dilluns, 12 de juliol de 2010

Akai

Si ahir escoltava als uns, ara escolto als altres amb evident disgust. Em resulten enutjoses les celebracions, totes, les pròpies i les alienes, i encara més les d'aquells que només poden celebrar per delegació, apropiant-se de l'esforç dels l'altres, incapaços com són de qualsevol mèrit. Imagino als bàrbars pitjant fort les botzines sense respectar l'hora tardana, fent bellugadissa de banderes, esdevenint multitud, cridant, saltant, alcoholitzant-se... tot accions que em resulten deplorables. Només els estòlids criden, només els estòlids salten, només els estòlids s'entrompen. Imagino els carrers curulls de xusma, els mateixos carrers que jo demà hauré de transitat en anar d'aquí cap allà primer, d'allà cap aquí després. Imagino els incidents habituals, les trencadisses habituals, les detencions habituals. No havent-hi prou amb les bàrbares celebracions de l'equip de la ciutat, ara cal suportar, també, les del país que voldria veí. Si no fos que demà haig d'alçar-me amb el sol, tot seguit prendria les divines armes de l'armari del rebedor, i amb el suport dels déus i l'esmolat glavi a la destra, faria tan gros carnatge que ningú restaria amb la testa sobre les espatlles per narrar la meva gesta. Però només em resta prendre els esponjosos taps i, convenientment aïllat, acotxar-me i oblidar un cop més l'existència del proïsme, del sempre enutjós i indispensable proïsme.

2 comentaris:

elur ha dit...

m'agradeu tant benvolgut dErsu_ ... :)

marta (volar de nit) ha dit...

M'he de comprat taps. I perdoneu l'atreviment però a mi també m'agradeu amb taps i sense. Deu ser aquesta combinació Homer-Murakami-Krishnamurti