Hi ha certes lectures, en aparença breus, que cal dilatar en el temps tant com sigui possible, fins al punt, tal vegada, de deixar-les inconcluses per així no escapar mai de la seva veu. Certes lectures que, a més de breus, acostumen a ser confuses, poc clares, on es narren pocs o cap esdeveniment, on els personatges també són pocs, si és que no són tots el mateix, on el paisatge és també incert i esquerp, on tot porta a un cert desassossec, i prou, que ja he dit quatre cops cert (si també compto l'incert.).
Dic, doncs, que hi ha… algunes lectures, en aparença breus, que cal dilatar en el temps tant com sigui possible, fins al punt, tal vegada, de deixar-les inconcluses per així no escapar mai de la seva veu. Però és difícil perseverar, alentir el ritme, combinar-lo amb altres lectures, amb altres tasques, i per molt que vas relegant la lectura potser a una frase diària, a una paraula, potser a una síl·laba o una lletra, a una coma o a un punt, al cap i a la fi, tot acaba. És llei de vida, que diuen els imbècils.
Així que, finalment i amb gran pesar, he acabat la lectura de Molloy, de Beckett.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada