dijous, 17 de setembre de 2009

Uede

Amunt, amunt! crido en pujar corrents per les escales, principal, cinc pisos, àtic i sobreàtic, panteixant per l'esforç, però feliç i entusiasmat. Amunt, amunt! continuo cridant, alhora que grimpo, posant un peu aquí, una mà allà, per l'arrebossat del badalot. Amunt, amunt! torno a cridar, enfilant-me sense por per la tija del parallamps, amb vistes al mar, a Collserola, i als terrats dels veïns. Amunt, amunt! encara crido, fent equilibris sobre el màstil, emulant al més traçut dels funàmbuls. Amunt, amunt! crido encara més fort en llençar-me enlaire, tot fent pressió amb la planta dels peus per impulsar-me. Amunt, amunt! persisteixo en el crit, amb la certesa que l'empenta del meu salt vencerà la força gravitatòria i travessaré l'atmosfera terrestre, tota, troposfera, estratosfera, mesosfera i ionosfera. Amunt, amunt! miro de cridar, esdevingut ja cosmonauta, però la meva veu resta silent, mancada d'un medi elàstic per on desplaçar-se, i jo mateix resto desorientat en trobar-me mancat de referències externes, lliure de camps gravitatoris, perdut en l'isotropia d'un espai-temps infinit. Amunt, amunt! expira el meu darrer alè, després d'uns instants de lògica perplexitat, i moro ofegat per la manca de l'imprescindible oxigen.

2 comentaris:

Antígona ha dit...

¿No fue Ícaro quien murió por querer acercarse demasiado al sol con sus alas de cera?

Está claro que, para nosotros, todo tiene un límite. Y ya se sabe lo que suele suceder cuando lo traspasamos. Los milagros, por desgracia, no abundan.

Hanna B ha dit...

ei, que bo..! m'ha encantat!