Bardera-san no hon o yomimasu (I)

En contra del lleig costum que tinc de no llegir autors vius, llegeixo Bardera, que si haig de fer cas a la informació biogràfica del llibre que tinc a les mans, sembla que es viu. Però, a més de semblar-ho, ho està? Podria ser que l'editor mentís, o que estigués mal informat, o que la informació que dona fos certa en el moment de maquetar el llibre però no pas ara… o totes tres coses alhora, i que el tal Bardera ja fos mort. O, potser, el tal Bardera no ha existit mai, essent el cognom de Bardera no més que el pseudònim rere el qual ves a saber qui s'amaga, potser la Pilar Rahola. Podria ser. O no, atès que segons sembla hi ha més gent que ha conegut al tal Bardera, de qui no és difícil trobar a la xarxa articles, entrevistes i vídeos on surt una persona que en imatge coincideix amb la imatge d'aquell que hi ha a la solapa del llibre que tinc a les mans. Però, com sé que tot plegat no és més que un muntatge? Com sé que per raons que em són ocultes, la persona que veig en vídeos, la persona que veig fotografiada, la persona que es presenta com a Damià Bardera, no és més que un actor contractat per la Pilar Rahola per donar credibilitat a la seva fosca maniobra?

Però, abans no pugui escatir res, un altre dubte em colpeja ben endins: com sé que jo mateix no soc més que el figurant rere el qual s'amaga qui en realitat escriu tot això, això és, en Baltasar Porcel, que en pau descansi?

Kensatsu-gawa shō-nin

A mesura que el metratge avança, la ficció que se'm mostra a la grossa pantalla del cinema deriva cap a un gènere prou conegut, el de les pel·lícules que narren en detall el desenvolupament d'un judici per homicidi, segons el patró establert per Billy Wilder a Witness for the Prosecution.

Però abans de transitar cap a terres més conegudes, la ficció ens ofereix la narració d'un cert esdeveniment previ. D'un cert esdeveniment que es narra no només amb la solvència visual que ens acompanyarà al llarg de tot el metratge, sinó, també, amb una utilització del so i de la música que costa de veure (més aviat d'escoltar) en el cinema d'abans i ara. I és que en no poques pel·lícules el so no és més que l'embafador acompanyament que tapa la suposada incomoditat del silenci, l'innecessari farciment que acaba fent més nosa que servei, la prova evident que qui dirigeix no sap que es fa.

Però a Anatomie d'une chute Justine Triet sap perfectament el que es fa o, si més no, ho sembla, que potser és millor.

Shōsetsu no taitoru

Briedshead Revisited, The sacret & Profane Memories of Captain Charles Ryder, és el títol original de la coneguda (i en el seu moment força popular) novel·la d'Evelyn Waugh, que el traductor Xavier Pàmies simplifica, en la versió que llegeixo, a un més manejable Retorn a Briedshead.

I més enllà de la sensatesa de la simplificació, és indubtable que el títol original (amb la seva coma i el seu et) ens adverteix del que trobarem. Ens adverteix que Waugh no serà breu, que Wauhg es complaurà en els detalls, que Wauhg ho descriurà tot minuciosament, molt minuciosament, essent precisament aquesta minuciositat, virtut i defecte d'allò que Waugh escriu. Però com que ho escriu amb una certa, indubtable i anacrònica gràcia, acaben pesant més les virtuts que no pas els defectes, i encara que en cap moment tingui jo gaire clar cap on anem, com tampoc tinc cap interès per arribar enlloc, si més no gaudeixo del paisatge.

Higeki o sōzō shite shimasu

Fa uns anys vaig imaginar un relat protagonitzat per tres personatges que eren cinc. El primer personatge (A1) era un actor que treballava en la gravació d'un serial per la televisió. El segon (B1) era una actriu que també treballava en la gravació del serial on treballava A1. El tercer (C1), que no sabia jo si era actor o no, i que potser faria de narrador, era un amic d'A1. El quart (A2), que també era el primer, era el personatge interpretat per A1 al serial i, conseqüentment, el cinquè (B2) era el personatge interpretat per B1.

El cas és que vaig imaginar que A1 s'enamorava de B2, i així li feia saber a C1. C1, aleshores, i amb tota la bona intenció, deia a A1 que li demanés a B1 per sortir, aprofitant, deia C1, que B1 estava lliure. Però A1 responia a C1 que no suportava a B1, que la trobava una persona buida i vanitosa, estúpida i malcarada, irritant i perversa, i que ell estava enamorat de B2, no pas de B1. I tot seguit imaginava que A1 explicava a C1 les nombroses i indubtables virtuts de B2, i com B2 i ell (A1), compartien gustos i aficions, i com ambdós també tenien una mateixa manera de veure i encarar el món, que sens dubte eren ànimes bessones, i que no s'imaginava la vida sense compartir-la amb ella, amb B2. Tot seguit, A1 confessava a C1 el seu desesper, atès que la productora de la sèrie li havia comunicat que no li renovarien el contracte per la pròxima temporada, que el seu personatge moriria en un accident de trànsit. Quina putada, vaig imaginar que li responia aleshores C1, que va voler saber si A1 tenia alguna altra feina en perspectiva, o si tornaria a fer de cambrer. Però aleshores vaig imaginar que A1 responia a C1 que poc l'importava, la feina, que allò que el turmentava era que si no continuava a la sèrie, no tornaria a veure a B2, no la tornaria a mirar als ulls, no li tornaria a parlar, no la tornaria a besar. I que sense ella ell no era res, que darrerament la seva vida es limitava als moments del rodatge, que forà d'aquelles sessions era com si no visqués, i que ara tot allò ho perdria, i que tot allò era tot.

També vaig imaginar que, en el que podríem anomenar segona part, A1 i C1 es retrobaven i tornaven a parlar. A1 estava desmillorat i confessava a C1 que portava una vida desendreçada, que per provar d'oblidar a B2 se n'anava al llit amb tothom, homes o dones, joves o vells, sàdics o masoquistes, i que bevia més del que mai havia begut, i això que, com C1 ja sabia, d'habitud A1 era un bevedor que no coneixia mesura.

Finalment, i a tall de conclusió, vaig imaginar com un cert temps després A1 i C1 tornaven a coincidir i tornaven a parlar, i com A1 explicava a C1 que ja ho havia paït, que ja havia fet les fases del dol, i que ara, més que lamentar el que havia perdut, es plaïa a celebrar el que havia tingut, i com a prova li ensenyava el fons de pantalla del mòbil, on vaig imaginar que es veia una foto d'ell amb B2 feta durant el rodatge del segon capítol, quan ambdós es besaren per primer cop, quan era indubtable que ambdós s'estimaven, que ambdós estaven fets l'un per l'altre. Aleshores vaig imaginar que C1 responia a A1 que s'enganyava, que B2 havia estimat a A2, no a ell, a A1. I com a punt final, i per a fer-ho tot més real i versemblant, vaig imaginar com A1 no entomava bé la destrucció de la faula que es complaïa a recordar, i com, amb una crueltat extrema lligada al personatge de Titus Andrònic que aleshores interpretava en un petit teatre alternatiu, assassinava a C1 i B1, i tot seguit se suïcidava, encara que això em plantegés un irresoluble però irrellevant problema de coherència amb la figura del narrador.

Tokutei no kyarakutā no (II)

I és també assegut al pati de butaques, al poc de començar la projecció, que de cop reconec la càlida i característica veu de Toshika Shinohara, veu que no acostuma a faltar en les pel·lícules d'Aki Kaurismäki. I és també assegut al pati de butaques que em demano com devia ser que el tal Shinohara acabés fent estada a Finlàndia, com devia ser que conegués a Kaurismäki, com devia ser que aquest li produís un disc, com devia ser tot plegat.

I és encara assegut al pati de butaques, que em dic que potser hauria d'escriure la biografia del tal Shinohara o, si més no, la biografia d'un discret cantant japonès que acabà fent estada a Finlàndia, que conegué a Kaurismäki en curioses i potser sorprenents circumstàncies, que gravà un disc produït per aquest, i on s'expliqués com va anar, com hagués pogut anar, com no va anar, tot plegat.

Tokutei no kyarakutā no

I és assegut al pati de butaques, que de cop en demano com seria viure envoltat de personatges d'Aki Kaurismäki, això és, viure envoltat de persones hieràtiques i discretes, poc donades al moviment, de mirades directes i paraules escasses, molt escasses. Persones, en definitiva, que només he ensopegat dins les pel·lícules de Kaurismäki (Aki, no pas Mika), amb el benentès, és clar, que acostumen a ser actors que fan o deixen de fer segons Kaurismäki els digui que facin o deixen de fer, i que en el seu quefer diari és possible, fins i tot probable, que es comportin amb maneres més expansives, més bellugadisses, més garlaires. O no, qui sap, potser Karuismäki només tria actors discrets i mesurats.

Sigui com sigui, d'un parell de pel·lícules ençà em demano si el cinema de Karusimäki (Aki, insisteixo, no pas Mika) cada cop queda més reduït al particular i característic capteniment dels seus particulars i característics personatges.

Mishiranu hito no monogatari

… un home superflu, fracassat, incapaç ja de cap altra cosa que no sigui tossir, somiar i, potser sí, també sacrificar-se… però ¿a qui i de què serviria el meu sacrifici? I al capdavall, ¿sacrificar què? 

Qui així parla és el protagonista de la narració, un tal Stepan, que fa de criat a casa d'un alt funcionari de l'administració del tsar a Petersburg. I en un inici, la posició volgudament subalterna del narrador del relat em va fer pensar en un altre subaltern de tots prou conegut. Però a diferència del personatge de Walser, a mesura que avanço en la lectura el tal Stepan em sembla més un símbol que no un personatge. Com també em sembla un símbol un altre dels personatges, el del funcionari que amaga sota capes d'ironia l'absurditat de la vida que duu, de la feina que fa, del país on viu. Un funcionari prou decent i intel·ligent per adonar-se del sense sentit que viu, i que té la lucidesa de provar de no pensar. I que si es veu obligat a reflexionar, no dubta a fer-se seu l'argument Hegelià de la història com a progrés, on fins i tot quedaria justificat com a necessari un període d'engorroniment com el seu per a reactivar les futures forces del progrés.

Però al final res importa (al cap i a la fi, es tracta d'un relat de Txèkhov), atès que tots els personatges queden aclaparats pel sense sentit del país, tant aquells que es veuen sense esme de desitjar canviar de res, com aquells que ho desitgen però no gosen, com aquells que ho desitgen i gosen però no poden. I potser és que verament no es pot, com bé sabem ara que aquell futur ja és passat, i hem vist manta vegada com sota la tirania del tsar, del partit comunista o de la plutocràcia de torn, els russos no deixen mai de ser serfs del malparit de torn.

Shifuku no oshie

En no veure ningú, vaig baixar del cim, m'assegué, i se m'acostà un borinot. Llavors, prenent la paraula, li vaig dir:

Benaurats els qui pensen no solament en el que és, perquè gaudiran del que no és.

Benaurats els que es perden en el que no és, perquè no arribaran enlloc.

Benaurats els que no són enlloc, perquè seran oblidats.

Benaurats els oblidats, perquè viuran en solitud.

Benaurats els solitaris, perquè no pensaran només en el que és.

Alegra't i celebra-ho, perquè la teva recompensa serà minsa, si és que és, que no serà.

Watashi ga kare ni narimasu

I és caminant pel carrer que el veig venir de cara, un home gran i desmanegat que camina a grans gambades. Un vell prim, mal girbat i mal afaitat, amb quatre pèls al cap que fan més nosa que servei, i amb la roba bruta i esparracada. L'home, el vell, camina nerviós a grans gambades, com ja he dit, però les seves passes no són netes. És com si algun dolor li modifiqués el gest, potser una punxada a la planta del peu a l'hora de trepitjar deguda a una metatarsàlgia o a una fasciïtis plantar. Sigui com sigui les gambades de l'home són llargues però estranyes, i tot ell, en caminar, gira el cos de manera desagradable i poc natural. La seva mirada tampoc no és neta, i a la mirada se li endevina un cert nerviosisme, potser la paüra pròpia d'aquells que se saben fora de lloc, d'aquells que se saben aliens al món que els envolta, d'aquells que se saben sobrers.

I és caminant pel carrer que el veig, que em veig, en no tenir cap dubte que, més aviat que tard, jo seré aquell vell.

Subarashī utsukushi-sa

Quan m’assec a treballar dedico la major part del temps a evitar petites lletjors (més que no pas a buscar grans belleses), escriu en un cert moment Martin Amis a Des de dins.

