Tinc el record d'una persona vella asseguda en una butaca vella, vestit amb una bata també vella. Era l'avi d'uns veïns. Vivia amb ells, era un vell mestre jubilat, vidu. Sempre sopava a la butaca i gastava molt mal humor. Ells eren sis. L'esmentat avi, el seu fill, la dona del fill i els tres fills del matrimoni. El més gran tenia un any més que jo i ens hi aveníem força, i és per això que em quedava sovint a sopar a casa seva. L'avi, és clar, va acabar morint aviat i vaig coincidir poc amb ell, però el seu record m'ha quedat molt present, Especialment la desagradable olor que sempre feia: podia a pixats. Ell podia a pixats, la seva bata podia a pixats, fins i tot la seva butaca podia a pixats, encara que ell no hi fos assegut. Si ens estàvem a la sala mirant la televisió, sempre provàvem de posar-nos lluny d'ell, i, si ens parlava, no li fèiem gaire cas, talment només fos un moble vell i poc útil que s'hagués de cremar per Sant Joan. El cas és que em va quedar molt marcada aquesta pudor, aquesta intensa i desagradable pudor de pixats, i des d'aleshores sempre he lligat la decrepitud i la decadència a aquesta pudor de pixats, a aquesta mateixa pudor que ara faig jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada