dissabte, 6 de gener de 2018

Deruta ni imasu

I és havent dinat, que en caminar a la babalà pels petits corriols que trobo al meu pas, resto admirat per tot allò que m'envolta, que no són més que camps d'arròs i algunes esparses i tronades construccions, a més de la ferralla d'uns vehicles abandonats. Però l'hora s'apropa al capvespre, la llum és baixa, el paisatge pla, tal com li correspon a un delta, i la meva predisposició excel·lent. De ben segur que el mateix lloc, al pic de la canícula, a ple sol, em semblaria hòrrid i tòrrid, inclement i despietat. Però ara, amb la llum que s'arrossega ran de terra, amb clarobscur per tot, i sense cap propòsit per les properes hores, l'indret on sóc em sembla una mena de paradís i jo mateix crec ser el més afortunat dels moridors. Talment el record que tinc d'un cert cop, també a hora baixa, enmig de les ruïnes de la ciutat aquella dels focis que s'establiren a l'antiga gola del Fluvià, quan podia contemplar jo la mar propera a través dels pins, agombolat per una llum horitzontal que tot ho perdonava.

Com de diferent seria això de viure, si els dies es limitessin a les hores del capvespre, quan el món físic no és més que el record d'allò que mai no va ser.