diumenge, 20 de novembre del 2011

Tōri o arukimasu

Al carrer, camí de no importa on, veig com l'home que camina al meu davant s'entrebanca amb una petita irregularitat del panot de la vorera i cau al terra. Una escena ben còmica, i tant jo, com la resta de vianants que l'han contemplada, arrenquem a riure a cor que vols, doncs la trajectòria que ha seguit el cos de l'home en caure ha estat d'allò més graciosa. I encara resulta més graciós quan l'home es tomba i li veiem les ulleres trencades, la cara ensangonada i les dents esberlades a causa del fort impacte. Tot ell fa un posat tan ridícul que encara riem més, tant, que són molts els transeünts que no han vist la caiguda inicial que s'aturen a veure que passa, i que riuen, també, en veure al pobre desgraciat. I tan gros és el seu èxit, que li demanem que repeteixi la caiguda, i l'home, conscient de la rellevància adquirida, s'alça amb dificultats, recula una mica, i torna a ensopegar en el mateix punt, caient, de nou, sobre el dur panot. I au, tothom a riure, doncs ara ha picat de costat i és de l'orella d'on li raja la sang.

I així anar fent, fins que un fort cop a l'occípit deixa a l'home immòbil sobre el panot, i és un dels badocs, que diu ser metge, qui s'ajup al seu costat i s'alça dient que no respira, que no té pols i que deu ser mort. Acabada, doncs, la diversió, cadascú continua amb el seu camí, uns cap aquí i altres cap allà.