És a la cuina, passant la baieta per netejar les restes de les formigues que acabo d'aixafar amb el dit sobre el marbre, que de cop em demano si potser Déu no serà una formiga. Si potser el dia del judici final no m'hauré de presentar davant d'un ésser de sis potes i ulls compostos, de cintura esvelta i antenes articulades, d'un himenòpter potser gegantí que dictarà sentència segons hagi jo tractat als seus semblants en vida, és a dir, de com m'hagi comportat amb les formigues, sense que cap altra consideració o circumstància tingui gens ni mica d'importància.
Mala peça al teler, em dic tot seguit, i de cop recordo la prou coneguda Aposta de Pascal, aquella que ve a dir que davant la impossibilitat de demostrar l'existència de Déu, potser paga la pena viure com si Déu existís, perquè si existeix ens guanyarem la seva benvolença i, si no existeix, tampoc no ens farà cap mal. D'aquesta manera, hauria jo d'actuar a partir d'ara considerant que Déu és una formiga? Hauria jo de permetre que les innúmeres fileres d'aquests diminuts formícids em saquegin el rebost i se'm fiquin pels forats del nas? Hauria de provar de guanyar-me la benvolença d'un improbable, però sempre possible, Déu-formiga?
Sort que tot seguit penso que també podria ser que Déu fos un mosquit o un aràcnid, un àcar o un funcionari públic, de manera que universalitzar l'aposta del senyor Pascal podria resultar excessiu, i decideixo anar a buscar la fregona per així exterminar qualsevol altre d'aquests odiosos i menyspreables paràsits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada