Atarashī-kunai desu

Salvatge és la mort, segadora de la humanitat;

Per quant de temps construïm cases?

Per quant de temps ens comprometem?

Són aquests versos que es poden llegir a l'entrada d'una de les exposicions que aquests dies es poden visitar a l'antiga fàbrica de Casa Ramona, i també a la sisena columna de la desena tauleta del Poema de Guilgameix, essent el de Guilgameix, tal com aquí ja va ser dit, el nom propi més antic que acostumo a recordar, i que fa referència a l'històric o llegendari Guilgameix, rei d'Uruk, segons consta a les Llistes reials sumèries, document d'incerta exactitud redactat en llengua sumèria per escribes mesopotàmics que va ser trobat a les excavacions arqueològiques fetes a la ciutat de Xuruppak.

I és en els versos del dit poema, que es considerada la narració escrita més antiga de la que es té notícia, on s'evidencia que res de nou no ha estat dit d'aleshores ençà.

Kochira wa Hèctor-san desu (II)

Era Hèctor conscient que de l'enfrontament amb el diví Aquil·les només podia resultar-li la lletja parca? O potser, il·lús ell, es creia possible vencedor?

Per respondre només cal considerar l'actitud d'Hèctor, certament sensata, al llarg dels anys de la guerra. Doncs no pas per res el nostre sensat heroi prefereix sojornar dins la seguretat de les muralles a sortir a camp obert armat amb la llarga pica. I és només quan Aquil·les, ofès pel tracte rebut per part d'Agàmemnon, es retira del combat, que el sensat Hèctor gosa eixir al capdavant dels troians per fer un gros carnatge entre els que sap inferiors a ell en força i mèrits. Tant és així, que quan finalment Aquil·les torna al combat i troba Hèctor al peu de les muralles, aquest fuig, primer amb l'ajut d'Apol·lo, tot seguit cames ajudeu-me, corrent al voltant de les altes muralles, talment una infantívola baldufa. I no és fins que resta entabanat pels Déus, que tal vegada devien trobar aital sensatesa impròpia d'un heroi com cal, que a desgrat seu no té més remei que enfrontar-se al diví fill de Peleu i morir.

Kono monsutā wa nan desu ka (II)

I vosaltres, utopistes sistemàtics, que feu abstracció de la naturalesa humana, fautors d'ateisme, nodrits de quimeres i d'odis, emancipadors de la dona, destructors de la família, genealogistes de la raça simiesca, vosaltres, el nom dels quals era fins fa poc una injúria, estigueu contents: haureu estat els profetes i els vostres deixebles seran els pontífex d'un abominable futur!, són aquestes paraules de Frédéric Alfred Pierre, Vicomte de Falloux du Coudray, polític francès de mitjans del segle dinou, citades per Des Esseintes, protagonista d'A repèl, que n'admira la força de llur temperament i la violència de llur verb.

I cent cinquanta anys després, confortablement instal·lat en l'abominable futur, jo mateix ateu i quimerista, ferm defensor de la igualtat de drets i obligacions entre homes i dones, i amatent lector de Darwin, resto captivat per les paraules de Falloux i per llur incontinent violència, que colpeja més pel goig del cop que en cerca d'una victòria que es creu impossible. I és precisament aquest convenciment de la pròpia derrota allò que em fa admirar més llur brutal contundència, doncs res de més menyspreable que la força de qui se sap guanyador, ni res de més admirable que la insensata follia dels perdedors.

Jònia ni imasu

És ver i fora de tot dubte que jo, en dErsu_, sóc el favorit dels Déus. Si bé també és cert que sóc el favorit d'uns Déus remots, feliçment oblidats per tothom i bandejats de fa temps de llurs temples. Però tot i que les seves estàtues siguin trossejades i llurs oficiants colgats, jo els servo en el meu pensament i ells encara m'estimen, i sovint el record de llurs mèrits m'agombola en la malaurança i em tempera en la eufòria, em dreça en la incertesa i em priva de la follia. És ver, doncs, i fora de tot dubte que jo, en dErsu_, sóc el favorit dels Déus.

Gyū-niku no kirimi o tabemasu ka

És el filet, d'entre tots els talls de l'especejament del bou, el que acostumo a triar les comptades vegades que em plau fer un àpat de preparació ràpida a base de carn de bou. Certament no és el tall més gustos, però la seva textura em resulta excel·lent quan és lleugerament cuit a la planxa, volta i volta amb el ferro ben roent, de manera que el tall, que acostumo a demanar gruixut, resti del tot vermell a l'interior. Tres són les precaucions a prendre per garantir el resultat que desitjo. Primer comprar una carn de qualitat sense importar-ne el preu, segon retirar la carn de la nevera amb força antelació per així evitar la desagradable fredor interior que la ràpida cocció no podrà eliminar, i tercer no salar la carn fins que no sigui servida al plat, per tal que aquesta mantingui tot el seu suc i no resulti eixarreïda. Tres senzilles mesures que cal obeir amb disciplina, altrament millor menjar qualsevol altra cosa, com ara unes modestes sardines escabetxades, que, a qui això escriu, encara li acostumen, m'acostumen, a plaure més.

Moushiwake arimasen

Finalment, després de mesos de molt insistir, aconsegueixo una entrevista amb la senyoreta Ema per dimecres vinent, a les onze del migdia, hora que em trenca la jornada laboral i que em farà anar apressat ciutat amunt i ciutat avall, malbaratant el temps en redundants desplaçaments. Però tant és, en ser-me d'una grossa importància entrevistar-me amb la inaccessible senyoreta Ema, que fins ara no m'ha tornat cap trucada ni ha respost cap dels meus correus. Només les seves subordinades m'han adreçat paraules que mostraven una certa comprensió vers la meva insistència.

I dimecres arribo amb cinc minuts d'antelació. M'espero al vestíbul, on ningú surt a rebre'm, i només aquells que van d'aquí cap allà dins la casa em saluden sorpresos, en trobar-me al mig del pas. Bon dia, em diuen, bon dia, responc. Un quart després surt la senyoreta A desfeta en mil excuses. S'ha de fer càrrec, em diu, ha vingut l'inspector del departament i la seva visita s'està allargant més del previst, a més, afegeix, la senyoreta Ema té la grip. Sí, sí, té tota la raó, s'excusa de nou en veure el meu gest, a vostè li ha estat molt inconvenient venir ara fins aquí, ho sabem i ens en fem càrrec, encara més quan ahir va tenir la gentilesa de trucar per confirmar la visita, però sap, és tan trist, tot plegat... la senyoreta Ema va morir fa uns dies... una gran pèrdua, un cop molt fort per la nostra institució, no s'ho pot ni imaginar, i ara amb la visita de l'inspector, que la manté ocupada... però no pateixi, en quan tingui un minut el trucarà i de ben segur que podran enllestir el seu assumpte per telèfon. I ara no el retinc més i el deixo marxar, que de ben segur que té pressa, un home de la seva importància... No, i ara, em respon davant la meva proposta d'esperar-me, no sabem quan s'allargarà encara la reunió de la senyoreta Ema amb l'inspector, i a més hi ha la grip, i la seva defunció, tan recent... però no ha de patir per res, em comprometo personalment, la senyoreta Ema el trucarà així que enllesteixi amb l'inspector i millori el seu estat de salut, que ara, amb l'afonia que li provoca la grip, seria del tot inconvenient per ella parlar per telèfon... com diu? esperar a la seva resurrecció? i ara, benvolgut senyor dErsu_, no faci broma amb aquestes coses, ja ho sap vostè que aquí som temorosos de Déu. Però no pateixi, la senyoreta Ema el trucarà, i ara si té la bondat, insisteix la senyoreta A, que primer amb el gest, tot seguit amb totes dues mans, m'empeny vers la sortida amb cura però amb determinació, de tal manera que no trigo a trobar-me de nou al carrer, amb la porta barrada al meu darrera.

Però hom no ha de deixar-se arronsar per les dificultats, i després d'unes poques gestions telefòniques els serveis funeraris municipals m'informen que el sepeli de la senyoreta Ema tingué lloc al cementiri de Les Corts. Consulto tot seguit un plafó informatiu del servei de transports metropolitans, i concloc que el setanta-quatre és l'autobús que em resulta més adient per desplaçar-me fins al cementiri. Un cop allà, després de gratificar econòmicament a uns dels vigilants, m'informo de la concreta ubicació del nínxol corresponent a la senyoreta Ema i m'hi faig portar tot seguit. Allà, però, em trobo amb la desagradable sorpresa de veure que no he estat l'únic de tenir la pensada d'anar a cercar a la senyoreta Ema a casa seva, com si diguéssim. I no hi ha dubte, fins i tot ara, ja morta, la senyoreta Ema és una persona d'allò més sol·licitada, tant, que fins i tot disposa del difunt del nínxol del costat per gestionar-li les visites. Avui impossible, que un inspector del departament la manté ocupada, em respon circumspecte quan li exposo el meu cas, després d'esperar el meu torn, com a molt aviat d'aquí dues setmanes, i pensi, afegeix el difunt, que la senyoreta Ema s'està recuperant d'una grip.

Koko ni ikimasu ka (II)

El seu menyspreu per la humanitat augmentà; comprengué finalment que el món està majoritàriament compost de bergants i d'imbècils, és pot llegir a la notícia preliminar que encapçala el text d'A repèl, de l'admirat Huysmans, autor que retrobo amb no poc plaer, on es fa una breu ressenya biogràfica de Jean Floressas Des Esseintes, curiós protagonista de la narració.

I si bé potser és cert que descobrir la estultícia dels altres és un principi, no és fins que hom descobreix i accepta la pròpia niciesa, aquella que en res d'important es diferencia de l'estupidesa aliena, que es fa un primer pas, potser no cap al coneixement, però sí cap alguna banda, suposo.

O-daitōryō

La dictadura i la democràcia són dues formes de govern, la tirania no. L'objectiu de dictadors i demòcrates és imposar una política determinada, els primers sense permetre cap tipus de discrepància, oposició o crítica, i els segons fent veure que permeten la discrepància, l'oposició i la crítica. L'objectiu d'un tirà, en canvi, és assolir i conservar el poder pel poc menyspreable goig del propi poder, això és, repartir-se la hisenda pública amb amics, coneguts i saludats, restant la política a aplicar subordinada a aquest llaminer objectiu, assolir i conservar el poder per repartir-se la hisenda pública amb amics, coneguts i saludats.

D'habitud els objectius d'un tirà s'adiuen més amb un sistema dictatorial, no obstant això, tal com ha quedat palès al llarg dels darrers dos-cents anys, els objectius d'un tirà també són assolibles, si bé és cert que amb més dificultats i de manera més limitada, dins una democràcia. És així que, qui això escriu, no coneix cap cas de cap governant, ja sigui aquest democràtic o no, que no hagi provat de governar com el que tots desitgem ser, un tirà. És potser per això que qui això escriu no troba cap paraula, fora del despectiu adjectiu imbècil, per referir-se a la feliçment inexistent figura d'aquell que, ja sigui en democràcia o sota les enutjoses formes de la dictadura, governa sense la universal ambició d'esdevenir un tirà.

Shashin o totte mo ii desu ka (III)

Hi ha qui es complau en aprofitar el moment. No pas, però, en el sentit clàssic que hom atribueix a Horaci, d'avidesa pel present davant la incertesa del demà, sinó com un complaure-se en imaginar la vida com la relació que hom estableix amb el seu voltant, de tal manera que cal romandre sempre alerta per mirar d'aprofitar qualsevol escletxa que el món ens ofereixi per mirar d'entrellucar-lo. Com el fotògraf que sempre és prest a captar allò que en qualsevol instant i sense avís previ l'atzar pot oferir-li.

Altres, en canvi, preferim considerar la vida com un afer estrictament privat, essent les interferències amb allò que ens envolta no més que enutjosos contratemps. El moment resulta aleshores negligible, en no haver res per aprofitar fora d'un mateix. Així viscuts, els dies acaben sent una monòtona, constant i atenta contemplació del propi melic, on tot és vist i jutjat pel sedàs del propi caprici. Com els exercicis d'estil d'un fotògraf que sempre perfecciona una mateixa fotografia, el seu autoretrat, amb independència d'allò que es pugui arribar a trobar al davant del seu objectiu.

Toroi no sensō

És, potser, el de Troia, el conflicte bèl·lic més ben documentat de la història. Gràcies als bells hexàmetres dels cronistes es coneixen les causes, el desenvolupament i les conseqüències d'aital batussa. Sabem amb exactitud de quants combatents disposava cada bàndol, de quantes topades van haver-hi, de qui va a occir a qui, dels honors retuts als morts, dels intents de pactar una pau digna, de les estratègies dels uns i dels altres, de com els poders fàctics de l'època simpatitzaven i afavorien un o altre bàndol, de les represàlies dels que van resultar vencedors i de les penes dels vençuts. Sabem els noms de tots els protagonistes, llur llinatge i llurs mèrits i misèries, doncs res escapà a l'atent esguard dels cronistes.

És, doncs, el de Troia, el conflicte bèl·lic més ben documentat de la història, amb independència de la seva més que dubtosa inexistència o gràcies, precisament, a la seva més que dubtosa inexistència.

Henshū

La tricèfala separació de poders em sembla la més desitjable manera d'organitzar tota activitat humana, ja sigui aquesta política (executiu, legislatiu i judicial), constructora (promotor, constructor i arquitecte) o potser literària (editor, lector i escriptor).

I llisto primer a l'editor, a qui cal no confondre amb la indesitjable figura del fabricant de llibres, en ser, dels tres, el més lloable i menystingut, en ser d'habitud presentat com una mena de monstre que vampiritza als idolatrats i desvalguts escriptors. Però res de més menyspreable que un escriptor, no més que un pocavergonya capficat a fixar per escrit qualsevol niciesa que li passi pel cap, i res de més necessari que un editor, aquell que curull d'amor al proïsme i amb santa paciència, arrisca els propis doblers per destriar el gra de la palla i oferir als lectors aquelles petites engrunes de literatura que molt de tant en tant es poden arribar a trobar en la infinita successió de pàgines escrites per tots aquells que, com ara qui això escriu, viuen en el gros error de creure que tenen alguna cosa a dir.

És per això que acostumo a parlar sempre de gentilesa, qualitat de gentil, (de maneres delicades, ple de gràcia, cortès, afectuós), en referir-me a les lectures de cada moment, per així agrair l'obsequi que tot editor fa en posar a disposició dels lectors, a canvi d'un preu sempre insuficient, el fruit del seu treball.

Kioku

Són sovint recordats els tres-cents hoplites espartans que en temps de la segona guerra Mèdica defensaren amb braó l'anomenat pas de les Termòpiles. I és també recordat que abans de morir, els tres-cents hoplites espartans comandats per llur rei Leònides feren un gros carnatge en l'exèrcit persa, que retardat i delmat en el seu avanç, fou finalment derrotat pels hoplites grecs, segons ensenyen els llibres d'història des de temps d'Heròdot.

Menys, gens, recordats són els quatre-cents tebans i els set-cents thespians, sense oblidar-se dels nou-cents hilotes (esclaus públics propietat del govern espartà), que romangueren amb els tres-cents espartans fins al final, això és, fins a morir, sense rendir-se ni fugir, allà mateix on són sovint recordats els tres-cents hoplites espartans que en temps de la segona guerra Mèdica defensaren amb braó l'anomenat pas de les Termòpiles.

Kochira wa Söderberg desu

Hjalmar Söderberg (Estocolm, 1869 – Copenhaguen, 1941), novel∙lista, dramaturg i periodista, és una de les més grans figures de la literatura sueca —la de debò— de tots els temps... comença el text que dóna notícia de la vida i miracles de l'autor, l'esmentat Söderberg, a la solapa d'El doctor Glas, que aquests dies tinc a mans gràcies a la gentilesa dels senyors d'Adesiara.

I del sorprenent text de la solapa es dedueix la necessària existència d'una literatura sueca de pa sucat amb oli, en contraposició a la de debò, de la que el senyor Söderberg sembla ser autor destacat. I a fe que així és, si més no si faig cas de la vuitantena de pàgines ja llegides, que més enllà de l'anècdota argumental que serveix d'excusa per bastir la nouvelle, doncs d'una nouvelle sembla tractar-se, desgrana amb lucidesa (és a dir, a la meva completa satisfacció) l'únic argument sensat de tota literatura, el de la insatisfacció amb les pròpies circumstàncies, la pròpia situació, tal com reconeix el docte protagonista, que no coneix cap altra definició de felicitat que la síntesi d'allò que cadascú, des de la seva pròpia situació, considera desitjable.

Kochira wa Winstanley-san desu

Gerrald Winstanley és un personatge històric recordat pel seu col·lectivisme d'arrel cristiana. A l'Anglaterra d'Oliver Cromwell, al front d'un grup d'antics combatents de la guerra civil, the Diggers, Winstanley ocupava terres ermes, normalment antigues propietats dels seguidors de Carles I, per conrear la terra i establir comunitats igualitàries on tota propietat privada era abolida. Així, hom acostuma a veure Winstanley com un precursor de l'anarquisme o del socialisme, segons convingui. Però Winstanley és, també, el títol d'una bellíssima pel·lícula de Kevin Brownlow, expert documentalista i restaurador de cinema mut, on a través d'un minuciós i rítmic muntatge, i d'una particular sonorització que recorda no pas poc a l'obra de diversos pioners del cinema, es dóna notícia de l'ocupació feta per the Diggers al turó de St. George.

Per això, en eixir d'una de les sales de projeccions de la Filmoteca, on prop de vint anys després del primer visionat he tingut l'oportunitat de reveure l'obra de Browlow, he restat sorprès pels comentaris que anava sentint de la resta d'espectadors, no pas per la previsible i poc compartida (per mi) simpatia que tothom mostrava per Winstanley i llur noble causa, sinó per la manca de reconeixement per la bellesa assolida per Brownlow, com si al costat de l'utòpic evangelisme de Winstanley poc importés el mestratge de la narrativa de Brownlow, talment hom recordés les pel·lícules d'Eisenstein per allò que narren i no pas per la manera en que allò que narren és narrat.

Stalin no kakimasu

Stalin construía. Nacieron de sus manos cereales, tractores, enseñanzas, caminos, y él allí, sencillo como tú y como yo, si tú y yo consiguiéramos ser sencillos como él ...

I un cop establert el gènere de les novel·les on ho passa mai res, també el gènere de les novel·les on l'acció (o la inacció) de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, i el gènere de les novel·les protagonitzades per emigrants jueus que fan les amèriques, només em resta fer esment del més deliciós dels gèneres literaris, el de les odes a Stalin. No pas, però, per mor del seu protagonista, el mateix Stalin, de qui no cal ara recordar l'evidència dels seus mèrits, sinó per la grossa subtilesa dels seus autors, poetes tots ells excel·lents, diuen, premiats i reconeguts arreu, que sota formes d'una aparença servil i d'una ceguesa sense parangó, desgranen tot un reguitzell d'imatges que ofereixen al lector, mitjançant la més elaborada de les ironies, el lúcid retrat d'una època i d'una manera de veure el món que qui això escriu no gosaria qualificar d'exemplar.

Watashi wa shichō ni naritai

Crec recordar que fou en temps de campanya electoral d'unes ja llunyanes eleccions municipals, quan vaig ensopegar amb un cartell electoral que em va fer imaginar un relat protagonitzat per algú que, en temps de campanya electoral d'unes eleccions municipals, ensopegava amb un cartell electoral que presentava a un candidat que era ell mateix.

De primer vaig imaginar que aquell que jo imaginava no admetia ser el candidat fotografiat al cartell, i es limitava a trobar que la semblança entre ell mateix i la persona fotografiada era sorprenent. Però davant l'evidència de la semblança i la coincidència del nom publicitat, no tenia més remei que reconèixer que era ben bé ell, el candidat que aquell partit presentava, i és aleshores que aquell que jo imaginava mostrava una certa indignació, doncs bé l'haguessin pogut consultar abans de presentar-lo com a candidat, a ell, que ni tan sols tenia el costum d'exercir el seu dret al vot. La certa indignació, però, de seguida vaig imaginar que mutava a una certa preocupació, en trobar que la gent que passava pel carrer el començava a assenyalar amb el dit, en reconèixer-lo com el candidat que era fotografiat als cartells electorals. Per això aquell que jo imaginava es va apressar a tornar a casa, on la certa preocupació va deixar pas a una certa il·lusió, en trobar que sí, que potser faria una bona feina a l'ajuntament, en cas de ser escollit, i que per fi hi hauria algú que expressaria l'opinió del carrer. I amb el pas dels dies la certa il·lusió d'aquell a qui jo imaginava va anar creixent, gràcies, en part, a l'entusiasme de la seva família i amics, també de coneguts i saludats, que augmentaren en gran nombre. Finalment, la ja més que certa il·lusió es transformà en un aclaparador desencís, en comprovar, al televisor de casa, que en l'escrutini electoral el partit que l'havia triat com a candidat restava sense representació al consistori i, en conseqüència, aquell que jo imaginava continuaria amb les seves rutines habituals, talment mai hagués ensopegat amb un cartell electoral que presentava a un candidat que era ell mateix.

Terebi ni mimasu (V)

L'espot televisiu que aquests dies ens ofereix Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa, per demanar el vot a les properes eleccions del vint-i-cint de novembre, em sembla exemplar. Mitjançant un únic i efectiu recurs, el zoom in, la càmera s'atansa lentament al rostre del candidat, que amb veu ferma i clara desgrana el seu ideari en una mena de salmòdia que respon a tot allò que els seus votants desitgen escoltar. Les seves paraules, sempre encapçalades per la primera persona del present d'indicatiu del verb creure, admetre com a cert, fins i tot a mi m'acaben hipnotitzant, per molt que aquests dies sigui jo un mandrós defensor de la pràctica desaparició de qualsevol tipus de servei públic.

Però és precisament aquesta primera persona del present d'indicatiu del verb creure, admetre com a cert, la que evidencia que allò que ofereix mossèn Herrera no és més que una doctrina establerta, certa i incontestable, i d'aquí l'encert de la seva posada en escena sota la forma d'un nou Credo, el símbol de la fe, potser en substitució d'aquell Credo in Deum Patrem omnipotentem, que d'infants vam memoritzar els que férem estada en centres escolars gestionats per comunitats religioses, grups socials que, ves per on, també viuen sota la forma d'una doctrina establerta, certa i incontestable

Amerika ni ikimasu

Si ben sovint he donat aquí notícia dels diferents gèneres literaris que més valoro, com ara el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, o el de les novel·les on no passa mai res, encara no he fet mai esment d'un tercer gènere de lloable tradició, el de les novel·les protagonitzades per jueus que fan les amèriques.

Gènere on destaca amb força el tricèfal cognom Roth: Henry Roth, Philip Roth i Joseph Roth. Podria, aleshores, haver anomenat el gènere com el gènere de les novel·les escrites per escriptors el cognom dels quals és Roth, però això hagués estat inexacte, doncs no totes les novel·les escrites pels tals Roth poden encabir-se en tan llaminer gènere, i, a més, hagués estat injust per tota una sèrie d'epígons que, si bé des d'una formes més breus, també han excel·lit en la narració del trànsit i habituació a un nou mon dels atzarosos fills d'Israel, com ara Dovlatov amb els relats de La maleta, i Bezmozgis amb Nataixa, autor aquest darrer que després d'alguns dubtes inicials descobreixo amb no poc plaer, gràcies, un cop més, als senyors labrencs.

Canigó ni noborimasu

És costum dels locals de restauració que disposen de terrassa carregar un petit suplement en el preu de les seves consumicions, en cas que els seus clients facin ús de l'esmentada terrassa. El més habitual és carregar un cert tant per cent, d'habitud un deu, a la suma de les consumicions fetes per mirar de compensar l'import que els locals han d'abonar a l'ajuntament en concepte d'impost per l'ocupació de la via pública, o, simplement, per augmentar el calaix.

Al bar Canigó, excel·lent local de restauració on se serveixen uns notables entrepans, prefereixen carregar deu cèntims a cada consumició, ja sigui aquesta líquida o sòlida. A totes? No pas, doncs tal com s'anuncia a la preceptiva llista de preus, dues petites consumicions es deslliuren d'aquest peatge, el pinxo de seitons i el pinxo de cogombres. Però... a què responen aquestes sorprenents excepcions? Potser volen fomentar el consum de seitons i cogombrets per les seves salutíferes propietats? o potser volen deslliurar-se d'una comanda excessiva? O tal vegada és el producte estrella de la casa i els seus parroquians veurien amb mals ulls el seu encariment? O potser pel seu baix preu, un euro amb vint cèntims pel de seitons, vuitanta cèntims pel de cogombres, volen fer servir aquests productes com a reclam per captar clients? Improbables possibilitats, totes elles, així que no tinc més remei que preguntar-ho, i és l'agradabilíssima cambrera de cabells curts qui m'informa de la raó. Tant el pinxo de seitons com el de cogombres són d'una modestíssima entitat, no més que un seitó en el cas del pinxo de seitons, i d'un cogrombret en el de cogombres, essent, doncs, l'ús del plural a la llista de preus una mena de recurs retòric, i els hi sabia greu, donada la migradesa de la menja, carregar-ne els deus cèntims preceptius, en trobar que pagar un euro amb vint per un seitó, i vuitanta cèntims per un cogombre, potser ja resulta excessiu.

Serveixi, doncs, aquesta explicació, a tots aquells que un dia o l'altre facin estada al bar Canigó, excel·lent local de restauració on se serveixen uns notables entrepans, i restin sorpresos pel text de la preceptiva llista de preus, on es dóna notícia que el pinxo de seitons i el pinxo de cogombres, resten lliures de tot peatge.

Gàl·lia ni imasu

L'any cinquanta abans de crist tota la Gal·lía és ocupada per l'exèrcit romà. Tota? No pas, doncs un petit llogarret, de tothom conegut, resisteix amb braó a l'invasor. Però un segon llogarret abraça amb entusiasma la cultura romana i els seus habitants vesteixen túniques d'una immaculada blancor, construeixen els seus habitatges segons els manuals d'arquitectura romana del moment, i es tallen i rinxolen els cabells talment els patricis de la capital. Fins i tot el seu cap, un tal Proromànix, decideix construir un aqüeducte. El riu, però, tal com li recorda un dels seus veïns, passa pel mig del poble i fa del tot innecessari un aqüeducte. No fa res, respon el tal Proromànix, desviarem el riu, doncs un aqüeducte fa romà.

Talment un cert carril per vehicles d'alta ocupació, vehicles ecològics i transport públic, que diuen que fa sostenible.

Ninjin o tabemasu

La pastanaga és una herba de la família de les umbel·liferes conreada des de l'antigor per causa de la comestibilitat de la seva arrel, que crua o cuita, en fritura o bullida, resulta un comestible excel·lent, dolç i nutritiu, ric en Betacarotè, vitamines i nombrosos i variats minerals. Aliment, també, de cavalls i conills, la pastanaga forma part de l'imaginari popular gràcies a les sèries d'animació produïdes per la Warner Bross, que popularitzaren el personatge d'un espavilat conill antropomòrfic devorador compulsiu de pastanagues que semblava inspirat en la figura d'un dels grans còmics del segle vint, Julius Henry Marx, més conegut com a Groucho Marx. Personalment les pastanagues em plauen lleugerament cuites al vapor, acompanyades de faves, porro, bròquil, espàrrecs verds i albergínia, o bé crues, finament picades i amanides amb oli d'oliva i llimona, en companyia d'olives negres, pebrot, tomàquet i ceba tendra.

I pastanaga és també una paraula plana de quatre síl·labes i nou lletres (cinc consonants i una sola vocal que es repeteix fins a quatre vegades) que deriva del llatí pastĭnāca.

Ondori to mendori

Tites, tites, tites! em plauria que em cridessin, talment hom acostumava a adreçar-se a l'aviram quan aquest la campava amb una certa aparença de llibertat, ja fos a l'era o al corral. Avui dia, però, es prou sabut que l'aviram acostuma a viure reclòs en amuntegaments i estretors que poc conviden a campar-la, i que ja ningú no s'adreça a gallines o pollastres fent servir tan sonora onomatopeia, ni tan sols els infants, que abans creurien que hom parla amb les gallines de l'òrgan encarregat de la micció en els mascles (i que en ferma erecció serveix per la gustosa colga), que no pas les crida per oferir-lis el saborós pinso.

Tenran-kai o hōmon shimasu

En els petits escrits que donen notícia de la vida i mèrits dels autors de les obres exposades, es repetix fins a l'extenuació que aquests consideraven el procés creatiu que seguien molt més important que no pas el resultat final obtingut, fruït més de l'atzar i les circumstàncies que no pas de la seva voluntat executora. L'obra, doncs, tal com crec entendre, no seria més que un enutjós residu que hagués hagut de ser abandonat d'immediat, i que de cap de les maneres hauria d'ocupar cap espai en un museu, ni enlloc, més enllà d'un abocador d'escombraries o una planta de reciclatge. És així que considero un acte de justícia prendre un cop més les divines armes i començar a estripar les obres exposades, que no fan més que trair l'esperit dels seus autors. Així em guanyaria l'admiració de la resta de visitants de l'exposició, que tot seguit, i gràcies a les modernes tecnologies de la comunicació, no trigarien a difondre les imatges de la meva intervenció arreu del planeta mitjançant diverses i variades xarxes socials, en una mena de happening que no podria més que merèixer l'entusiasta aprovació dels autors de les obres estripades.

Però el meu és un pensament d'una tal obvietat que no puc més que aturar el braç, desar l'esmolat glavi i anar passant, doncs bé encara haig d'anar a comprar els saborosos fideus del dinar.

Kore wa ikura desu ka (II)

Però ara faltaria que algú, deixant de banda la seva incidència extraliterària i el personatge, es llegís Pla honestament. Si algú em pagués per fer-ho, m’hi posaria jo mateix, llegeixo en una entrevista a Toni Sala, al Núvol, amb motiu de la publicació d'uns llibres seus.

I a les paraules del senyor Sala, que em semblen dites sense ironia, crec trobar la millor metàfora de tot allò que fa no poc temps que ens corseca: aquest no fer res (ni tan sols llegir) si no és a canvi de diners, aquest acceptar (sovint exigir) diners de qui sigui, aquest creure a ulls clucs en la pròpia honestedat, i aquest envanir-se per tot plegat.

Nazo (IV)

El meu reialme te les dimensions de l'univers i el meu desig no té límits. Camino sempre, alliberant els esperits i sospesant els mons, sense odi, sense por, sense pietat, sense amor i sense Déu. M'anomenen C......

I bé puc proposar un bonic enigma aprofitant-me de les paraules que escriu Flaubert, encara a Les temptacions de sant Antoni, per si a algú li plau provar d'endevinar, sense deixar-se enganyar pel discutible ús de la majúscula, qui o què camina sempre, alliberant els esperits i sospesant els mons, sense odi, sense por, sense pietat, sense amor i sense Déu.