divendres, 24 d’abril de 2020

Rōjin

Com hem deixat que les hores ens fugissin, esforçant-nos estúpidament
per assegurar-nos un lloc en la consideració dels altres!

Llegeixo Ritsos. Especialment dos llaminers monòlegs on una envellida Electra i un envellit Agamèmnon parlen amb la veu de la vellesa. Una veu que, com és norma, es lamenta de la vida malbaratada, dels anhels equivocats, de la pèrdua, la solitud, i dels habituals llocs comuns que sempre es posen en boca dels personatges envellits. Podria jo ara recordar La mort d'Ivan Illitx, o d'altres, on tornem a trobar les mateixes reflexions, unes reflexions que potser són més pròpies d'aquells que imaginen la vellesa que no pas d'aquells que la viuen, d'aquells a qui les xacres del present impedeixen recordar un passat que, de tan llunyà, els deu resulta extravagant, aliè, incomprensible. Els vells que he tractat no es lamenten d'allò que no visqueren, sinó de la lletja sordesa, del dolor de malucs, dels horaris de la residència, de les maneres dels seus cuidadors, de la insipidesa del menjar, de la petitesa del teclat del mòbil.

I és potser per això, per aquesta manca d'interès dels vells que he conegut, persones capficades en fer-te veure les fotografies de nets i besnéts tan sí com no, que tan em plauen aquests vells de Ritsos o de Tolstoi, vells lúcids i reflexius, vells espatarrants, inexistents, que, en tot moment, diuen allò que vull sentir en boca d'un vell.

Cap comentari: