Kami wa watashi no uchi ni kimashita

Avui Déu m'ha vingut a trobar i s'ha mostrat disgustat pel meu capteniment. No és que no em mostreu el degut respecte, és que ni tan sols m'ofeneu amb la vostra irreverència, feu com si jo no existís! ha conclòs després de fer-me un sermó. Jo, és clar, he mirat d'excusar-me i he adduït en la meva defensa que, efectivament, sempre havia cregut que ell no existia, doncs mai fins ara no havia tingut cap prova solvent de la seva existència. Doncs sí que existeixo! ha assegurat picant fort sobre la taula, i ara que ja ho sabeu, què penseu fer? Jo, és clar, i perdonin la repetició, he mostrat la meva sorpresa i no he pogut evitar de fer-me meva la seva pregunta, què penso fer?! he exclamat, tot perplex. Això mateix, què penseu fer? ha insistit ell, fitant-me als ulls i assenyalant-me amb el dit índex de la mà dreta... Anar a preparar el sopar, que és fa tard, he respost, un cop recuperat de l'ensurt inicial, sopa de farigola i truita de ceba.

Nani o yomimasu ka

Entre el que aquí poden vostès llegir i el que jo he escrit hi ha una certa diferència, per molt que tant vostès, amables lectors, com jo, l'autor del text, fem servir el mateix sistema de signes escrits. De la mateixa manera, també hi ha una certa diferència entre allò que jo hagués volgut escriure i allò que finalment he escrit, és a dir, entre el meu pensament i la seva expressió escrita, per més que tots dos se serveixin, també, del mateix sistema de signes. Però lluny de voler jugar al joc de les set diferències, trobo que tant és, si jo no escric allò que hagués volgut escriure, i vostès no llegeixen allò jo he escrit o, encara menys, allò que crec haver escrit, doncs cap de les quatre coses, ni allò que jo hagués volgut escriure, ni allò que he escrit, ni allò que crec haver escrit, ni allò que vostès llegeixen, té la més mínima importància.

Uede

Amunt, amunt! crido en pujar corrents per les escales, principal, cinc pisos, àtic i sobreàtic, panteixant per l'esforç, però feliç i entusiasmat. Amunt, amunt! continuo cridant, alhora que grimpo, posant un peu aquí, una mà allà, per l'arrebossat del badalot. Amunt, amunt! torno a cridar, enfilant-me sense por per la tija del parallamps, amb vistes al mar, a Collserola, i als terrats dels veïns. Amunt, amunt! encara crido, fent equilibris sobre el màstil, emulant al més traçut dels funàmbuls. Amunt, amunt! crido encara més fort en llençar-me enlaire, tot fent pressió amb la planta dels peus per impulsar-me. Amunt, amunt! persisteixo en el crit, amb la certesa que l'empenta del meu salt vencerà la força gravitatòria i travessaré l'atmosfera terrestre, tota, troposfera, estratosfera, mesosfera i ionosfera. Amunt, amunt! miro de cridar, esdevingut ja cosmonauta, però la meva veu resta silent, mancada d'un medi elàstic per on desplaçar-se, i jo mateix resto desorientat en trobar-me mancat de referències externes, lliure de camps gravitatoris, perdut en l'isotropia d'un espai-temps infinit. Amunt, amunt! expira el meu darrer alè, després d'uns instants de lògica perplexitat, i moro ofegat per la manca de l'imprescindible oxigen.

Kochira wa Ix-san desu

Fa temps vaig llegir una entrevista a on l'entrevistat esmentava una colpidora sentència d'un tal Ix. Des d'aleshores, sempre que puc aprofito per esmentar la meva simpatia per Ix, i reprodueixo allò que recordo del que vaig llegir. I quan els meus interlocutors, enllaminits per allò que ja he dit em demanen noves dades del tal Ix, de qui diuen no haver sentit a parlar mai, m'apresso a inventar el que calgui per mirar de no decebre'ls. De manera que amb el temps he anat el·laborant una complerta biografia d'Ix, he estructurat el seu suposat pensament, i li he bastit una complexa xarxa de relacions amb els més reconeguts intel·lectuals. I tant he excel·lit en la meva recreació, que ja he estat cridat més d'un i dos cops a programes de radio i televisió per perorar sobre Ix, i actualment estic redactant una complerta i extensa biografia per encàrrec d'una important editorial. Llàstima, però, que, en una entrevista recent, l'entrevistat que va esmentar a Ix ja fa molt de temps ha afirmat que el tal Ix no ha existit mai, i que només va ser una facècia que es va permetre davant de la insistència del periodista en demanar-li noms. Jo, és clar, ja m'he afanyat a desmentir a l'entrevistat, i he començat a escampar rumors sobre la seva poca solvència intel·lectual. I penso fer tant de soroll que estic ben segur que ofegaré la seva veu, doncs per res del món voldria perdre el meu nou estatus, el de màxima autoritat sobre Ix.

Tengoku ni ikitai dewa arimasen

Pero entonces sobrevino la decadencia. Se comenzó a recurrir a la inteligencia y emergió la astucia. Llegeixo amb disgust creixent Bao Jingyan, autor xinès del segle tercer de qui no se sap res del cert, doncs fins i tot es dubta de la seva existència, essent potser el seu nom no més que un pseudònim. En les paraules de Jingyan retrobo tots els tòpics habituals al voltant del mite del bon salvatge, talment estigués llegint la famosa (i falsa) Carta del gran Cap Seattle al president dels Estats Units d'Amèrica, o un manual d'auto-ajuda new age d'inspiració Roussoniana. Només que el senyor Jingyan és molt anterior, tant, que potser fou el primer a condemnar per escrit no ja el progrés, sinó la pròpia intel·ligència, a la que culpà de tots els mals que ens allunyen de l'arcàdia primigènia. Si fa no fa com Millàn-Astray, poc amic també de la intel·ligència, doncs no per res la utopia ha infantat els més cruels totalitarismes.

Tegami o yomimasu ka

En un cert moment el coprotagonista de la pel·lícula recull un carta de la bústia, llegeix el remitent, i, sense obrir-la, la guarda a la grossa butxaca d'un abric. Una acció anecdòtica que pren un protagonisme que anticipa el que s'esdevindrà més tard, quan la carta adquirirà una certa rellevància. Diuen els entesos que en un guió de cinema o de televisió no pot haver cap element sobrer, i que si en un cert moment la càmera mostra com algú es guarda una carta a la butxaca, aquella carta tornarà a sortir. Per això, quan he vist com el protagonista recollia una carta, mirava qui era el remitent, i la guardava a la grossa butxaca d'un abric, he sabut del cert que la cosa no acabaria aquí. L'altre pràctica habitual és dissimular l'acció dins el desenvolupament de la trama i, arribat el moment, fer un flash back per tal que l'espectador recordi el que potser abans li ha passat per alt. Cap de les dues opcions no em plau, i encara menys la combinació d'ambdues, doncs trobo que els professionals del ram, per molt que responguin al nom de Lars von Trier i facin films excel·lents, haurien de confiar més en les capacitats dels seus espectador.

Subete

És cosa sabuda que tot el que jo pugui arribar a pensar, a dir o a escriure, ja haurà estat pensat, dit o escrit per algú altre, i no trigarà gaire a ser pensat, dit o escrit per no pas pocs més. De la mateixa manera, tot el que els altres han arribat a pensar, a dir o a escriure, ho hagués pogut pensar, dir o escriure jo mateix. O potser no pas tot, doncs bé n'hi ha de més talentosos i esforçats que no pas jo, i pocs de tan talossos. Però tant és, doncs la certesa en la poca originalitat de les meves afirmacions fa que no dubti gens en fer-me meves les dels altres, això és, fer-les passar per meves, amb la incerta seguretat que bé se m'haguessin pogut ocórrer a mi.

Hoteru ni imasu

A les pàgines de Hotel Savoy retrobo l'habitual argument de no poques novel·les de Joseph Roth, el presoner de guerra que torna del captiveri a un país que ja no existeix. I també retrobo, i això és una agradable sorpresa, el mateix hotel que Kazuo Ishiguro ens obsequià a Els inconsolables. No ben bé el mateix, és clar, doncs l'Hotel Savoy és reduït a cendres a les darreres pàgines de la novel·la de Roth, però tots dos hotels vesteixen les mateixes robes absurdes (i prenguin l'adjectiu com el que és, una lloança) que embolcallen una mateixa història, la d'uns personatges, una comunitat, que esperen un esdeveniment que ha de salvar-los de tots els mals, talment tots fossin, tots fóssim, feligresos del reverend Fiveiski, segons la torbadora prosa de Leonid Andréiev,

Tots es queixaven de la vida, però cap no volia morir, i tots esperaven quelcom amb una tensió de tot el seu ésser, i aquella espera no tenia començament, com si fos nada amb el primer home. Aquesta espera havia passat a través de tots els cors, a través de tots els cervells de tots els homes, tant dels que se n'havien anat com dels que encara vivien. I per això era tan autoritària i poderosa. Però també era amarga, per tal com havia extret tota la tristesa de les esperances no realitzades, tota la dolor de la fe defraudada, tota la pena de la dramàtica solitud. L'alimentava la saba de tots els cors humans, i ara s'estenia damunt llurs vides com un arbre esponerós.

Takushī de ikimasu (II)

El taxista, doncs, deixa de ser taxista i esdevé aturat. Fins que un cop exhaurida la prestació d'atur, el taxista que imagino, a qui continuaré anomenant així tot i la prohibició legal que té a fer de taxista, comença a treballar com ajudant de cuina en un restaurat de menjar ràpid de la nova terminal de l'Aeroport del Prat, ironies de la ficció, gràcies a la mediació d'un cunyat seu. Allà el taxista, lluny de perdre la por als avions, persevera en aital irracionalitat, per molt que, dia rere dia, cap avió no s'estavella i els fets desmenteixen les seves pors. Però és cosa sabuda que els fets tenen poca rellevància a l'hora de formar-se opinions, i la manca de tragèdies aèries només serveix per convèncer-lo, encara més, que el proper avió no té altra possibilitat que estavellar-se. Aquest convenciment porta al taxista a fer la seva feina amb la més gran dedicació, en la certesa que està preparant el darrer àpat dels malaurats que seuen a les taules. És així que, no mancat d'un cert talent natural per a la cuina, i empès per lloables sentiments humanitaris, el taxista ascendeix en l'escalafó professional del restaurant on treballa i arriba a ser cap de cuina. No atura, aleshores, la seva progressió, doncs aprofita les vacances per fer estades en els millors restaurants del continent, gràcies als contactes que el seu tarannà sociable i llagoter l'ajuden a fer entre els innombrables clients que passen per les taules del restaurant. Sempre desplaçant-se en l'antic taxi, ara pintat de blanc, el taxista peregrina cada any cap a Roses, o a París, al número sis de la rue de Balzac, o a Sant Celoni, Arenys de mar, Sant Pol, Girona, Sant Sebastià... i els reconeixements que no triguen a arribar-li l'esperonen encara més, i en pocs anys ja recull tres estrelles michelin i comença a figurar a les llistes dels millors restaurants del món publicades per les revistes especialitzades. Llistes que no triga gaire a encapçalar, de manera unànime i continuada, fins al dia de la seva jubilació.

I vet aquí la història de com un taxista a qui fan por els avions esdevé el millor cuiner del món. Una història de la que poden extreure útils ensenyances, o, si més no, un tema de conversa pel proper cop que, camí d'un aeroport, pugin a un taxi.

Takushī de ikimasu (I)

O de com un taxista a qui fan por els avions esdevé el millor cuiner del món.

Assegut al seient del darrera d'un taxi, camí de l'aeroport, imagino la història d'un taxista a qui fan por els avions, convençut com està que la ineludible fi de tot avió és la d'estavellar-se i provocar una gran mortaldat. El taxista que imagino sempre rep amb neguit a cada nou passatger que puja al taxi, per si de cas aquest li demana d'anar a l'aeroport. Però quan li demanen d'anar aquí o allà, lluny de tot avió, el taxista respira alleujat, doncs poc li plauria conduir a ningú cap a una mort segura, i fa la seva feina amb la satisfacció que dóna ser útil al proïsme. Però de tant en tant sí que puja algú que es vol fer portar a l'aeroport, potser per a recollir algun conegut que ve de lluny, o per enlairar-se ell mateix cap a una mort certa. No li fa res, al taxista que imagino, fer el servei en el primer dels casos, tot i la inutilitat del viatge, doncs es cosa segura que l'avió que porta al conegut del seu client s'estavellarà. Altra cosa és quan és el propi passatger del taxi qui ha de pujar a un avió. Aleshores el taxista que imagino es neguiteja, parla d'obres a l'autovia que porta a l'aeroport, i de la necessitat de desviar-se per mirar d'evitar una retenció que podria fer perdre el vol al seu client. Amb habilitat el taxista s'informa de l'hora d'embarcament, alhora que fa mil voltes per la folla xarxa de carreteres del Baix Llobregat, i s'endinsa al nucli urbà de Sant Boi, fins a la Ciutat Cooperativa. L'objectiu del taxista que imagino és obvi, fer perdre l'avió al seu passatger per així salvar-li la vida. Però de desagraïts el món és ple, i no és estrany que fart de donar voltes, o enutjat per la por a perdre el vol, el client del taxista ofengui al seu salvador amb paraules gruixudes o li faci una cara nova, i acabi presentant una denuncia a l'IMT, l'Institut Metropolità del Taxi. I amb el temps són tantes les denuncies que s'acumulen contra el taxista que imagino, que l'IMT, en contra del costum que tenen a casa nostre els organismes públics, de treure pit quan no tenen res a fer, i d'amagar-se quan se'ls requereix, es veu obligat a actuar, i en comprovar la certesa del càrrecs que s'imputen al taxista, no té altre remei que retirar-li la llicència, tot i les manifestacions que organitzen els sindicats del gremi, que troben innacceptable que les seves faltes puguin ser motiu de sanció.

Ashita natsu-yasumi ikimasu (III)

Doncs això, tot i que encara trigaré uns dies a agafar un avió en direcció sud-oest, el blog, un cop més, resta tancat per vacances fins a finals d’agost. (escassíssims) Lectors, salut.

Winesburg ni imasu

Des de fa uns dies sóc a Winesburg, Ohio. El lloc no és que sigui especialment bonic, ni tampoc lleig. Fet i fet, no sabria dir gaire com és. Polsós, això sí, amb camps de blat de moro pels voltants, conreus de maduixes, i un riu anomenat Wine Creek... però tant és tot això del blat de moro, les maduixes i el riu; no és pas per això, que sóc a Winesburg, Ohio. Ni tampoc hi sóc per la gent, doncs també són com tothom, moridors com vostès, com jo... gent que potser beu massa, que maltracta als dèbils, i que malbarata els seus dies parlant amb els veïns, amb éssers imaginaris, amb el George Willard o amb ningú. I en trobar que el lloc és com tots els llocs, i que la gent és, també, com tothom, em ve al cap la idea que potser sempre he estat a Winesburg, Ohio, tot i que jo, malfixat, fins ara havia cregut que era nat a la bonica ciutat de Tarragona i residia al Cap i Casal.

Anata wa watashi desu

La petita A acostuma a fer servir el singular de la segona persona del pronom personal per referir-se a ella mateixa. Una errada comprensible, doncs en adreçar-nos nosaltres a ella amb aquesta forma del pronom, ella, desconeixedora encara de les diferents categories gramaticals, identifica el pronom com una altra forma del seu nom, i així, en voler-se cordar les sabates tota sola, per posar un exemple, no diu pas jo, sinó tu, alhora que es toca el pit per emfatitzar el seu desig. És de suposar que d'aquí no gaire temps aprendrà que certes paraules no tenen un significat concret, i que el tu, o el vós, l'utilitzem per adreçar-nos a qualsevol interlocutor, i no només a ella. I encara d'aquí més temps, gràcies a l'escolarització i les nostres ensenyances, aprendrà les subtileses de la gramàtica i l'ús correcte del llenguatge verbal i no verbal, escrit i parlat. El que ja serà més difícil, i potser portarà més temps, serà que desaprengui l'aprés i torni a recordar que, parlem en primera, segona o tercera persona, fem servir el singular o el plural, sigui per escrit o de viva veu, sempre, en tot moment i sense cap excepció, parlem de nosaltres mateixos, i mai dels altres.

Kaiwa

D'un temps ençà m'he acostumat a escriure fent servir la forma polida del vós, talment m'adreces a uns hipotètics lectors. Caldria, però, matissar aquest hàbit, no sigui pas que, en llegir-me, hom pugui creure que m'adreço a ell. Encara més si es considera que la confusió és fàcil, doncs el significant és el mateix, lectors, però el significat varia, i no pas poc. Per una banda hi ha els lectors que malbaraten el seu temps llegint les nicieses que aquí es poden llegir, i per altra banda els lectors a qui m'adreço. Els primers, si es fa cas de diferents evidències que ara no ve al cas de concretar, existeixen. Són pocs, però existeixen, i espero que no s'ofenguin més del necessari si dic que no els tinc en gaire consideració a l'hora d'escriure el que aquí es pot llegir. I els segons també existeixen, tot i que potser hauria de dir el segon, en singular, doncs els hipotètics lectors als que m'adreço, l'hipotètic lector al que m'adreço, sóc jo, doncs, convindran amb mi, l'únic diàleg susceptible de resultar profitós és el que hom té amb si mateix.

Dare ga Aquil·les-sama desu ka (III)

Encara amb Aquil·les, ja em disculparan, m'ha vingut al cap la història del tinent Drogo, protagonista de El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati. El tinent Drogo malbarata els seus dies reclós en una fortalesa a la frontera, esperant un atac que mai es produeix. I quan sembla que sí, que potser sí que hi haurà una batussa que justifiqui tota una vida dedicaca a les armes, el tinent, vell i malalt, mor. Hi ha qui titlla la història de faula pacifista, donada la professió del tinent, i la presenta com un alegat antimilitarista publicat quan Mussolini jugava a fer-se el milhomes. I és cert, el tinent Drogo era militar, però el propi Buzzati explicà més d'un cop que havia pres com a models per al tinent alguns dels periodistes amb qui compartia redacció al Corriere della Sera, en contemplar com deixaven fugir la vida a l'espera de la gran notícia que els dones la fama, la glòria, i altres llaminadures. La faula del tinent Drogo no és pas pacifista, és vital, doncs... qui no malbarata la seva vida esperant allò que mai no succeeix? Només Aquil·les, és clar, que encalça la glòria amb entusiasme... tant, que l'acaba aconseguint, i ja ho veuen, fins i tot aquesta, la del tinent, és també la vida que a la fi voldria el gran Aquil·les.

Dare ga Aquil·les-sama desu ka (II)

- No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndid!
Preferiria servir de llogat a la gleva d'un altre,
d'un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure,
que no pas ésse' el rei de tots els morts que finaren.

¿I si l'Odissea no fos més que l'epíleg de la Ilíada, allà on se'ns dóna notícia de com acaba tot el sarau al voltant de Troia, i on Aquil·les, ja hostatjat a l'Hades per sempre més, reconeix l'equivocat dels seus anhels? Per què, sinó, havia de devellar Ulisses a l'Hades? Per demanar consell a Tirèsies? I ara! Ulisses va on va per donar veu al Pelida, el protagonista de tot plegat, doncs la Ilíada no ens explica pas el setge de Troia, sinó la colera d'Aquil·les, el seu coratge i la seva fortitud en front de la dissort, el seu orgull i la seva pietat. O, si ho volen enunciar a l'inrevés, i si la Ilíada no fos més que el preàmbul de l'Odissea? La notícia necessària per donar sentit a la confessió d'Aquil·les, el millor de tots, que bé podria ser la confessió d'Homer, o també la confessió de qualsevol de nosaltres, els més sobrers dels mortals, precisament per això tan semblants, en tot, al brau fill de Peleu.

Dare ga Aquil·les-sama desu ka

- No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndid!
Preferiria servir de llogat a la gleva d'un altre,
d'un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure,
que no pas ésse' el rei de tots els morts que finaren.

Qui així parla és Aquil·les de peus lleugers, el brau fill de Peleu, senyor dels Mirmídons, el més gran heroi de tots els temps, a qui Zeus, a ell sí, ha reservat la glòria per sempre més. Però Aquil·les és mort, occit al vulnerable taló per una sageta destrament guiada pel deu Apol·lo. Aquil·les és, doncs, a l'Hades, el reialme subterrani, en companyia de tots aquells que moriren abans que ell, i a l'espera dels que moriran després. I ja ho poden llegir, al cant onzé de l'Odissea, tot ho donaria per tornar a viure, ni que fos de la manera més miserable. Ell, que només visqué per fer el seu nom immortal, i que massa tard descobreix que ell no és el seu nom, doncs el seu nom ja és un Altre, aquell que nasqué amb la seva mort per manllevar-li la preuada immortalitat.

Hitsuji

Avui al migdia, camí de casa, m'he vist sorprès per l'envestida d'un ramat de xais que s'ha creuat al meu pas. Els xais, arrenglerats en compactes files, talment disciplinats hoplites de belles gamberes, m'han arrossegat amb la força de la seva escomesa, i sense voler-ho, violentada la meva voluntat, m'he vist empés cap a no sé on enmig de bels i bramuls. Impotent davant la força del ramat, enfrontat al perill de veure'm esclafat per les quatre vegades innúmers peülles dels innúmers xais, no he tingut més remei que donar-me, i amb grans esforços he anat seguint l'apressat pas del ramat, gatejant maldestre de quatre grapes i rebent no pas pocs cops. Amb els xais he anat d'aquí cap allà, he pasturat l'humitosa herba amarada de la pluja que queia sobre la ciutat, i he trepitjat als dissortats que defallien, fins que, ja cap al tard, en marxar cada ovella al seu corral, he pogut, jo també, tornar cap a casa.

Kono kujira wa shiroi desu (IV)

Ara tocava narrar els dies passats al banc, en tant que seient estret i llarg on caben dues o més persones, i com la meva companya em portava una carmanyola amb menjar calent cada matí, fins que, decebut de nou, engegava a rodar a la gran balena blanca i reprenia el meu dia a dia habitual, anant apressat d'aquí cap allà i d'allà cap aquí. Seria aleshores, en ja no desitjar trobar a la gran balena, que finalment la trobaria en algun lloc inversemblant, com ara un ascensor, per allò de trobar quelcom de molt gran en un lloc molt petit. Potser, en pujar amb un desconegut a un tretzè pis d'un edifici d'oficines, s'obririen les portes en el tercer i entraria el gran cetaci. Discrets, ens estrenyeríem per fer-li lloc, i un cop ja hagués baixat, potser al sisè, el desconegut faria algun comentari faceciós sobre el que hom es pot arribar a trobar en un ascensor, i jo deixaria anar alguna obvietat sobre allò que tothom ja sap, que només es pot assolir allò que hom ja no desitja.

Però ja fa uns dies que només tinc al cap la trobada entre Ulisses i Aquil·les a l'Hades, quan Ulisses davallà als inferns per consultar a Tirèsies, segons el cant onzé de l'Odissea, i he perdut tot interès per les balenes. Així que, donant per bo el que he escrit al paràgraf anterior, tinguin per acabada la sèrie dedicada a la Gran Balena Blanca.

Kono kujira wa shiroi desu (III)

Però, com no pot ser altrament, rere la cantonada no hi havia cap balena, ni blanca ni grisa, ni gran ni petita. Només una alta columna d'aigua que sortia a gran pressió d'un esvoranc del paviment, on sembla que s'havia rebentat una important canonada de distribució. A l'espera de l'arribada dels equips d'emergència que havien de restablir la dita normalitat, els badocs s'ho miraven amb interès, bocabadats els més petits, amoïnats els veïns, crítics amb la gestió de l'ajuntament els més grans. Jo, però, que ja m'havia fet a la idea de trobar a la gran balena blanca, doncs en acostar-me a la cantonada el so del broll d'aigua se'm feia inequívoc i per res imaginava una fuita, vaig restar ben decebut, tant, que sense esma de res em vaig asseure en un banc proper i vaig decidir que seria la balena la que em trobaria a mi, i, fins que això no passes, allà m'hi quedaria, esperant-la.

Kono kujira wa shiroi desu (II)

A l'endemà, sense possibilitats de fer-me a la mar però encara frisós per trobar la gran balena blanca, vaig sortir a buscar-la al carrer, aprofitant que havia d'anar d'aquí cap allà primer, d'allà cap aquí després. I amatent a qualsevol indici preguntava als vianants que trobava al meu pas, no fos cas que algú em pogués donar notícia. Però els més s'excusaven dient que no sabien res de balenes, d'altres feien mofa del meu desig, i no pas pocs fugien apressats del meu davant. Alguns, això sí, em donaven dades exactes d'on trobar-la, però un cop arribat allà a on em deien descobria que tot plegat no havia estat més que una facècia. Fins que tornant cap a casa, ja en hora fosca, vaig ensopegar amb un conegut a qui també vaig preguntar per la gran balena blanca. Ell, però, mirà de fer-me entendre la insensatesa de la meva recerca, buscar una gran balena blanca a la ciutat és de bojos, insistia. Però la gran balena blanca no és del tot blanca, ni gaire grossa, i, ben mirat, ni tan sols és una balena, vaig respondre-li, abans d'apressar-me carrer enllà, doncs rere la cantonada em va semblar sentir el so característic dels brolls de les balenes.

Kono kujira wa shiroi desu

Acompanyat per una tripulació de braus mariners, i aprofitant el bon dia que feia, diumenge passat em vaig fer a la mar per encalçar a la gran balena blanca. Eixirem de bon matí, amb el sol encara ixent, empesos per un suau oreig de ponent que ens omplia les veles i el cor. A dalt del pal major un nin d'agudíssima vista guaitava l'horitzó, i a coberta es repassaven les gruixudes cordes que havien de subjectar al cetaci, i s'esmolaven els punxeguts arpons. Jo m'estava al pont de comandament, neguitós pel desig, passejant amunt i avall amb les mans al darrere tot cridant les ordres necessàries pel bon govern del vaixell. Les hores, però, passaven, i cap crit ens alertava de la presència de la gran balena. Fins que en hora fosca, perduda tota esperança, vaig manar de girar cua per tornar a port, doncs qui més qui menys, dels l'arponers als grumets, tots havíem de matinar a l'endemà, els uns per anar a treballar, a escola els altres.

Amatō desu ka

Avui voldria precisar quelcom que vaig escriure aquí fa més d'un any, quan, parlant per no callar, deia que l'èxit no és més que el més amargant dels caramels, aquell que rebem a canvi de fer allò que de nosaltres s'espera. Avui, però, em plauria acotar aquella afirmació tot afegint un adverbi i canviant un temps verbal, i dir que l'èxit no és més que el més amargant dels caramels, aquell que, potser, rebrem a canvi de fer allò que de nosaltres s'espera, doncs com es pot llegir a Mateu, capítol vint-i-dos versicle catorze, molts són els cridats, però no tants els escollits, essent cosa sabuda que hom acostuma a fer el que d'ell s'espera a canvi de res, que tampoc no és poca cosa, si un no és gaire llaminer.

Achira wa futoi desu

Avui, en fer un cop més drecera a través del parc zoològic, he vist un sac ple de greix que es desplaçava sobre dues cames. El receptacle que contenia el greix era fet de pell roja rostida pel sol, recoberta per tot d'apèndixs filiformes de matèria còrnia i esquitxada de no poques agregacions d'exsudat patològic de consistència líquida. Més amunt, sobre un apèndix de secció circular, hi descansava una testa de notables dimensions, però que semblava esquifida i poca cosa al damunt de la imponent muntanya de triglicèrids que la suportava. Al davant una boca endrapava saborosos greixos saturats i escopia sons incomprensibles que no recordaven a cap parla coneguda. Al pas del sac, que bressolava innúmers sacsons al ritme cansí de les cames que el traginaven amunt i avall, els visitants del parc s'apartaven, el paviment asfàltic s'esquerdava, i les feres fugien espaordides. I sí, exagero, i no pas poc, però ho faig mogut per la lloable intenció de descriure amb exactitud allò que he vist aquest matí, quan, un cop més, feia drecera a través del parc zoològic.

Kochira wa Pentesilea-chan desu

Pentesilea, reina de la amazones, anà a Troia a fer-se matar, farta com estava de la vida per raons que ara no venen al cas. Però tanta era la seva ardidesa en el combat, que resistí una, dues i fins a tres vegades l'escomesa dels aqueus, més a la quarta fou el diví Aquil·les qui li travessà el pit amb la punxeguda pica. Orfe de vida, el cos de Pentesilea caigué sobre el polsos terrer a peus del Pelida, que restà corprès per la seva bellesa, admirat també de tanta valentia, doncs qualsevol altre hagués fugit del seu davant, cames ajudeu-me. Però al costat d'Aquil·les hi havia Tersites, ja saben, l'odiós Tersites, sancallós, pota-ranc, geperut, cabellesclarit i de punxeguda clepsa, que tingué la lletja pensada de fer escarni de la caiguda, a qui buida les conques dels ulls amb la llarga pica, per així privar-la de la vista un cop fos hostatjada a l'Hades. Aquil·les, indignat, l'emprengué a cops de puny amb Tersites, que no trigà a caure als seus peus, privat ell també de l'alè de la vida. Doncs prou havia aprés ja Aquil·les que calia respectar als morts, això és, respectar-se a un mateix, essent aquesta, potser, tota la moral que ens llegaren els aqueus de belles gamberes.