Yozefu to sono kyōdai-tachi (II)

... l'arrogància de la pena, escriu en un cert moment Mann, encara a Josep i els seus germans, per referir-se a l'actitud de Jacob quan se li dona a conèixer la suposada mort del seu fill predilecte, del jove Josep, el fill primogènit de la preferida, la nineta dels seus ulls, l'estimat de tothom, el bell Josep. I és en diàleg amb el seu fidel servent, l'Eliezer, que Jacob, atuït pel més insuportable dels dolors i el més horrorós dels mals, fa una impúdica i escenificada exhibició del dolor que el turmenta i el corseca, i pretén reduir tota la persona que potser és a aquesta nova condició de víctima.

I de víctima de la còlera divina, perquè, evidentment, Jacob creu que ha sigut el mateix Déu qui li ha arrabassat el fill, que li ha exigit també a ell un sacrifici encara pitjor que el d'Abraham. I és precisament el fidel servent, l'Eliezer esmentat, qui prova de dir a Jacob que el dolor no el fa savi, que el dolor no el fa lúcid, que el dolor no l'eximeix de l'obligació de pensar, que el dolor no el converteix en un nen mancat de responsabilitat. Que el dolor mereix respecte, sí, però que de cap manera el fa superior a ningú.

I si ahir Mann em portava a recordar el passat, avui em porta a recordar el present, aquest present on una humanitat impetuosa i indignada, compassiva i benintencionada, protesta i protesta per la inacceptable existència, encara avui, del dolor.

Yozefu to sono kyōdai-tachi (I)

La lectura d'aquests dies, Josep i els seus germans, em remet, com no pot ser altrament, als anys passats a l'escola, a l'escola religiosa on em vaig formar, l'escola on es premiava el bon comportament amb estones de lleure dedicades a la lectura de l'Antic Testament. I és potser gràcies a aquest record, a part de la fina ironia de Mann, que de cop se m'acut una lectura de la tradició bíblica en clau empresarial.

Perquè la cosa és clara i evident, tan clara i evident com que Abraham és el fundador, l'emprenedor, l'home que arrisca i trenca amb l'ordre establert, el foll il·luminat que deixa enrere una feina estable i segura per llençar-se a la piscina. I a Abraham el succeeix Isaac, que potser mancat del geni i la gosadia del pare, administra amb prudència i consolida l'empresa, fins que deixa pas a Jacob, l'expansiu Jacob, l'astut oportunista de moral relaxada que sap aprofitar els moments i les oportunitats per fer créixer l'empresa fins a l'infinit i més enllà.

I aquí arribaríem a Josep, predestinat a ser l'hereu escampa, el nen consentit i aviciat que des de ben petit s'ha cregut millor que tothom, i que s'ha sabut també destinatari d'una herència que li permetrà dur una vida regalada d'egolatria, luxe i plaer. I aquesta seria la història de tantes empreses familiars. La història de tantes empreses aixecades amb l'esforç de dues, tres o quatre generacions. La història de tantes empreses finalment liquidades per l'hereu de torn, si no fos... si no fos que, com és el cas que ens ocupa, la caiguda de Josep el redimeix. Perquè la caiguda de Josep al pou no només li fa perdre tot el que creu tenir, sinó que, per sobre de tot, li fa veure amb claredat els lletjos defectes del seu caràcter i el porta a descobrir la pròpia vàlua. Vàlua que el portarà a convertir l'empresa familiar no només en un negoci pròsper, sinó en la més gran multinacional cotitzada al Standard & Poor's.

Kyū-nenkan

I és a l'exposició que el CCCB dedica a Mercè Rodoreda, que em trobo amb un gràfic que situa en el temps les principals obres de Rodoreda, esmentant les dates d'escriptura i publicació de cada una. Un gràfic que em revela una dada que trobo fins a cert punt trasbalsadora, com és que l'escriptura de la part més significativa de la seva obra, a excepció de la posterior i darrere Quanta, quanta guerra..., es concentra en un període de nou anys. Nou anys que, si no em falla la memòria i les dades del gràfic són correctes, aniria del 1959 al 1968. Aleshores, del 1968 fins a l'abril de 1983, què dimonis fa Rodoreda, a part de reescriure Aloma?

Viure, suposo.