Itsumo fuyu desu

Fa temps vaig escriure sobre un curtmetratge de Roman Polanski que em plau especialment, Dwaj ludzie z szafa, on dos homes sortits del mar traginen un gros armari per tot allà on van. El cas és que dissabte passat em va tornar el record del curt de Polanski, quan, assegut al pati de butaques d'un cinema, vaig veure com el protagonista de la ficció que es projectava a la pantalla traginava no pas un gros armari, sinó una delicada maqueta dins d'una urna de metacrilat. En aquest cas, el de la ficció de dissabte passat, Siempre es invierno, la maqueta podia trobar-se justificada per l'assistència de l'home que la traginava a un congrés de paisatgisme, en ser l'home traginador de la maqueta un arquitecte especialitzat en paisatge. Però a mesura que el metratge avançava i la trama es desenvolupava, la maqueta es deslligava de la seva molt hipotètica funció i prenia una dimensió que cada cop més em recordava a l'armari del curt de Polanski. Llàstima, però, que el director, David Trueba, negligia la que sens dubte era la principal virtut de la ficció que tenia entre mans, la ja prou esmentada maqueta, i s'entestava a explicar-nos amors i desamors del trist traginador de la maqueta, talment la maqueta no fos més que una metàfora de la malaptesa vital d'aquest traginador.

I de la mateixa manera que qualsevol obra és sempre més llaminera que no pas la vida d’aquell que la imagina, també una maqueta és sempre molt més interessant que no pas les circumstàncies del seu traginador.