divendres, 29 de desembre del 2006

Ototoi no ban

Tinc sort, doncs l’autobús arriba buit i puc seure al seient del davant, per mirar de no marejar-me. Però, en pensar-ho, em resulta ben estrany que, a aquestes hores, l’autobús vagi tan buit. Com també em resulta curiós que trobem totes les parades buides, al llarg del trajecte, i que en mirar per la finestra vegi els carrers deserts, sense trànsit. Almenys així arribem en un no res, a la meva parada. I en devallar i ser a la vorera em sorprenc encara més, doncs no veig a ningú pel carrer, ni cap vehicle circula per la Gran Via. I veig les balconades de l’Eixample fosques, totes, com si no hi hagués ningú a l’interior dels habitatges. I el silenci és absolut, talment la ciutat fos balmada.

Almenys algú devia conduir l’autobús, penso, perplex, tot i que per molt que m’hi esforço no puc recordar a cap conductor. Però en reflexionar més, enmig de la solitud més pregona, tot se’m fa transparent, i és que encara sóc al meu món, a on només hi ha lloc per a mi. Per a mi, i per a ningú més.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

oH... Quin text més curiós... més aviat sembla un somni, no? jejejeje ho dic perquè algún cop he somiat en la ciutat deserta... Com al "Mecanoscrit del segon origen"... A mi em sembla que només de pensar que no hi ha ningú a qui poder somriure, abraçar, enfadar-me, compartir...etc ja em moriria de pena! :P:P jejeje

Molts petonets!! **** =)

Anònim ha dit...

L'univers existeix perquè nostres ulls ho miren.

Feliç 2007

Abrazos!

Anònim ha dit...

Ostras, a ver si eras Eduardo Noriega en "Abre los ojos" ;-)

Feliz año nuevo :-)

Anònim ha dit...

oh, quina sort tenir aquesta capacitat d'abstracció...!!