Viure, dic, no és imprescindible, car imprescindibles són altres coses. Quines? Fa de mal dir per allò de tants caps, tants barrets.
Però el batec del nostre cor, l’oxidació de les nostres cèl·lules, el creixement (infatigable) d’ungles i cabells, l’oxigenació de la nostra sang ... no només resulta prescindible, del tot innecessari, sinó fins i tot odiós, indesitjable i absolutament negligible si, en les nostres vides, fora de nosaltres mateixos, no hi ha res de certament imprescindible.
que deia aquell, el príncep.
5 comentaris:
és trista la vida sense llibres... que no és vida? aquí segur que discrepo. Sempre queda la pròpia imaginació...
si em vaga encar de viure,
supervivent d’un cant remot.
d'un cant ja quasi inaudible.
els espectres se'ls emporta la tramuntana
i els estornells han volat.... fiiiuuu fiiiu.... benvingut al teu nou món, que no deixa de ser el mateix.... els llibres van molt bé per quan fa fred i no tens res més per posar a la llar :P ...
buuuf, quina mandra ara hauré de canviar el link.... enllaç... o com es digui... :)
apa salut!
Veig que tu també canvies de bloger... doncs passaré per aquí mes cops.
Viure i morir... tot en el mateix lot.
La literatura que capgira la vida, ajuda a avançar en la incertesa o ensenya a morir potser sí.
Publica un comentari a l'entrada