Koko ni sunde imasu ka

Al parc zoològic només hi ha un elefant. Sovint el veig estirat al terra, ajagut de costat, i aleshores em fa la impressió que ja no és un elefant, sinó el cos inert del que abans era un elefant. Però altres cops el veig dempeus, anant mandrós d'una banda a l'altre de l'espai que té assignat, reclòs rere un fossar i una tanca que no és més que una barana per evitar que els visitants prenguin mal. M'expliquen que abans hi havia un segon elefant, més petit, de procedència asiàtica, essent el d'ara africà, potser un loxodonta africana. De vegades el visita algun paó, doncs els paons es mouen segons el seu desig per tot el parc, fent exhibició del seu plomatge ornamental. L'elefant, però, té poc per a exhibir, brut com acostuma a anar, vell com és. Diuen que d'aquí poc morirà, i que aleshores, al parc, ja no hi haurà cap elefant.

Koko, soko, asoko

Un cop més, en passar pel costat dels flamencs (ocells de l'ordre dels ciconiformes de la família dels fenicoptèrids) del parc zoològic, resto sobtat. Res no tanca l'espai que tenen assignat, una mena d'estanyol amb un parell d'illes, i no obstant això, cap flamenc surt més enllà dels límits que assenyalen els imponents plataners que envolten la llacuna. Altres animals, ossos, lleons, tigres, rinoceronts, zebres, pingüins, goril·les, llúdrigues, hipopòtams i molts més, resten reclosos rere fossars i tanques. I encara d'altres sojornen en recintes completament reixats, com ara micos, cotorres, lloros o voltors... i uns pocs més en gàbies hermètiques, com els llangardaixos, les serps i els ratolins. I els flamencs, que podrien caminar d'aquí cap allà al seu albir, o aixecar el vol per anar allà on els plagués, resten, un cop més, al lloc que tenen marcat, com si ja sabessin que tant és ser aquí o allà... els admirables flamencs.

Shi-gatsu nijusan-nichi

No costa gaire, quan som infants, identificar-se amb el llampant cavaller i desitjar la mort de la mala bèstia que escup foc i devora donzelles. Però més endavant, potser ja adolescents, veiem al drac com el valent que decideix viure al marge, i és perseguit i anihilat per la intolerància dels altres vers la seva valentia. Aleshores preguem pel drac, i veiem al cavaller com el braç repressor d'una societat que rebutgem. Però encara més endavant, cansats de la superba fauna alternativa que converteix llurs capricis en imposició a tothom, enyorem al bell cavaller i a llur punxeguda pica, tot i que potser aquest ja no resta gaire predisposat a occir el ventre de la bèstia, no fos cas que després tingués raons amb les lleis protectores dels animals. I encara molt més endevant, asfixiats per la dictadura de la majoria, a la que alguns anomenen democràcia, tornem a desitjar estendre les ales i sobrevolar el proïsme tot escopint sofre i foc sobre llurs estantisses testes. I ja ben desorientats no sabem si anhelem el triomf del drac o el del cavaller, i, pel que pugui ser, preguem per a què, tant de bo, alhora que el cavaller forada el ventre de la bèstia, aquesta, en justa i recíproca correspondència, faci mandonguilles del seu botxí.

Ame (III)

I anys després, amb l'escàndol ja oblidat, em torna a sorprendre una tamborinada, i és clar, em torno a trobar amb E, que aquest cop passa de llarg, potser sense reconèixer-me, o potser fent veure que no em veu. Tot sol, doncs, m'afanyo a aixuplugar-me en un bar de la vora. I com ja deuen suposar, d'un racó s'alcen tres velles desdentades, cabells blancs, parpelles caigudes, perles falses i ferum d'alcohol. Salud... s'interromp la primera, sense saber com anomenar-me. Però aquest qui és? pregunta la segona. Ningú, conclou la tercera, abans de caure, un cop més, en el son alliberador dels embriacs.

Indiferent a tot, i sense E al meu costat, començo a dubtar de la meva sensatesa, però saben... tant se me'n dóna. Per sort la pluja escampa aviat i surto al carrer, on topo amb un paio d'una alçada descomunal. Ep mestre, vigileu per on aneu, em crida, des de la seva alçada. En aixecar el cap per disculpar-me veig que és borni, i resto tan sorprès per la seva planta, que no sé que dir. Mestre, que se us ha menjat la llengua el gat? com us dieu? tornar a cridar-me. Ningú, responc, em dic Ningú, repeteixo, desprès de dubtar un moment, en recordar a la tercera fetillera. Doncs veniu amb mi, mestre Ningú, que la farem petar.

Ja a casa del desconegut resto admirat de la seva biblioteca, extensa i selecta com no en recordo cap. Us agrada llegir, oi? li pregunto. Ni gota, mestre, em respon. Escric pels altres, faig de negre, que diuen, i els llibres em serveixen de model. D'aquí agafo la trama, d'allà l'estil, i així enredo a tothom. I sóc bo, penseu que he consagrat a més d'un inútil. Mireu, aquesta és la meva obra mestra, i m'allarga un llibre de tapes grogues que m'és prou conegut, tant, que ni tan sols he de llegir el títol per saber que és el llibre amb que jo vaig guanyar el Nobel. La història de Macbeth, escrita amb el barroer estil d'avui en dia, m'aclareix. I ara, mestre, si feu el favor... a escriure, que jo no alimento ganduls, m'ordena amb veu ferma, alhora que m'engrillona a la pota d'un escriptori, a escriure!

Ame (II)

Anys després, sorprès de nou per una tamborinada, torno a ensopegar amb E, a qui no havia tornat a veure des del dia de la profecia. Felicitats pel Nobel, dErsu_, em regracia, tustant-me l'espatlla, alhora que ens afanyem a refugiar-nos en un bar. Un cop dins no ens costa gens reconèixer el local, encara menys quan d'un racó s'alcen tres dones, cabells escalats, rímel a les pestanyes, bijuteria barata i alè de gintònic, per saludar-nos amb gest groller. Salud dErsu_, Nobel de literatura, exclama la primera. Salud dErsu_, impostor impenitent, la segona. Salud dErsu_, recordat per ningú, la tercera. I encara es tornen a alçar, a tomballons, per saludar a E. Salud E, diu la primera, salud E, la segona, salut E, la tercera, abans de caure, totes tres, en el son alliberador dels embriacs.

E i jo ens mirem, no pas sorpresos, però si sobtats, i encara que som persones llegides i sensates, la nova profecia no deixa d'inquietar-nos, sobretot a mi. Per sort la pluja escampa aviat i sortim al carrer, on un periodista ens espera. Senyor dErsu_, crida en veure'm, és cert que vostè no ha escrit res del que s'ha publicat sota el seu nom? em pregunta, alhora que uns potents focus m'enlluernen. Bé, miro de respondre, embarbussant-me, és la pràctica habitual... tots aquests premis poc tenen a veure amb la literatura... però resto silenciat pel munt de preguntes que se m'adrecen, doncs ara no és un, sinó molts, els periodistes que m'assetgen i em titllen d'impostor i farsant.

A l'arribar a casa la notícia ja s'ha escampat i l'escàndol és monumental. La meva companya, amb els ulls vermells pel plor, em rep a la porta i em demana que faci la maleta, que ella no pot viure amb algú com jo, i que a més seria un mal exemple per la nena. M'apresso, doncs, a arreplegar quatre coses i marxo, encara sense saber que a partir d'aleshores tothom em girarà l'esquena i se'm tancaran totes les portes. Encara gràcies que, després de passar uns dies al carrer, puc llogar una cofurna fent-me passar per leprós, per així amagar la meva identitat rere les benes.

Ame

Al carrer, fugint d'una forta tamborinada, ensopego amb E, de qui fa temps que no en sé res. Contents per la coincidència encaixem i ens afanyem a refugiar-nos en un petit bar de la vora, fosc, brut i buit. No, buit no, doncs d'un racó s'alcen tres noies, rastes als cabells, parpelles fosques, quincalla per tot el cos i alè de ginebra, que ens saluden amb gest groller. Salud, dErsu_, grafòman pocapena, exclama la primera. Salud, dErsu_, premi Planeta, la segona. Salud dErsu_, Nobel de literatura, la tercera. I encara es tornen a alçar, a tomballons, per saludar a E. Salud E, diu la primera, salud E, la segona, salut E, la tercera, abans de caure, totes tres, en el son alliberador dels embriacs. .

