dissabte, 29 d’agost de 2020

Sūnin no chosha

... i bé es podria arribar a pensar que el no-final de la novel·la és més grandiós que cap desenllaç possible.


Són les de més amunt paraules de Joan Ferrerons. Paraules que tanquen l'epíleg de la seva traducció de El Castell. Paraules que més enllà del cas particular de la novel·la de Kafka, sens dubte la millor novel·la mai escrita, ens ofereixen la clau de volta del que potser hauria de ser tota novel·la, una mena de torrentada narrativa impossible de contenir amb cap final. Un novel·lista ha d'obrir portes, moltes, totes; ha de fer córrer l'aire i oblidar-se de finals que tot ho escapcen. Tot allò de presentació, nus i desenllaça no són més que falòrnies de mediocres, sopars de duro de tots aquells nyicris incapaços de veure més enllà del seu propi nas.

D'aquí que siguin pocs, molt pocs, els autors amb el talent necessari com per deixar les seves novel·les inacabades. Encara que sovint també hi ha els autors apocats, porucs, tímids, autors que no gosen prescindir del final, no fos cas. Autors que, tot i bastir una novel·la monumental, volen mantenir les formes i acaben encaixonant tot el seu món en les estretors d'un final. Encara sort que de vegades és la lletja parca qui, fent d'amatent crític literari, decideix emportar-se a l'autor de torn abans aquest no esguerri la seva pròpia obra amb cap final de pa sucat amb oli.

Cap comentari: