dimecres, 27 d’agost de 2008

Yūdachi

En notar les primeres gotes entro dins, on, assegut en un balancí, continuo llegint sense parar gaire esment de la remor de la pluja. Fins que distret per un fort repic, doncs comença a caure calamarsa, deixo el llibre i paro atenció en la remor que sento de fons. Prenc un paraigües (que de poc em servirà), surto i vaig cap el riu, d'habitud no més que un corriol d'aigua que embelleix el paisatge. I incrèdul veig com la pacífica riera s'ha desbocat per tot. Com la pollancreda que tinc al meu davant ara és riu, i com la pista i els prats de l'altre riba també són riu, i com tot el que veig és riu, d'aigües tèrboles que escumegen amb violència. Hipnotitzat, tot moll, resto al davant de l'aigua, retent un sentit homenatge a la seva força, fins que un dels alts pollancres cedeix, i mut, doncs el crit de l'aigua ho silencia tot, cau i és arrossegat avall, talment no fos més que un lleuger branquilló.

I com si la caiguda de l'arbre m'hagués alliberat de l'embruix, giro cua i torno cap a la casa, doncs encara no he acabat la lectura.

1 comentari:

Hanna B ha dit...

Oda als aiguats de tardor?