E., i jo ens mirem sorpresos, i com que tots dos som persones llegides i sensates, no els fem cap cas. Però saben el teu nom, puntualitza E. I el teu, responc jo. Per sort la pluja escampa aviat i sortim al carrer, on un home de gran embalum ens espera. Senyor dErsu_, crida en veure'm, permeti'm que em presenti, em dic Lara, José Manuel Lara Bosch, i vinc a oferir-li el proper premi Planeta. No, no em mal interpreti, afegeix, en veure el meu gest d'enuig, no li vull vendre cap llibre, només vull que l'escrigui. Bé, no exactament, doncs com és habitual ja tenim el llibre escrit. Vostè només haurà de figurar com a autor i embutxacar-se el premi.

Un cop a casa, la meva companya es mostra entusiasmada amb el que li explico, no pas pel Planeta, sinó pel futur Nobel, doncs per ella qualsevol excusa és bona per a viatjar, i una hipotètica estada a Estocolm l'enllamineix d'allò més. Però hauré de llogar un frac i fer un discurs, i ja saps que sempre m'embarbusso, em lamento. Però diuen que Estocolm és molt bonic, respon ella, aliena al desànim. I abans hauria d'escriure alguns llibres per justificar el premi, afegeixo. I això no ho pot solucionar el senyor Lara?, perquè si ho has de fer tu la cosa va per llarg, es lamenta, ara amoïnada davant una possible demora. Suposo, responc, suposo...

Igirisu ni ikitai desu

Vull una vida segura, diu a càmera l'immigrant indocumentat. Un home de pell fosca, afganès o pakistanès (diu la veu en off del locutor), que sojorna en un insalubre campament a la rodalia de Calais, a l'espera de poder burlar la vigilància fronterera i creuar el canal de la Mànega.

I jo també voldria una vida segura, o ben pensat no, o potser sí... no ho sé, tant és. Però des de la comoditat de la meva butaca, amb el sopar acabat de fer, les saboroses sardines escabetxades al plat, crec que el desconegut indocumentat s'equivoca. No pas en la seva tria, doncs voler anar a la Gran Bretanya, una destinació molt millor que la jacobina França, la desgavellada Itàlia o la corrupta Espanya, em sembla excel·lent. Jo mateix hauria de fer un pensament i traslladar-m'hi. Però s'equivoca quan diu que vol seguretat, doncs el que ell anhela no és pas seguretat, sinó confortabilitat, dormir bé i que les sabates noves no et facin mal, si em permeten citar a Fontane. O potser és només que l'indocumentat és prou espavilat com per saber que la confortabilitat no gaudeix de prou èpica com per merèixer uns minuts de telenotícies.

Kokkyo (II)

De vegades, sense buscar-la, sense voler-ho, sense fer cap esforç, creuem la frontera amb la mateixa facilitat amb que ho fèiem quan érem petits. I de tan estrany com se'ns fa restem sorpresos, admirats de la sort de trobar-nos en aquell reialme on tot és possible. Incrèduls, mirem al nostre voltant amb la mirada de l'infant que ja no som, fins que el desassossec creix en nosaltres, doncs recordem que ens esperen, o que se'ns fa tard, o que el sol es pon, o que fa fred o calor, o ves a saber què. I és clar, prudents, responsables com som, reculem i tornem enrere, al confortable i prosaic món de cada dia.

Després, més tard o a l'endemà, tan aviat com ens és possible, amb la intendència a punt i sense cap obligació a la vista, mirem de tornar i prenem el mateix camí. Però per molt que ens hi esforcem no arribem a creuar cap ratlla, i tot i que reconeixem el paisatge, aquell pont, aquella giragonsa, aquell arbre caigut... no trobem la ratlla per enlloc. És aleshores que un cop més el desànim ens aclapara, i capcots, no ens resta més que recular, de nou amb el neguit de creure que fora del món que ens envolta, res ja no és possible.

Undō

A l'espai públic de l'interior d'illa on faig temps, una colla d'adolescents seu fent rotllana al voltant del sorral a on, més tard, és de suposar que jugaran nens petits. La imatge que ofereixen és tan curiosa que començo a escriure, una colla d'adolescents seu fent rotllana al voltant del sorral, i resto aturat en no saber com continuar. Per sort, un dels adolescents s'alça i se m'atansa: perdona, ¿tienes fuego?, em pregunta. No, responc, alhora que continuo escrivint, un dels adolescents s'alça i se m'atansa: perdona, ¿tienes fuego?, em pregunta. No, responc. I aturat de nou em distrec en sentir un trepig al meu darrere. Em tombo i veig a una dona que s'apressa a seure en una de les cadires que resten lliures, i comença a menjar-se un entrepà que treu de la bossa que li penja a l'espatlla esquerra. Torno, doncs, a escriure, en tombar-me veig a una dona que s'apressa a seure en una de les cadir... però m'aturo en veure com els adolescents s'alcen i comencen a passar. És aleshores que poso el tap al bolígraf, el deso amb la llibreta a la butxaca de l'abric, i marxo a recollir a la petita A., que a dos quarts plega de la bressola, la mateixa hora en què ells, els adolescents que em fan de rellotge, acostumen a tornar cap a classe.

Machigai (II)

Un hombre solo, una mujer, / así tomados, de uno en uno / son como polvo, no son nada.

Són paraules, Palabras para Júlia, prou conegudes de José Agustín Goytisolo, que tot i la meva frontal oposició a allò que signifiquen, tenen l'estranya virtut de captivar-me. Jo més aviat sóc partidari de la sentència que per dos cops he trobat a La zona, de Serguei Dovlatov, sempre he somiat ser deixeble de les meves pròpies idees, en la línia del que es pot llegir en Montaigne, le plus grand art: rester soi-même, i oblidar-me dels altres. Però tampoc em convenç l'extrema fidelitat a un mateix, doncs trobo que les idees, les meves, les dels altres, totes, acostumen a ser equivocades, i que perseverar en elles és perseverar en l'error. Per això em plauria permetre'm una certa infidelitat intel·lectual, no pas per mirar de compensar errors i arribar així a l'encert, folla il·lusió, sinó, més aviat, per minimitzar la inevitable patacada.

Oyasuminasai (II)

Quan escric que entre allò que s'ha esdevingut i allò que m'hagués plagut que s'esdevingués no faig discriminacions, no vull dir que cregui que tots dos tipus esdeveniments siguin iguals. Ni ara, quan dic que no vull dir que cregui que tots dos tipus esdeveniments siguin iguals, tampoc vull dir que siguin diferents, doncs estic poc interessat en l'essència de les coses i no em plau afirmar o negar res en termes ontològics. Només dic que tots dos tenen els mateixos drets davant la meva memòria, en ser-me tots dos igualment inexistents, l'un per mort, l'altre per no nat. I preu per preu, sabates grosses.

Gimfarrer-san wa sensō no yūsha desu

Avui he somniat que Pere Gimfarrer era una heroi de guerra. El nostre escamot era a França, en temps de la Blitzkrieg, i teníem encomanada la missió d'ocupar una morera, arbre caducifoli de la família de les moràcies, de fulles dentades i flors en espigues. L'arbre, no massa gran però tampoc petit, estava infestat de soldats alemanys que s'ocultaven en el seu fullatge, d'una densitat extraordinària. I sense pensar-s'ho gens, tot i l'evident perill, en Pere Gimfarrer sortí a camp descobert i s'atansà a l'arbre tot declamant melòdics versos en llengua alemanya. Rilke? Hofmannsthal? potser Goethe? no ho sé, però el cas és que els soldats alemanys baixaren de l'arbre i feren rotllana al voltat de l'heroic poeta, que pres per les muses continuava declamant, Blühte nicht, daß ihn, em semblà reconèixer, potser un dels sonets a Orfeu de Rilke. Fou aleshores que nosaltres, la resta de l'escamot, aprofitàrem per enfilar-nos pel tronc i ocuparem la morera, donant així compliment a l'ordre rebuda.

Kochira wa Tersites-san desu (II)

Avui m'ha estat obsequiada la segona traducció que Manuel Balasch feu de La Ilíada. Un cop obert el llibre m'he apressat a buscar el cant segon, i sobre el nom de Tersites he trobat un número, el disset, que m'ha remès a un breu excurs on el traductor relata un parell d'anècdotes sobre el personatge. Sembla ser que els escoliastes d'Homer explicaven que Tersites fou el tutor d'Homer, a qui manllevà la hisenda paterna. I d'aquí la cruel descripció, la manca de patronímic, de lloc de procedència i la ridiculesa del nom, Tersites, un mot eòlic que Balasch tradueix per barrut, i que Montserrat Ros, a la seva versió en prosa, dóna el significat de desvergonyit, també en una nota a peu de pàgina, la vint-i-cinc.

En cas de donar crèdit a l'anècdota (un autor ridiculitzant a un conegut que li resulta odiós), aquesta seria una prova de pes, tot i la seva lleugeresa, a l'hora de defensar l'existència d'Homer en tant que únic creador de La Ilíada, potser també de L'Odissea, opinió avui dia majoritàriament rebutjada pels doctes especialistes en la qüestió, però que a mi em plau considerar no pas com a certa, sinó com a desitjable, una categoria que trobo menys incerta que la certesa.

Kochira wa Buzzati-san desu

És cosa sabuda que en qualsevol moment haurem d'anar passant, que algú cridarà, dErsu_, vingui vostè cap aquí! i au, adéu-siau. Però saber quan ens cridaran, si d'aquí a cinc minuts o d'aquí a molt de temps, fa de mal dir, essent potser aquesta indefinició la que ens permet anar tirant sense pensar-hi gaire, o gens, potser amb la il·lusió de creure que ja no se'n recorden de nosaltres. Però hi ha qui sí ho sap, qui sap amb tota certesa que abans d'un any, per posar un exemple, un mal lleig se l'emportarà. I aquesta persona ha de viure amb aquesta certesa al magí, no pas la de la seva finitud, prou sabuda per tots, sinó la de la data en que serà cridat. I ha de viure els dies, i també les nits, sobretot les nits, embolcallat de silenci i obsedit amb una sola idea, que el temps se li acaba, i se li acaba ja. I si aquesta persona es un escriptor i es diu Dino Buzzati, aplegarà aquesta obsessió sota un dels millors títols que recordo, Les nits difícils, cinquanta-un relats que són un de sol, repetit cinquanta-una vegades: em criden, però jo no vull marxar, encara no.

Atila-sama no haka

Després d'una llarga vida d'esforços i sacrificis dedicada a l'assoliment d'un somni, trobar la tomba d'Atila, rei dels huns, l'arqueòleg seu en un indret indeterminat de la riba del riu Tisza, afluent del Danubi, al costat d'un sepulcre encara per obrir. Enrere han quedat els llargs anys d'estudi, de preparatius infinits, de costosíssimes i complexes excavacions... d'esforços sense parangó. I ara l'arqueòleg seu dubtós al costat d'un sarcòfag encara per obrir. D'un sarcòfag protegit per una gruixuda planxa de ferro, una altra de plata i una tercera d'or, talment la famosa llegenda, que ha estat trobat en una llera abandonada pel riu, que mandrós, serpenteja per la plana excavant el seu propi camí, ben a la vora d'on s'han exhumat les restes d'uns quants cossos, amb tota certesa els dels voluntaris que excavaren la tomba i que gustosos es llevaren la vida per així guardar el secret del seu emplaçament. Tot quadra. Però l'arqueòleg dubta i es resisteix a obrir el sarcòfag, potser dolgut per l'èxit que fins ara li havia estat escàpol, doncs el fracàs havia estat sempre la seva força, l'ànima de la seva vida. I ara l'arqueòleg pensa que cercar la tomba d'Atila ha estat un error, i que potser hagués hagut de somniar amb la tomba d'Alexandre, dit el Gran, doncs l'èxit només mostra la mediocritat dels seus anhels.

Kochira wa Tarkovski-san desu

Dels dotze treballs que Andrei Tarkovski rodà al llarg de la seva vida, n'he tingut el goig de veure cinc, el darrer ahir mateix, Solaris, segons la novel·la homònima d'Stanislav Lem, a l'antic cinema Aquitània, l'actual Filmoteca. I al llarg d'aquests catorze anys (doncs el primer film de Tarkovski el vaig veure a finals de mil nou-cents noranta-quatre, també a l'antic cinema Aquitània, com els altres quatre), en seure a la butaca del cinema he restat més fascinat per les imatges que se m'oferien que capaç d'entendre el que veia. I sí, podria haver mirat de fer una mica de llum, preguntar o llegir alguna cosa, però saben... de vegades ja m'està bé no entendre-hi res, no fos cas que, en conèixer el truc, l'aparició del conill perdés tot el seu encís.

Kochira wa Baixauli-san desu

Si en una hipotètica carta als Reis d'Orient hagués fet una llista amb tot allò que em plauria trobar en una novel·la, de ben segur que a la diada de Reis corresponent m'hagués trobat amb un exemplar de L'home manuscrit de Manuel Baixauli embolicat amb un llaç. I és potser per això, pel desencís que acostuma a acompanyar l'acompliment d'un desig, que la lectura de la novel·la del senyor Baixauli no m'ha acabat de plaure. Però el meu desencís no és imputable a l'autor, doncs només faltaria que a partir d'ara els autors haguessin d'escriure en contra dels desitjos dels seus hipotètics lectors, quan és cosa sabuda que un autor com cal ha d'ignorar als seus lectors, essent com som els lectors del tot innecessaris i ben sovint indesitjables. És, només, que en ser la novel·la segons el meu desig, talment l'hagués encomanada, tant la trama com els recursos narratius del senyor Baixauli se'm feien previsibles, doncs és clar, abans de llegir-la, jo ja l'havia desitjat, tota, o quasi, doncs, creguin-me, mai he volgut robar cap meló.

Moku-yōbi (II)

Avui he cregut veure a Aquil·les al davant de casa. Eren quarts de nou, jo sortia apressat per portar a la petita A. a la bressola a fer dibuixos, doncs els dijous dibuixen, i m'ha semblat reconèixer al fill de Peleu en un superbiós noi que baixava d'un ciclomotor. Jo, és clar, m'he quedat perplex, encara més quan per la cantonada de dalt ha aparegut un jove barbamec, que en veure a qui a partir d'ara anomenaré Aquil·les ha restat aturat, certament sorprès, potser atemorit. I Aquil·les, en veure a qui a partir d'ara anomenaré Hèctor, no ha pogut amagar una lletja ganyota de satisfacció. Passats uns instants de dubte, tots dos s'han atansat l'un a l'altre, i quan no els separaven més de dues passes, Aquil·les ha envestit amb el cap l'abdomen d'Hèctor, que sorprès per la bravor de l'escomesa ha caigut sobre el panot de la vorera. Però quan Aquil·les anava a abraonar-se a puntades de peu sobre l'indefens Hèctor, uns quants passavolants l'han subjectat per les amples espatlles, alhora que d'altres ajudaven Hèctor a alçar-se i algú trucava als Mossos, alertant d'una baralla al carrer, dos pinxos, he sentit que deia pel telèfon, referint-se als divinals combatents. Decebut, he empés el cotxet de la petita A. i li he recordat que avui dibuixarien, doncs som a dijous, he afegit.

Doa o shimete kudasai

La petita A. és de l'opinió que les portes han de romandre tancades, sempre, en tota circumstància i sense cap excepció. I si del tobogan estan, per posar un exemple, veu com algú entra al recinte dedicat als jocs per a infants deixant-se oberta la porta de l'estacada al seu darrera, la petita A. baixarà del tobogan i correrà, amb el dit índex estès assenyalant la porta i cridant no! no! no! no! no!, a posar remei a semblant insensatesa. I si no li és possible tancar la porta, bé perquè algú més vulgui entrar o sortir, bé perquè la porta hagi quedat travada per algun obstacle que superi les seves forces o habilitats, la petita A. esclatarà en plor, enutjada i curulla d'indignació, com és de llei, doncs, convindran amb mi, res de més cabdal que el nostre caprici a l'hora de decidir com ha de funcionar el món, portes incloses.

Homer-san no monogatari

No és escrit enlloc, però tan cert com que l'Hades esdevindrà la nostra llar, és ver que Polifem voltà per tota la mar en busca d'aquell que l'eixorbà l'ull, per fer-li present d'hostatgia. I a cada nou port on abarloava el ràpid navili, demanava notícia del fill de Laertes a tots els moridors que topava. Però els més no en sabien res d'un tal Ulisses, i havia de ser Polifem qui els expliqués el poc que sabia del murri Ningú. Algun cop, però, Polifem trobava a algú que sí havia sentit a parlar del cap dels itaquesos, i era aleshores ell qui escoltava la narració del desconegut, que potser afegia una nova baula o aclaria alguna foscúria del que el ciclop ja sabia. I amb el pas dels anys, doncs llarga és la vida del ciclops, Polifem arribà a conèixer tota la història, des de les llunyanes noces de Cadmo i Harmonia, a la caiguda de Troia i el penós retorn del laertíada. Però per aleshores Polifem ja no era més que un vell impedit que poc podia marxar de Quios, l'illa que l'hostatjava des de que les xacres de la vellesa li manllevaren les darreres forces. I allà, a Quios, per un gibrell de vi dolç explicava la història sencera a tots els que la volguessin conèixer, que eren molts, doncs la seva fama es feu gran i de lluny venien, travessant la mar, per escoltar-lo i aprendre la rondalla. I així Polifem esdevingué Homer, que vol dir cec, el cec de Quios, que és com l'anomenaven, i feu immortal a aquell de qui més va desitjar la mort, Ulisses, aquell fill de Laertes que (per sempre més) a Ítaca té les estades.

Anata no o-namae wa Andreu-san desu ka (V)

I per mirar de posar fi a aquesta història que ja s'allargassa massa, aprofito un descuit de la meva cuidadora per anar a buscar l'Andreu, doncs estic segur que en trobar-lo tot es farà evident i hom restarà convençut de les meves raons. Per això vaig pels carrers cridant-lo, Andreu! Andreu!, però en veure que així atrec les mirades dels altres vianants callo i el busco en silenci, i només de tant en tant faig algun crit, Andreu!, o m'atanso a algú per a preguntar per ell, es fa dir Andreu i diu que és un psicòpata, però ni es diu Andreu ni és cap psicòpata, afegeixo. I com es diu? em pregunten, no ho sé, responc, i aleshores miro de fer-los una descripció, però em quedo mut, doncs no el recordo. I al final em troben a mi, doncs també m'han sortit a buscar. Però venen amb una bona notícia, em diuen que l'han trobat, que és a casa, esperant-me per poder-ho aclarir tot d'una vegada i posar fi a aquest enutjós malentès. I a la meva habitació el retrobo, a l'altra banda del mirall, i en veure'm venir se m'atansa rialler i em diu que es diu Andreu, i que és un psicòpata. I jo em dic dErsu_ i sóc el favorit dels Déus, li responc, també rialler. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte, ja s'ha fos.

Anata no o-namae wa Andreu-san desu ka (IV)

Bon dia, em dic dErsu_ i sóc el favorit dels Déus, repeteixo un cop més, en atansar-me a un nou desconegut. I un cop més sento també l'altra cantarella, bon dia, em dic Andreu i sóc un psicòpata, però tant m'és, doncs sempre sóc jo qui acabo arreplegant les monedes. Fins que un dia el desconegut no és tal, doncs a qui tinc al meu davant és a un vell conegut, que es sorprèn de trobar-me al carrer captant, i així m'ho fa saber. Oh, només faig companyia a l'Andreu, m'excuso. A l'Andreu, a quin Andreu? em pregunta. No parlis tant alt, que et sentirà, responc. Sentir-me? però qui? si estem sols, afirma ell. L'Andreu, i assenyalo a qui vostès ja saben amb un gest de cap, però en realitat no es diu Andreu, ni és cap psicòpata, xiuxiuejo. Estem sols, ja t'ho he dit, no hi ha ningú més, insisteix ell. No siguis babau. Andreu, vine! crido, però l'Andreu, o com dimonis es digui, no ve. Andreu! torno a cridar més fort, Andreu! Però el vell conegut no pot amagar un gest d'esglai, i prenent-me pel braç diu que m'acompanya a casa, alhora que jo continuo cridant a l'Andreu, Andreu!... Andreu!... Andreu!... que no pot ser gaire lluny.

Anata no o-namae wa Andreu-san desu ka (III)

Bon dia, em dic An... però en reconèixer-me calla, el desvagat aquest que de fa uns dies ronda pel carrer de casa, i torna a estintolar-se contra la façana, esperant a algun altre vianant a qui demanar almoina, doncs això és el que fa, captar, com ja es devien imaginar. Però jo, que per un cop no porto pressa, me li atanso i amb veu ferma el saludo: bon dia, em dic dErsu_ i sóc el favorit dels Déus. Ell, però, fa com si jo no existís. Tant és, no porto pressa, ja ho he dit, i em quedo al seu costat, talment fos la seva ombra, i quan ell és presenta, bon dia, em dic Andreu i sóc psicòpata, jo també em presento, bon dia, em dic dErsu_, i sóc el favorit dels Déus. I potser no s'ho creuran, però al final del dia arreplego un bonic munt de monedes, tantes, que un cop comptades fan una xifra ben llaminera. És per això que a l'endemà, en sortir de casa de bon matí, enlloc d'anar cap el despatx m'estintolo de nou a la façana, al seu costat, i al llarg del dia vaig repetint la meva cantarella, bon dia, em dic dErsu, i sóc el favorit dels Déus.

Anata no o-namae wa Andreu-san desu ka (II)

Bon dia, em dic Andreu i sóc ... Va, no sigueu imprecís, que ni us dieu Andreu ni sou cap psicòpata, el tallo, faceciós, en recordar la trobada d'ahir. I vós que sabeu? Faríeu bé de no contrariar-me, no sigui cas que després ho lamenteu, em replica enutjat. Que m'amenaceu, potser? responc sobtat. Amenaçar-vos? jo? que us heu begut l'enteniment? em crida, encara més enutjat. No sóc pas jo qui sembla que vagi begut, replico, fent un gest amb la mà, com qui rebutja el desagradós alè d'un embriac. I qui us penseu que sou, per parlar-me d'aquesta manera? em crida fora de si. En dErsu_, el favorit dels Déus, responc. En dErsu_? quin nom és aquest? em pregunta, sobtadament calmat, potser encuriosit. Oh, sabeu, en realitat ni em dic dErsu_ ni sóc el favorit de ningú, confesso. Bé, jo tampoc em dic Andreu ni sóc cap psicòpata, em confessa ell tot seguit. Sí, ja m'ho vau dir ahir, li recordo. És clar, ahir tampoc em deia Andreu, puntualitza. Doncs ara que ja sabem qui no som, potser que prenguem comiat, proposo. Sí, per res no voldria jo fer la vostra coneixença, conclou ell, tot llevant-se amb el gest un barret imaginari. Tampoc jo la vostra, coincideixo, llevant-me jo també el barret que no duc.

Anata no o-namae wa Andreu-san desu ka

Bon dia, em dic Andreu i sóc psicòpata. No, no passeu ànsia, afegeix, en veure el meu gest d'inquietud, estic compensat, i des que vaig apunyalar a un senyor, ja fa més de deu anys, no he tornat a fer mal a ningú, conclou. I seguiu tractament? li pregunto jo, no sé si més tranquil. Oh no, no m'és necessari, tinc molt d'autocontrol, em respon cofoi. I què puc fer per vós, senyor Andreu?, torno a preguntar, encuriosit per aquest desconegut que m'ha aturat pel carrer. Suposo que res, doncs... que podem fer els uns pels altres...? no res, conclou. En això teniu raó, senyor Andreu, ja ho crec que sí... però, aleshores... per què us heu aturat a parlar amb mi? pregunto. No, no, us equivoqueu, jo no m'he aturat pas, doncs ja ho estava, d'aturat. Si de cas, heu estat vós, qui s'ha aturat, em corregeix. Doncs... perquè m'heu aturat, senyor Andreu? pregunto de nou. Sabeu, en realitat ni em dic Andreu ni sóc cap psicòpata, em confessa, baixant la veu, i potser sí que m'estava movent una mica, afegeix. Doncs si em perdoneu, bellugadís senyor que es fa dir Andreu... tinc pressa, concloc, mirant de marxar d'una vegada. Oh, és clar, és clar. Que passeu un bon dia, s'acomiada ell, tot llevant-se amb el gest un barret imaginari. Igualment, i a reveure, menteixo jo.