dimecres, 18 de maig de 2016

Doko ni otearai ga arimasu ka

D'un temps ençà resto ben cofoi de la femta que excreta el meu tracte digestiu. Uns cagallons formosos, llargaruts, sòlids i cilíndrics que es capbussen amb silent promptitud al petit bassal de l'inodor de torn. I és tanta la meva satisfacció que no em sé estar de fer saber a tothom que em vulgui escoltar, i a qui no també, les excel·lents excel·lències dels meus excrements, de les que parlo amb orgull i exuberància, amb infinitud de detalls i amb l'ànim exaltat, doncs l'assumpte, convindran amb mi, és de la màxima rellevància.

Però, costa de creure, no acostumo a trobar mai en els meus interlocutors un sincer interès pel significat de les meves paraules, talment, més enllà de l'agradosa i hipòcrita benvolença amb que hom acostuma a escoltar les paraules d'altri, cap importància tingués l'excel·lència dels meus fems. És aleshores que m'empipo i m'acuito a prendre l'esmolat glavi per fer pagar a l'insolent de torn el preu de la seva indiferència. Però al darrer moment, quan ja ensumo la sang del desgraciat, aturo el gest i em dic que poca culpa té, el meu interlocutor, i, que si de cas, el que cal és conscienciar a la societat de la grossa importància que per a tots té el bon funcionament del tracte digestiu. És per això que em prenc la llibertat de redactar un manifest del tot imprescindible, al que espero que tots els qui llegeixen aquestes ratlles s'adhereixin de manera immediata, clara i inequívoca, altrament, caldrà que s'atenguin a les conseqüències de la seva incúria. Dit això, començo: