Kurisumasu desu

Ara que per les dates potser toca, no em sé estar de recordar una obvietat, per si de cas.

I és que potser és important aprendre a desitjar. Saber, ni que sigui de manera intuïtiva i imprecisa, que és allò que volem fer dels dies que ens han estat donats, que és allò que desitgem viure. Perquè si som incapaços de decidir per nosaltres mateixos que volem desitjar, acabarem desitjant els desitjos dels altres, els desitjos comuns, allò que se suposa que hom ha de desitjar. I aleshores, és clar, acabarem vivint una vida imposada, una vida insatisfactòria, una vida que, en el millor dels casos, serà un qui-dia-passa-any-empeny escruixidor. Tot plegat no té gens d'importància, atesa la insignificança de tot plegat i la nostra mateixa insignificança, de manera que visquem com visquem, desitgem el que desitgem, arribarà un dia en què tot s'acabarà i serem feliçment oblidats, que potser és el desig que crec que m'és més propi i que avui em plau recordar, el de ser oblidat.

Sen kyū hyaku kyū jū nana nen ju-ni tsuki

Per irrellevants raons que un cop més no venen al cas, d'uns dies ençà provo d'establir l'exacta cronologia d'uns fets, no exempts d'una certa joia, esdevinguts fa vint-i-set anys. Uns esdeveniments que, igual que les raons que em porten a voler-los recordar, també resulten irrellevants, en ser d'una insignificança i vulgaritat que els fa irrisoris i anodins. Uns esdeveniments que, al cap i a la fi, a tothom, més d'hora que tard, li acostumen a esdevenir.

El cas és que, quan més o menys havia decidit com anava la cronologia dels ja massa esmentats i no esmentats fets, he trobat una dada d'un nou, diguem-ne succés (per, si més no, així diferenciar-lo dels fets), que si bé resulta independent dels fets dels quals vull recordar l'exacta cronologia, va esdevenir-se enmig d'aquests. Això fa que aquest succés endreci els esdeveniments que provo de recordar, només que, un cop coneguda l'exacta cronologia d'aquest succés, la cronologia amb què havia decidit endreçar els fets se'm desfà a les mans, en resultar impossible.

És potser per això que, durant uns quants dies més, i per irrellevants raons que continuen sense venir al cas, encara m'estaré provant d'establir l'exacta cronologia d'uns fets, no exempts d'una certa joia, esdevinguts ara fa vint-i-set anys, l'exacta cronologia dels quals no interessa a ningú, ni tan sols a mi.

Dare ga Pla-sama desu ka

És un cop llegides les més de mil quatre-centes pàgines de la biografia, que trobo que el moll de l'os potser es troba a la pàgina quatre-cents sis, quan l'autor, Xavier Pla, cita un fragment de les memòries del periodista Francisco de Cossío, on es diu que José Pla ha nacido para que todos nos equivoquemos con él. Quizá cultiva el diletantismo de confundir a la gente.

I és precisament el repte de voler no equivocar-se, el repte de destriar el gra de la palla, el repte de voler posar llum on només hi ha ombres, el repte de voler llevar la màscara a qui acabà sent només màscara, on rau el gran encert de la proposta de Pla (Xavier). Una proposta que, amb una meticulositat a voltes aclaparadora, prova de trobar a qui potser no va existir mai, un Pla (Josep) que potser fou la primera víctima d'un altre Pla (també Josep).

Ikiikitoshita kyōkan

De vegades tinc la temptació d'escriure de manera més o menys seriosa sobre els morts. Però no sobre els morts en general, sinó sobre morts concrets, sobre persones concretes que he conegut i tractat i que ja no hi són.

En canvi, els vius em desperten una (mai millor dita) viva indiferència o, més aviat, una superlativa mandra, potser per la sovint enutjosa necessitat de tractar-los, de parlar o relacionar-se amb ells. Els morts, en canvi, resulten molt més discrets, molts més fàcils de portar. Els morts mai no m'atabalen proposant-me de quedar per dinar o de fer això o allò, ni em retreuen que no els truqui o que quan me'ls trobo pel carrer faci com si no els veiés, quan sovint és que no els veig, per aquella curiosa propietat que tenen els vius de fer-se'm transparents. Quina placidesa, en canvi, els morts, que simplement es fan un lloc al pensament i allà es queden, discrets, tímids, pacients, esperant que tingui un moment per ells. Són, sens dubte, la companyia ideal, i si de cas en algun moment sento la necessitat de tractar especialment amb algun viu, només cal esperar que aquest mori o, si hi ha pressa, donar-li un cop de mà.