Uns moments tan intensos, vermells, condensats en si mateixos, que no necessitaven passat ni futur per existir, escriu Lispector, a A prop del cor salvatge.
I encara afegeix Lispector que els moments esmentats són moments mancats de percepció que només són sensació, moments que tan sols poden existir en el mateix instant que els provoca, moments imperdurables que ni tan sols tenen cabuda en les ambigües subtileses del record. I jo, és clar, llegit això em rebel·lo i dic que no, i que encara que el record és tan sols el que és, mera ficció, cap moment no pot escapar a romandre (ni que sigui esguerrat o idealitzat) desat en algun recambró de la memòria, esperant el moment, que poc importa si arriba o no, de ser recordat, de ser recreat.
Però, en el mateix moment que escric el que ara escric, és a dir, ara mateix, m'adono que tot és un moment. I és que un segon, una vida, un mil·lenni, tota l'existència d'un planeta, d'un sistema solar, d'una galàxia, del mateix univers que sembla que ens embolcalla… no és més que un instant. Un instant que un cop passat, un cop esborrat per un nou Big Bang o pel que sigui que els astrofísics gosin proposar, res ni ningú podrà recordar, en no haver-hi cap res ni cap ningú per recordar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada