblava restar-li al dit estat espanyol, i haver escrit alguna cosa com ara: Zapatero propone a un beato para presidir el Poder Judicial.

Kochira wa Wilde-san desu (II)

Per mi el martiri no era sinó una forma tràgica d’escepticisme, un intent de fer realitat per mitjà del foc allò que no s’ha aconseguit per mitjà de la fe. Ningú mor per allò que sap que és veritat. La gent mor per allò que vol que sigui veritat, per allò que el cor li diu amb horror que no és veritat.

Escriu Oscar Wilde, a El retrat de W.H.

Podríem girar l'argumentació de Wilde i afirmar que viure és una forma de creure, que allò que aconseguim per la fe no cal defensar-ho per mitjà del foc, doncs poc importa el parer dels altres quan el nostre cor viu en la certesa. Podríem, fins i tot, afegir que la manca de fe és la causa de la violència que senyoreja el món, doncs si hom tingués fe renunciaria a qualsevol violència. Podríem, tot seguit, embrollar-nos intentant definir la fe i escatint quina és la millor, la més útil o la més veritable. Podríem, doncs, dir tantes bestieses com volguéssim i, panxacontents, restar convençuts de la niciesa a la que haguéssim arribat, fins que a l'endemà llegissim qualsevol altre frivolitat bellament escrita, i l'habitual manca de rigor del nostre raonament ens portés, de nou, a dir el que fos.

Ganbatte kudasai (IV)

Com vostès potser recordaran, a l'armari del rebedor de casa guardo les armes que acostumo a fer servir per assolir la glòria: les gamberes de flexible estany, l'elm massís de daurada crinera, l'escut de sòlid bronze, la llarga pica, el glavi de punxegut argent, la cuirassa i el talabard de cuir. I cada diumenge, si fa bo i les meves obligacions m'ho permeten, en haver dinat surto rabent en cerca de l'odiós enemic, doncs l'enemic sempre és odiós, només faltaria.

Tot això ve a col·lació perquè els volia explicar que diumenge passat vaig trobar a la cantonada del carrer Girona amb Diputació un vell xaruc que em va mirar malament. Desperta ferro, vaig cridar, i encès d'ira li vaig gitar la pica al mig del pit amb totes les meves forces, alhora que esquivava la maldestra escomesa del seu bastó d'invàlid i l'esventrava amb l'esmolat glavi, abans d'esbocinar-li la testa colpejant-lo amb el cantell de l'escut. Satisfet per la gesta que acabava de realitzar vaig treure pit, i curull d'orgull, amb la seguretat que dóna ser el preferit dels Déus, vaig tornar cap a casa a preparar el sopar, amanida de bacallà amb alvocat, ceba tendra i olives negres.

Kyūketsuki

El 1932 Carl Theodor Dreyer dirigí el seu primer film sonor, Vampyr-Der Traum des Allan Grey, on el so ambient substitueix els diàlegs, i on la trama argumental, una lliure i personal interpretació del tema vampíric, es fon en favor de l'atmosfera i les sensacions que provoquen les imatges, moltes d'elles inoblidables. El 1970 Pere Portabella dirigí el seu quart film sonor, Vampir-Cuadecuc, on el so ambient també substitueix els diàlegs, i on la trama argumental, de tots coneguda doncs segueix el canònic text de Bram Stoker, no arriba a fondre's del tot en benefici de l'atmosfera i les sensacions que provoquen les imatges, moltes d'elles notables.

Copiar, reproduir per imitació, no és una feina fàcil, ni sempre volguda, i allà on Dreyer aconseguí una obra mestra del cinema, Portabella, un excel·lent artesà que no gaudeix de la meva prescindible simpatia, feu un film notable i d'una infreqüent delicadesa, que qui així ho desitgi pot veure a la sala gran dels Cinemes Verdi en rigurosa estrena, doncs en el seu moment l'obtusa censura franquista prohibí l'exhibició del film.

Shattā

De sobte, gràcies a un bell atzar, allò que m'enfosquia el present desapareix del tot, i fins el seu record se'm fa estrany. Resto, doncs, confús, sense saber a què o a qui culpar de la inevitable insatisfacció de viure, que com no pot ser altrament roman amb mi. Finalment és la persiana, que té el cable entortolligat i cal reparar-la, una tasca manual que em desplau, encara més quan les mans se'm taquen de greix i una gota de sang m'envermelleix el dit gros de la mà dreta, punxat per un dels fils metàl·lics que conformen el cable que hauria d'alçar o davallar el conjunt de llistons de clorur de polivinil que fan de persiana.

Doko ni watashi no uchi ga arimasu ka

Caminant apressat, camí de casa, m'aturo desconcertat en una cruïlla, doncs no recordo si haig de girar a l'esquerra, a la dreta, o continuar recte. Dubtós em fixo en les tres opcions que tinc al meu davant, però cap d'elles em resulta coneguda, com si mai les hagués vist abans. Em tombo per comprovar si he seguit el camí habitual, però tampoc sé reconèixer el carrer per on he vingut. Miro de nou cap endavant i torno a dubtar, i m'apropo a un assalariat de l'ajuntament que multa als vehicles estacionats per demanar-li per on haig d'anar. Perdoni, per anar a casa meva, li pregunto. On viu vostè?, em respon. A casa meva, és clar, dic jo. I on és casa seva, a quin carrer? em talla, abans d'afegir, va, no veu que tinc feina i no estic per bromes? Desorientat, doncs tampoc puc recordar la meva adreça, m'assec en un banc proper on m'entretinc mirant a qui passa pel meu davant, per si de cas algú m'és conegut i puc demanar-li ajut o, millor encara, per si a algú li sóc conegut i m'ofereix el seu ajut.

Fins que en hora fosca em troba, diu ser la meva parella, i després d'assegurar-se que em trobo bé em renya pel meu capteniment, doncs m'has fet patir de valent, afegeix. Jo entomo la meva culpa, prometo esmenar-me, i, agafat de la mà em deixo portar cap a casa, a on, em diu, tenim gamba vermella per sopar, que sembla ser que m'agrada d'allò més.

Israel ni sunde imasen

Si entenem per Agència d'Intel·ligència una estructura governamental encarregada de la recopilació, anàlisi i ús d'informació, amb el teòric objectiu de preservar la seguretat de l'estat que la patrocina, convindrem que l'estat d'Israel té tres agències dites d'intel·ligència (d'agents secrets, com si diguéssim), el Mossad, el Shabak, i l'Aman. El Mossad, forma abreujada de Hamosad Lemodi'ín Uletafkidim Meyujadim (Institut d'Intel·ligència i Operacions Especials), és el responsable de les activitats dutes a terme fora de l'estat hebreu. El Shabak, acrònim de Sherut Bitachon Klali (Servei de Seguretat General), és el responsable de les activitats dutes a terme dins de l'estat d'Israel. I l'Aman, Agaf HaModiin (Direcció d'Intel·ligència Militar), és, a més d'un conegut oxímoron, l'agència d'intel.ligència de les Forces de Defensa Israelianes.

És per això que un dia vaig escriure que l'home que caminava al meu davant era un agent del Mossad, tot i no semblar-ho, doncs si enlloc de caminar pels carrers de la ciutat de Barcelona ho hagués estat fent pels de Jerusalem, Tel Aviv, Haifa, Be'er Shea o Eilat, hagués escrit que era agent del Shabak, i si enlloc de caminar pels carrers d'una ciutat, ho hagués estat fent per una intal·lació militar, hagués dit que era agent de l'Aman.

Ikimasen ka

Petits moviments al marge, cada vint-i-tres hores, cinquanta-sis minuts i quatre segons, la Terra complerta un gir sobre el seu eix; cada tres-cents seixanta-cinc dies, cinc hores i quaranta-set minuts, una òrbita al voltant del Sol; cada divuit anys, set mesos i sis dies, un moviment de nutació al voltant de la seva posició en l’esfera celest de nou segons d’arc; cada vint-i-cinc mil set-cents seixanta-set anys, set mesos i sis dies, una volta de precesió; cada dos-cents vint-i-sis milions d’anys, en bona companyonia amb la resta del dit sistema solar, una òrbita al voltant del centre de la Via Làctia.

Tot plegat fa una resultant de més de dos-cents disset mil dos-cents quinze quilòmetres per segon, que no semblen pocs, tot i que de vegades, còmodament escarxofats en alguna butaca, puguem restar convençuts de la nostra quimèrica estaticitat, com qui còmodament instal·lat en la certesa, resta convençut de llurs pròpies conviccions.

Kochira wa Eliasson-san desu

Un artista no és més (ni menys) que una persona que té la paciència de mirar al seu voltant, la lucidesa de reflexionar sobre allò que hi veu, i la gentilesa de voler-nos-ho explicar. Més enllà d'habilitats manuals més pròpies dels artesans, l'artista mira, pensa i explica, essent la seva obra, sigui quina sigui l'anècdota del seu format, la manera que té d'expressar-se.

És per això que, de vegades, algunes obres ens poden semblar trivials i/o ridícules, talment l'entreteniment d'un marrec de pocs anys, doncs la seva gènesi rau en l'anodí que veiem o escoltem cada dia al nostre voltant, allò que, apressats com anem, no ens aturem mai a considerar, doncs ho trobem mancat d'interès. I és aquesta aparent quotidianitat la que ens pot fer menysprear una obra, potser magnífica (o potser no), abans de conèixer-la.

Vagin, doncs, si en tenen ocasió, a la Fundació Miró (fins el vint-i-vuit de setembre) i jutgin per vostès mateixos allò que el senyor Eliasson, Olafur Eliasson, te l'amabilitat de voler-nos explicar, per molt que, a primer cop d'ull, puguem pensar que tot allò no són més que romanços.

Yūdachi

En notar les primeres gotes entro dins, on, assegut en un balancí, continuo llegint sense parar gaire esment de la remor de la pluja. Fins que distret per un fort repic, doncs comença a caure calamarsa, deixo el llibre i paro atenció en la remor que sento de fons. Prenc un paraigües (que de poc em servirà), surto i vaig cap el riu, d'habitud no més que un corriol d'aigua que embelleix el paisatge. I incrèdul veig com la pacífica riera s'ha desbocat per tot. Com la pollancreda que tinc al meu davant ara és riu, i com la pista i els prats de l'altre riba també són riu, i com tot el que veig és riu, d'aigües tèrboles que escumegen amb violència. Hipnotitzat, tot moll, resto al davant de l'aigua, retent un sentit homenatge a la seva força, fins que un dels alts pollancres cedeix, i mut, doncs el crit de l'aigua ho silencia tot, cau i és arrossegat avall, talment no fos més que un lleuger branquilló.

I com si la caiguda de l'arbre m'hagués alliberat de l'embruix, giro cua i torno cap a la casa, doncs encara no he acabat la lectura.

Viena ni imasu

Tot i que arribo en vaixell i segons els mapes em trobo en una illa, tinc la certesa de ser a Viena poc abans de l'esclat de la Gran Guerra. Pels carrers sento parlar italià, sens dubte dialecte triestí, també l'alemany dels funcionaris imperials i moltes més llengües que em són desconegudes, potser txec, ucraïnès, hongarès, croat, jiddisch... doncs gran és l'imperi. Molts nadius tenen els cabells vermells, l'arquitectura és sòbria i es destil·la ginebra, influència anglesa em diuen. Però s'equivoquen, doncs els dominis de sa graciosa majestat mai han arribat fins a les ribes del Danubi, que corre sec fins les argiloses platges de la costa nord, on prenc les aigües i faig castells de sorra, talment fos on crec ser, a la costa Dàlmata.

Doncs poc m'importa la menyspreable geografia, fins a la darrera de les pàgines, sóc a Viena.

Ashita natsu-yasumi ikimasu (II)

Doncs això, tot i que demà tampoc agafaré cap avió ni marxaré gaire lluny, circumstàncies obliguen, el blog, un cop més, resta tancat per vacances fins a finals d’agost. (escassíssims) Lectors, salut.

Kochira wa Síssif-sama desu (IV)

Desvagat, assegut al sofà, contemplo com la petita A. agafa un drap de cuina i el deixa sobre una de les butaques de la sala, i com tot seguit el pren de nou i el porta al calaix on era fa un moment. Fet això el torna a prendre i el tornar a deixar sobre la butaca, d'on el pren de nou i el porta al calaix. Tot seguit cap a la butaca, després al calaix, butaca, calaix, butaca, calaix... així fins que la interrompo amb alguna niciesa, com ara canviar-li el bolquer o donar-li de menjar.

És aleshores que penso que potser Síssif no complia cap càstig, només que, un cop hostatjat a l'Hades i lliure d'obligacions, feia allò que més li plaïa, això és, arrossegar una enorme pedra d'alt d'un turó per deixar-la caure tot seguit pendent avall, doncs bé hem de fer alguna cosa per passar l'estona, ni que sigui passejar un drap de cuina d'aquí cap allà, arrossegar rocs amunt i avall, o teclejar sense solta ni volta. Tants caps, tants barrets.

Kochira wa Queequeg-san desu

És a la taula del costat, prenent una copa de vi escumós, i només llambregar-lo l'identifico tot seguit, doncs sens dubte és en Queequeg, l'arponer que en companyia del capità Ahab encalçava la mítica balena blanca. De pell entre fosca i porpra, tota tatuada seguint el dibuix d'un escaquer, i amb la testa afaitada, excepció feta d'un petit floc de cabells nuat sobre el front, en tot és idèntic a la descripció que d'ell fa Melville, doncs fins i tot fa pipades a una mena de tomahawk que sembla servir-li de cassoleta per l'herba. Això sí, enlloc de l'arpó preceptiu tragina una planxa de fusta muntada sobre quatre rodes, que recolza a la cadira on és assegut, al carrer Ferlandina, a tocar del MACBA.

I és tanta la meva badoqueria que no triga a adonar-se de la meva atenció i em demana, displicent, si vull alguna cosa. No res, responc, no res, doncs per molt que tinc mil preguntes a fer-li, sempre m'ha agradat ser respectuós amb la intimitat dels famosos.

Ō-sama no ojō-san

Diuen que la filla del bon rei s'estava a la finestra quan passaren tres tambors que tornaven de la guerra, el més petit dels quals portava un ram de rosetes. Diuen que la filla del bon rei va demanar al petit tambor que l'obsequiés amb una de les rosetes del ram, i diuen que el petit tambor li respongué que donzella qui l'haurà, serà l'esposa meva. Diuen que la filla del bon rei es mostrà disposada a maridar-se amb el petit tambor, si els seus pares acceptaven donar-la. Diuen que el petit tambor anà a trobar al bon rei, i en fer-li saber que ell també era fill de reis, dels reis d'Anglaterra, el bon rei es mostrà complagut i l'acceptà com a gendre. Diuen que aleshores el petit tambor menyspreà al bon rei, també a la seva filla, doncs al seu país, va dir, n'hi ha de molt més belles.

Tunda-san desu ka, Tanner-san desu ka

En aquella hora, allí era el meu amic Tunda, trenta-dos anys, bo i sa, un home jove, fort, amb tota mena de talents, a la plaça davant de la Madeleine, enmig de la capital del món, i no sabia què fer. No tenia cap ofici, cap amor, cap alegria, cap esperança, cap ambició, ni tan sols cap egoisme. De tan sobrer com ell, no n'hi havia ningú al mon.

Conclou Joseph Roth a La fugida sense fi, referint-se al protagonista de la novel·la, Franz Tunda.

A les pàgines de Els germans Tanner, de Robert Walser, trobem a Simon Tanner, un jove que té tots els oficis, tots els amors, totes les alegries, totes les esperances, totes les ambicions i, fins i tot, tots els egoismes. I potser és per això, per ser oposat en tot, que al llarg de les menys de dues-centes pàgines de la novel·la de Roth, Franz Tunda em recorda a Simon Tanner, talment fossin la mateixa persona i la diferència de noms només fos un error d'impremta. Doncs sigui per excés, sigui per defecte, tots dos s'acaben trobant sobrers entre els seu semblants. Com Walser, com Roth.

Hokori

L'orgull, en tant que excés d'estima d'un mateix, m'és un sentiment molt preuat, alhora que l'orgull, en tant que excés d'estima dels propis mèrits, em resulta odiós, doncs entenc que hom resti cofoi de ser qui és, altrament fora enutjós viure, però pretendre justificar aquest cofoisme en uns suposats mèrits només pot ser fruït del desvergonyiment o de la ignorància, dos atributs que no conviden, en cap cas, a treure pit, la més menyspreable i la més habitual de les maneres que hom té de mostrar el seu orgull, en tant que excés d'estima dels propis mèrits.

Madame Bovary o yomimashita

A Madame Bovary Flaubert és cruel. És cruel amb els seus personatges, tots ells carregats de defectes i orfes de virtuts, o prou babaus com per ser l'ase de tots els cops i acabar esllomats. Però sobretot és cruel amb els que imagina que són els seus lectors, els models inspiradors dels seus personatges, l'odiosa burgesia que li és contemporània. Molt lluny de l'educació sentimental, on Flaubert, potser amansit pels anys, es mostra indulgent amb les flaqueses humanes, a Madame Bovary l'acarnissament no té treva, i el final és d'una crueltat que esborrona.

És potser per això que es diu que amb Flaubert es deixa enrere el romanticisme i comença el realisme, també dit naturalisme, doncs res de més real que la crueltat, si parlem de relacions humanes. Però tot això, és clar, no són més que romanços davant del que verament importa, això és, la bellesa, la bellesa de l'obra de Flaubert.

Kochira wa Romera-san desu

Els relats de la intimitat, de Marc Romera, són grans remolins que ens xuclen enmig d'una mar grossa de subordinades que semblen no tenir aturador. Des de les primeres línies quedem atrapats en un moviment circular bastit a base de repeticions, que primer no sabem cap a on va, després ens pensem que sí, i tot seguit trobem que no va enlloc, o potser sí, però que tant és. Enmig de cercles sense fi, empesos per la força centrípeta de la paraula, tant pot ser que gaudim de la prosa interminable de Romera (com el marrec que xala de valent donant voltes dalt dels cavallets), com que acabem ben marejats de tanta giragonsa, talment ens trobéssim tancats dins el tambor d'una rentadora en ple centrifugat.

Jo, particularment, he trobat plaent el segon relat, el viatger, potser perquè és l'únic amb traca final, i, molt en el fons, crec que tinc una certa debilitat per la pirotècnia.

Ima

... viure tan sols el moment present, lliurar-se en cos i ànima a la contemplació de la lluna, de la neu, de la flor del cirerer i de la fulla d'auró [...], no deixar-se aclaparar per la pobresa i no deixar que se't reflecteixi a la cara, sinó deixar-se portar, com una carbassa que sura pel riu; d'això se'n diu ukiyo.

Llegeixo en un gran panell a l'entrada de la sala d'exposicions.

I les paraules d'Asai Ryoi em recorden la màxima que tot sovint llegeixo camí del despatx, pintada grollerament sobre una element del mobiliari urbà, carpe diem, segons el conegut hexàmetre d'Horaci, carpe diem quam minimum credula postero. Però... com aprofitar el present si no és amb la delectança d'imaginar el futur? un futur que, preguem als Déus, mai esdevingui present.

Kinō gekijō ni ikimashita (III)

Enmig dels aplaudiments, amb els quinze actors saludant al públic, un home (sens dubte amic de la facècia) s'alça i demana per l'autor. Sí, sí, l'autor, l'autor, se li afegeixen altres veus, i al poc és tot el públic qui, picant de mans rítmicament, demana per l'autor. Finalment, en resposta a la sorollosa demanda dels més de cent-cinquanta espectador que omplim la nau gòtica, surt per una porta lateral un home baixet, de calba generosa i bigotis de mosqueter, abillat de manera estrafolària amb gorguera i coll alt, casaca curta de grans espatlles, calces de vellut amb filigranes d'or i botes altes de camussa. I enmig d'un silenci sepulcral, doncs tothom resta aturat davant la imprevista aparició, el petit homenet s'escura la gola i ens adreça unes incomprensibles paraules, talment parlés l'anglès de finals del segle setze, principis del disset. És aleshores que la meva companya, parlant-me ben fluix a l'orella, em recorda que a l'arribar a casa haig de treure del congelador el sofregit que va sobrar l'altre dia. Per a l'arrós de demà, afegeix.

Kakimasu

Escriure és pensar, però pensar d'una certa manera, la principal característica de la qual és la lentitud. A diferència de l'excepcional prestesa dels circuits neuronals a l'hora de fer volar coloms, o de la immediatesa de la parla, el fet d'escriure requereix d'un cert lapse de temps per executar el propi procés físic de l'escriptura, doncs la mà, per molt ràpida que sigui, demana el seu temps. És aquest lapse de temps el què defineix el fet d'escriure, aquesta distància entre el pensament que l'origina i la paraula escrita resultant, que ben aprofitada dóna consistència al primer i elegància a la segona. Essent consistència i elegància el màxim a que podem aspirar si parlem de pensament, escriptura inclosa.

I tot i que no es pot establir un principi universal, i que les excepcions són nombroses, minimitzar aquest lapse de temps no em sembla una bona pensada, a no ser, és clar, que parlem de mecanografia, habilitat de fer anar un teclat.

Èdip no monogatari

Per un instant oblido qui és Antígona i resto perplex quan sento el seu nom. Sí, la incestuosa filla d'Èdip, m'aclareixen. Èdip? pregunto. Sí Èdip, del casal dels Labdàcides, a Tebes, fill i marit de Iocasta, pare d'Antígona, Ismene, Etèocles i Polinices, afegeix el meu interlocutor, potser jo mateix. És clar, és clar, responc, més que res per evitar un altre reguitzell de noms que ara no em diuen res. Però resto sorprès, doncs no és habitual que hom s'amulleri amb la seva mare, i començo a imaginar com devia anar tot plegat.

Potser Èdip fou abandonat només nàixer, i en arribar a l'ardor de la jovenesa es trobà al seu pare, a qui no reconegué, i a qui donà mort per alguna disputa absurda, doncs les disputes ja ho acostumen a ser, d'absurdes, sobretot les violentes. Després, sense tampoc reconèixer-la, devia prendre com a muller a aquella que l'infantà, a qui prenyà quatre cops, doncs Èdip devia ser un jove de sang calenta, prest per l'ofensa o pels plaers de la colga, segons les circumstàncies. Anys després, en atènyer la maduresa, algun fet extraordinari devia fer adonar Èdip del veritable abast dels seus actes anteriors, i pres de dolor no fora estrany que es llevés els ulls i fugis ben lluny, deixant com a herència a la seva nissaga la maledicció del seu incest, també del seu parricidi.

Quan a grans trets li exposo l'argument, el meu interlocutor em respon que no digui bajanades, que tot això ja està més que escrit, i molt ben escrit, afegeix. És clar, és clar, responc jo, verament alleujat.