Al principi del onzè capítol de la primera part de Mirall trencat, Mercè Rodoreda ens explica com a Salvador Valldaura li agradava que la seva filla Sofia li vingués a donar el bon dia, un cop la nena ja estava neta, vestida i ben pentinada. I en una d'aquestes ocasions, en un d'aquests moments en què Sofia donava el bon dia al seu pare, un dia que aquest estava pioc i la nena havia entrat d'amagatotis a la cambra paterna, aquest li diu que hi ha gent que amb un record en té per tota la vida. Aleshores, la petita Sofia li demana que és un record, i el seu pare li respon que prou que ho sabrà, quan en tingui un, i que, potser (tal com tot seguit sabrem que així serà), això d'ara en serà un, per a ella.
Potser el senyor Valldaura diu el que diu a la seva filla perquè ell mateix viu d'un record, d'un record d'enamorament de joventut, de quan era diplomàtic a Viena i s'enamorà d'una violinista que s'acabà suïcidant. I potser el senyor Valldaura explica això a la seva filla per provar de justificar-se, d'explicar-se, per intentar que la petita Sofia, quan ja no sigui tan petita, arribi a entendre qui fou el seu pare. O també pot ser que com de vegades fem el pares, el senyor Valldaura tan sols provés d'explicar, endebades, en què consisteix això de viure, com si tal cosa fos possible d'explicar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada