Kore wa fushinsetsuna bunshō desu

De bon començament la prosa de Lispector se'm fa esquerpa. Esquerperia que va a més a mesura que avanço en la lectura, com si no em fos possible acostumar-me a la seva manera d'escriure. Però el cas és que aquesta esquerperia no m'impedeix restar enlluernat per les idees que crec endevinar en el text, especialment amb una, ja esmentada, sobre com el que diem transforma el que volem dir. És a dir, com el fet de pensar modifica allò previ al pensament, allò previ que ens és més íntim. Com el fet de pensar no només no aconsegueix descriure aquest previ, sinó que el modifica i el transforma en tota una altra cosa. Com el fet de pensar ens fa oblidar allò que més pregonament som, per fer-nos ser ves a saber què.

I és tot plegat tan confús, que potser ja toca que la prosa de Lispector se'm faci confusa i anàrquica, esquerpa i fatigosa. Doncs bé no ha de ser fàcil provar de dir amb paraules allò que les mateixes paraules destrueixen, provar de dir el que altres (VW - EJ) també han provat de dir.