Una amiga de la meva companya té previst casar-se, vés que hi farem, i ha tingut la gentilesa de convidar-nos a la boda. És d'agrair, és clar, però no hi anirem. I no pas per la incomoditat que aquest tipus d'esdeveniments em provoca, no, no pas. El cas és que el casament està previst pel proper estiu, a Armènia. Sí, la noia que es casa és armènia, nascuda a l'Iran i establerta a Estats Units, però de família armènia, de nació armènia, de parla armènia, de religió armènia, de tradició armènia. El nuvi, a qui no coneixem, també.
Fa molt de temps que s'arrosseguen les batusses entre àzeris i armenis o, més ben dit, entre turcs i armenis. I aquest és el tema, és clar, els turcs, que si cent anys enrere feren servir els kurds en el seu desig d'exterminar als armenis, ara es serveixen dels àzeris, als que han armat. Amb Rússia a punt del col·lapse és normal que Turquia provi d'expandir-se, abans no ho facin l'Iran, la Xina o els Estats Units, per la impossible etnografia del Caucas.
D'aquesta guisa, i en resposta a aquella màxima tan devastadora que diu que l'enemic del meu enemic és el meu amic, aquests dies és fàcil trobar mostres de suposats agermanaments entre cristians armenis i xiïtes iranians o entre musulmans àzeris i Israel. Però estaria bé recordar que l'enemic del meu enemic tan sols és el que és, això és, l'enemic del meu enemic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada