divendres, 22 de juliol de 2016

DFW-san no hon o yonde imasu

- No m'ha agradat mai, només això. Fuig d'estudi. Fins i tot quan m'agrada, no és més que una manera molt indirecta de dir el que és obvi, diria.
La Julie somriu. Té les dues dents de davant separades.
- Olé -diu-. Però adona't que hi ha poca, molt poca gent, amb els recursos necessaris per enfrontar-se al que és obvi.

La tal Julie parla de poesia amb la seva novia, la Faye, que se l'escolta riallera, en un cert moment en que ambdues es troben assegudes sobre la sorra, a la platja, fent-se moixaines, segons escriu David Foster Wallace a Animalons inexpressius, un dels relats inclosos a l'antologia de contes que aquest dies passejo amunt i avall de la ciutat, i a qui d'ara en endavant, per fer-ho tot menys obvi, anomenaré amb l'obvi acrònim de DFW.

Poesia, sí, però no veig cap motiu per no extrapolar el judici de la tal Julie, potser del propi DFW, a la prosa i, fins i tot, a la prosa del propi DFW, on qui sap si rere no poques giragonses només s'amaga allò que és obvi, allò que molt pocs poden entomar de cara i a pit descobert, si fem cas al propi DFW, i d'aquí, qui ho sap, la necessitat d'allò que no pas pocs anomenem literatura, no més que el necessari embrollament d'allò que és obvi. A no ser, és clar, que la literatura no sigui més que tot el contrari, això és, la resposta que donen aquells pocs escollits, i ara mateix n'estic pensant en un, que no és pas en DFW, que no només disposen dels recursos necessaris per entomar tot allò que les circumstàncies tenen a bé d'oferir-los sinó la gentilesa, o tal vegada la necessitat, de posar-ho per escrit, essent, en aquest cas, tots aquells altres que tenim el lleig vici d'escriure per provar de defugir l'obvietat, no més que uns menyspreables embrolladors. DFW inclòs.

Encara que, en cas de ser alguna cosa, és possible, probable i potser també desitjable, que la literatura sigui tota una altra cosa.