I com se suposa que Amis parla d'ell mateix, això és, ficciona la ficció del seu record, és de creure, o no, que aquesta dedicació majoritària que esmenta és potser la dedicació majoritària a què dedica el seu temps de treball, això és, d'escriptura. I si bé en un principi no puc més que compartir el que diu Amis, al final també ho comparteixo plenament, només que, pel mig, dubto. És a dir, quin interès tindria un text potser net de lletjors, però mancat de cap gran bellesa? Quin gaudi obtindríem de la monòtona placidesa de la correcció? Quin record ens quedaria de la grisa grisor de qui no s'alça ni cau?

Però, és clar, aquí tot rau en la major part del temps, això és, no pas tot, només en gran part, sí, però no pas tot. I és per això que acabo compartint el que diu Amis, atès que, les grans belleses, potser és imprescindible que hi siguin, sí, però ja va bé que ocupin la menor part del temps, no fos cas que ens embaféssim.

Taiwa no uchi

Duóleg. La paraula l'ensopego en la llaminera lectura que tinc a les mans, i com que m'és desconeguda faig el que sempre faig en aquests casos, buscar-la al diccionari. Però no la trobo, ni al diccionari de l'IEC, ni a l'Alcover-Moll ni al Coromines. Malgrat tot el significat és evident, tant pel context que l'acompanya com per la seva forma, on l'òleg final la lliga a monòleg i el du inicial al nombre dos. Tot plegat, és clar, ens porta a un monòleg de dos, allò que en un primer moment anomenaríem diàleg. Però de seguida veig que no, que un diàleg és un diàleg i un duòleg un duòleg, i que sí, en tots dos casos són dos els que parlen, però en el primer cas parlen dos que són conscients que són dos, dos que es volen comunicar, que volen intercanviar idees, que potser es volen convèncer d'això o d'allò, o que potser s'escridassen i es diuen el nom del porc. En tot cas, són dos que es comuniquen. En canvi, els que duolegen entenc que tot i ser dos, aquest dos s'ignoren, que ambdós monologuegen, que ambdós parlen però no s'escolten, que no es parlen, només parlen.

I ja només em resta un dubte, saber si tot són duòlegs o si, per atzar, algun cop es dialoga.

Moriuchi no shōbai

Potser és a causa de lectures de joventut, però crec ser de l'opinió que tot aquell que llueix un nombre excessiu de tatuatges al cos (i considero excessiu qualsevol nombre superior a zero), és sens dubte arponer de professió. I anys enrere, quan la Comissió Balenera Internacional no limitaven la caça de balenes i tot era un campi qui pugui, els arponers eren on devien ser, al bell mig de l'oceà dalt de fràgils esquifs, arpó en mà, esperant el moment d'enfrontar-se als grans cetacis. Però ara, ai las, vaguen com ànimes en pena pels carrers de la ciutat, viatgen en metro o graven vídeos explicant com fer-se ric invertint en el mercat immobiliari, ocupacions, totes elles, indignes d'aquells que han viscut o imaginat el goig de brandar un arpó.

És potser per això que cada cop que ensopego amb una persona que llueix un nombre excessiu de tatuatges al cos (i ara em plau recordar el que abans ja he esmentat, que considero excessiu qualsevol nombre superior a zero), no puc més que lamentar el seu infortuni i apiadar-me per tants anhels malaguanyats. I és també per això que més d'un cop els hi ofereixo almoina, si de cas porto alguna peça de cinc cèntims al moneder. Però l'orgull popi d'aquells que han brandat un arpó acostuma a menysprear el meu gest, i plens d'ira (i en absència d'arpó) gosen escometre'm a crits, a mi, en dErsu_, el favorit dels Déus.

Sigui com sigui, benaurats els arponers de pell pigmentada, que en la seva dissort coneixeran la meva còlera.

Tōwaku no

Racionalitzar la percepció és probablement inevitable. Però racionalitzar la percepció és també sovint enutjós, en ser un pas que no admet marxa enrere. I és que un cop entenem o creiem entendre allò que veiem o escoltem, allò que toquem o ensumem, allò que tastem o llegim, perdem el goig, no exempt d'una certa i plaent paüra, de trobar-nos davant de l'inconegut. I si bé potser el coneixement, o la ficció d'un cert coneixement, té també el seu què, el moment de desconcert en trobar-nos davant d'allò que ignorem no té preu. 

Potser per això diuen que els infants són feliços, com també diuen que ho són aquells que han perdut el cap.

Gurasu to mizu no bin

És en omplir-me el got, en veure com l'aigua surt per l'estret broc de l'ampolla de vidre, en veure com cau i s'arremolina dins el got, com es calma i resta disponible per satisfer-me la set, que de cop m'adono de la meravella de tot plegat. De la meravella que és el got i l'ampolla, de la meravella que és el seu disseny i producció en sèrie, del prodigi que representa l'envasat i transport de l'aigua, de la clarividència d'aquells que van establir les mesures de líquids, de la intel·ligència que fa possible la seva refrigeració, del miracle que és tot.

I és aleshores, quan resto encaterinant veient com l'aigua torna a omplir el got, en haver-me begut ja un got pel plaer de tornar-lo a omplir, que recordo que no estic sol, i aleshores provo d'explicar, endebades, el que he escrit al paràgraf de més amunt, i parlo amb aquells que comparteixo taula de la meravella que és el got i l'ampolla, de la meravella que és el seu disseny, del prodigi que representa l'envasat. I callo, que ja ningú no m'escolta.

Chotto matte kudasai (XII)

Uns moments tan intensos, vermells, condensats en si mateixos, que no necessitaven passat ni futur per existir, escriu Lispector, a A prop del cor salvatge.

I encara afegeix Lispector que els moments esmentats són moments mancats de percepció que només són sensació, moments que tan sols poden existir en el mateix instant que els provoca, moments imperdurables que ni tan sols tenen cabuda en les ambigües subtileses del record. I jo, és clar, llegit això em rebel·lo i dic que no, i que encara que el record és tan sols el que és, mera ficció, cap moment no pot escapar a romandre (ni que sigui esguerrat o idealitzat) desat en algun recambró de la memòria, esperant el moment, que poc importa si arriba o no, de ser recordat, de ser recreat.

Però, en el mateix moment que escric el que ara escric, és a dir, ara mateix, m'adono que tot és un moment. I és que un segon, una vida, un mil·lenni, tota l'existència d'un planeta, d'un sistema solar, d'una galàxia, del mateix univers que sembla que ens embolcalla… no és més que un instant. Un instant que un cop passat, un cop esborrat per un nou Big Bang o pel que sigui que els astrofísics gosin proposar, res ni ningú podrà recordar, en no haver-hi cap res ni cap ningú per recordar.

Watashi wa Amis-san o yomimasu (II)

Ningú hi arriba gaire lluny, amb la «vida». Les limitacions són les limitacions de la vida: pobresa d’incidents, repetició, parquedat imaginativa i absència de forma…, escriu també Martin Amis a Des de dins.

I de nou trobo que és exactament així o, més aviat, trobo que és exactament així en el meu cas, que és el que importa, que és el que m'importa. I és exactament així per l'absència de forma que gasta el viure, atès que la forma és la manera, sens dubte matussera i incompleta, que tenim de simplificar-ho tot, de fer-ho explicable i comprensible, païble i suportable. I de la mateixa manera que una narració només resulta satisfactòria quan té la forma que li escau, viure només ens resulta més o menys satisfactori quan creiem trobar la forma on encaixar el que ens sembla viure.

Watashi wa Amis-san o yomimasu

… els escriptors no poden «llegir» els seus llibres (en cap sentit normal de la paraula) fins que ja fa un o dos anys que s’han publicat. Continuen corregint-los, continuen turmentats per les alternatives i les oportunitats perdudes. Per a ells, la prosa necessita un cert temps per consolidar-se com una cosa fixa i establerta, escriu Martin Amis a Des de dins.

I trobo que és exactament així o, més aviat, trobo que és exactament així en el meu cas, que és el que importa, que és el que m'importa. I és exactament així no només en el cas de l'escriptura, sinó també en el de la feina, en el de la cuina, en el de les relacions personals, en tots i en tot moment, de manera que viure es converteix en una mena de fangar on res no és clar, on res no acaba sent mai el que tampoc sé que vull que sigui, on res no és més que un esborrany de ves a saber què, un esborrany inacabat i sempre inacabable que soc incapaç de valorar fins passats uns anys.

I aquesta és, potser, la més aviat poc satisfactòria gràcia de viure.

Sakkā no shiai

És sabut que el mil nou-cents setanta-dos, durant els jocs olímpics d'estiu de Múnic, s'enfrontaren en un partit de futbol les seleccions de Grècia i Alemanya. L'enfrontament, com potser recordaran, acabà amb la pírrica victòria dels grecs per un a zero, gràcies a un gol de Sòcrates que fou molt protestat pels jugadors alemanys, atesa la clara situació de fora de joc en què  es trobava Sòcrates en el moment de fer la rematada. Com a curiositat del partit, és també sabut que un resum d'aquest s'emeté per televisió amb anterioritat a la seva celebració, fet força inusual en el món de l'audiovisual, dins el conegut programa esportiu And Now for Something Completely Different de la BBC. També resulta una dada curiosa, que els pares del futur futbolista brasilè Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira, triessin el nom del seu fill en honor a l'autor d'aquell mític gol, mostrant una clarividència digna d'estudi. I és que el tal Sampaio de Souza nasqué el mil nou-cents cinquanta-quatre, disset anys abans que les imatges del partit s'emetessin per primer cop per televisió, i divuit anys abans de la celebració del matx. Admirable, sens dubte. Com admirable també va ser l'estranya presència d'un tal Beckenbauer en les files de l'equip alemany, una jova promesa vinculada a l'Escola de Frankfurt que, malauradament, no va saber aprofitar l'oportunitat que se li va donar.

Sigui com sigui, i si així els hi plau, aquí tenen les imatges que encara es conserven del partit.

Kore wa fushinsetsuna bunshō desu

De bon començament la prosa de Lispector se'm fa esquerpa. Esquerperia que va a més a mesura que avanço en la lectura, com si no em fos possible acostumar-me a la seva manera d'escriure. Però el cas és que aquesta esquerperia no m'impedeix restar enlluernat per les idees que crec endevinar en el text, especialment amb una, ja esmentada, sobre com el que diem transforma el que volem dir. És a dir, com el fet de pensar modifica allò previ al pensament, allò previ que ens és més íntim. Com el fet de pensar no només no aconsegueix descriure aquest previ, sinó que el modifica i el transforma en tota una altra cosa. Com el fet de pensar ens fa oblidar allò que més pregonament som, per fer-nos ser ves a saber què.

I és tot plegat tan confús, que potser ja toca que la prosa de Lispector se'm faci confusa i anàrquica, esquerpa i fatigosa. Doncs bé no ha de ser fàcil provar de dir amb paraules allò que les mateixes paraules destrueixen, provar de dir el que altres (VW - EJ) també han provat de dir.

Watashi wa itami ga suki desu ka

És lloc comú de moltes converses d'hospital dir que, en determinades circumstàncies de dolor, és preferible morir a perllongar una vida que tan sols és agonia. Fins i tot, jo mateix crec combregar amb aquest postulat, amb aquesta mena de retirada a temps, amb aquest no voler escurar un got que tan sols conté dolor i amargor. Però, i un cop més que seríem sense la possibilitat d'un però, quan participo en alguna d'aquestes converses, acostumo a dir que no és el mateix parlar des de la tranquil·litat d'esperit de qui no pateix, de qui a l'hospital tan sols és un visitant ocasional, de qui encara té futur, que fer-ho des del punt de vista d'aquell per qui la vida només és dolor. I és que si aquest aquell s'estima encara la vida, també s'estimarà el dolor, en ser com és el dolor l'únic que el lliga encara amb la vida, l'únic que li recorda que encara és viu, l'únic que encara és.

I això ve al cas, o no, del que acabo de llegir que escrigué Lispector, a A prop de cor salvatge, quan diu que ja volia tornar-se a sentir, ni que fos amb dolor.

Chotto mattemasu

De vegades hi ha narratives que trobes que s'allarguen i s'allarguen sense motiu. Narratives que potser al llarg d'un parell d'hores de metratge van d'aquí cap allà fent voltes sobre no se sap ben bé què. Narratives que sense saber cap a on van, et captiven per la forma que gasten, per les maneres que mostren, per com et diuen el que encara no saps que t'estan dient. Narratives, en definitiva, que sense que te n'adonis et porten allà on volen per, un cop creus que no ets enlloc, fer-te viure la intensitat d'un moment que fa més de dues hores que preparen.

És sens dubte aquest el cas de Cerrar los ojos, d'Erice, on després de més dues hores de projecció arribes a la intensitat d'un moment que ho és tot. Un moment que et recorda a la projecció de Frankenstein al principi d'El espíritu de la colmena. Un moment que et recorda com Erice estima el cinema. Un moment que et recorda com de vegades cal fer el que cal fer, encara que no sapiguem per què. Un moment que et recorda el que sovint prefereixes oblidar, que un dia, cada cop menys llunyà, tu també seràs només present.

Kanketsu no

És curiós com no sé dir qui soc. És a dir, ho sé perfectament, però no ho puc dir. Sobretot tinc por de dir-ho, perquè en el moment en què intento parlar no tan sols no expresso el que sento, sinó que el que sento es transforma lentament en el que dic, escriu l'autora, Clarice Lispector, a A prop del cor salvatge.

I pensar que hi ha qui necessita seixanta mil paraules per dir, de manera més confusa i embrollada, el que Lispector diu tan ben dit amb tan sols cinquanta-dues.

Watashi wa dokoni mo nai ni ikimasu

L'escena es pot situar a qualsevol lloc, en qualsevol època, diu el narrador en el narrat vint-i-sis. I encara que allò que diu el narrador, un tal Yasar Dondog, es refereix a l'escena que acaba de ser narrada, també l'escena narrada podria ser qualsevol altra de les que ja han sigut narrades o es narraran en el que queda de llibre o, fins i tot, qualsevol de les que no han sigut narrades i que probablement no es narraran mai. I el mateix podríem dir del narrador, que hagués pogut ser qualsevol altre dels narradors que narren o no narren, si és que tots no són un o un no és tots.

Pot semblar confús i potser ho és, però també és exacte, perquè més enllà de la irrellevant individualitat de cada escena, de cada lloc, de cada època, de cada veu, el que ho relliga tot és l'extraordinària prosa de l'autor (i potser també del traductor) i, per sobre de tot, ja sigui en un món pre o post apocalíptic, pre o post exòtic, el viatge cap al no-res que tota vida és.

Jēmuzu kyōdai

En la meva superlativa ignorància, fins el dia d'avui no he sabut que Henry James i William James eren germans, que ambdós James havien compartit mare i pare, que ambdós James havien crescut junts, que ambdós James havien rebut una mateixa educació. Sabia, és clar, que ambdós eren nord-americans, que ambdós eren contemporanis i que, per sobre de tot, ambdós em resultaven necessaris de llegir.

Al primer, a Henry, hi vaig arribar després de veure al cinema l'adaptació d'una de les seves novel·les, The Innocents, de Jack Clayton. I al segon, William, fent una certa genealogia després de fer la lectura de Contingency, Irony, and Solidarity, de Richard Rorty. El cas és que amb William la sintonia fou instantània, però que amb Henry sempre m'ha costat més, sempre he hagut d'insistir més.

Suposo que és inevitable, i és que cada cop que he conegut a dos germans, indefectiblement i de manera potser intuïtiva, sempre he tingut una certa i poc justificada preferència per un dels dos, fos quin fos el cognom que els vestís, James inclòs.

Muntanā-san tōri

Fa molts anys, més de vint, i per irrellevants raons laborals que ara no venen al cas (però d'aquí a un moment potser sí), vaig visitar un pis del carrer Muntaner sota la plaça de la Bonanova que eren dos. L'un, més petit, estava situat sobre l'altre, i ambdós es comunicaven interiorment gràcies a una petita escala construïda amb posterioritat a la construcció de l'edifici on eren. Al pis superior era on un psiquiatre ja jubilat havia passat consulta al llarg de molts anys, i al pis inferior, com és fàcil deduir, era on hi vivia. Però un cop jubilat, el psiquiatre volia vendre's el pis superior, que ja no necessitava, eliminant l'escala interior i fent les obres necessàries per deixar el pis superior presentable. I allà és on entrava jo. Però tot això, és clar, tal com he escrit només començar, resulta irrellevant i potser inexacte.

El que sí que és potser rellevant i exacte dir, és que a les parets del pis inferior, el que servia d'habitatge al psiquiatre, hi havia penjats petits originals de Cases, Picasso, Miró, Ponç, Cuixart, Tharrats i Brossa. I és potser rellevant, o no, perquè fa una estona, provant d'escriure sobre un personatge que visita pisos per la part alta amb la intenció de comprar-ne un, he tornat a topar amb aquell bonhomiós psiquiatre i amb el seu acollidor dúplex. I també, és clar, amb els petits originals de Cases, Picasso, Miró, Ponç, Cuixart, Tharrats i Brossa.