dissabte, 12 de maig de 2007

Kyō kore o mimasendeshita (II)

Avui he vist com una persona privada del sentit de la vista, abillada amb tota pulcritud (vestit fosc i sabates negres, toaleta impecable i preceptives ulleres de vidres fumats), avançava per la vorera de la plaça del bisbe Urquinaona tot caminant arran dels edificis, comprovant amb l’ajut d’un bastó, com és d’habitud en aquests casos, la presència d’hipotètics obstacles que poguessin obstaculitzar el seu pas.

I avui també he vist com a la cantonada de plaça Urquinaona amb el carrer de l’escriptor Fontanella, just a tocar de l’accés a un conegut local comercial on se serveixen entrepans, un home d’aspecte pollós restava ajagut sobre el panot de la vorera amb l’esquena recolzada a la paret, absent del tot del seu entorn, talment fos privat per pròpia desídia de l’ús dels sentits, doncs contra el que pogués semblar, ni tan sols captava.

I allò que vós, amable lector, imagineu, ha succeït: el bastó del cec ha colpejat a l’indigent que, retornat per força al mon dels sentits, l’ha pres amb força enmig d’ofensius renecs i l’ha trencat en dues meitats, alhora que l’invident, trasbalsat i desorientat, demanava auxili i expressava el seu desig d’acabar, tot seguit i de manera violenta, amb la vida d’aquell que així l’ha pertorbat.

2 comentaris:

.María. ha dit...

Qué injusticia ver que el que tiene ojos para ver está más ciego que el propio invidente.
Un besete.

Hanna B ha dit...

encertada metàfora, dersu. molts no hi veiem, d'altres no senten... la incomprensió està servida.