Hashimasu

Corro. Però, pel que jo sé, no sóc a cap cursa, ni ningú m’encalça, ni tinc pressa. Només corro, entre arbres, respirant regularment, inspirant aire pel nas, expirant-lo per la boca, sense recordar d’on vinc, sense saber cap a on vaig. Corro, i la suor em regalima pel front, per l’esquena, pel pit, i l’aire em copeja la cara; però no penso pas en el cansament, ni en aturar-me, ni en res. Només miro al meu davant, concentrat, capcot, buscant el millor lloc on posar ara un peu, ara l’altre, doncs el terreny és abrupte i cal anar amb cura de no ensopegar. Potser sóc en un bosc, doncs moltes arrels entorpeixen el camí, també més d’una pedra. A vegades una sorra fina, no més que un polsim, em fa relliscar i estic a punt de caure; però la inèrcia del moviment, més que la meva perícia, em fa seguir dempeus, corrents, potser a tomballons, però tant és.

Així doncs, corro... i com m’agrada córrer.

Kyo kore o mimasendeshita

Avui, al carrer, he vist com un vianant creuava amb el semàfor en vermell, sense mirar ni a dreta ni a esquerra. I he vist, també, com un ciclista frenava bruscament per evitar de topar-hi. Tot seguit he sentit com el ciclista, amb paraules gruixudes, increpava al vianant; i com el vianant, amb veu de tro, s’hi tornava, a plaer. I quan tots dos s’han cansat de cridar he pogut veure com s’empenyien, en silenci, fins que el ciclista ha dit prou, i ha deixat anar el puny dret. El vianant, però, ha esquivat l’escomesa i s’hi ha tornat amb un precís cop de genoll, a l’engonal, que ha fet caure al ciclista, en rodó, sobre l’asfalt. Aleshores, amb calma, aprofitant-se de la indefensió del seu rival, el vianant s’ha abaixat la cremallera dels pantalons, s’ha tret el penis, i ha començat a pixar sobre el ciclista, tot buscant-li la cara amb un raig d’orina que semblava no tenir fi.

I una dona de formes generoses, de pell bruna i cabells negres, que (si hem de fer cas de les aparences) acompanyava a la seva filla a escola, li ha dit, a la nena, a tothom, has visto, niña, que pedazo polla?

Tomete kudasai

Deu (o vint) anys diuen que trigà Ulisses en retornar al seu casalot, al costat de la seva estimada i fidel esposa, un cop Troia fos destruïda. Deu (o vint) anys de dificultats i neguits, de marrades i follies, d’insensateses i perills. Deu (o vint), però? Un any, o més, el passà Ulisses al llit de Circe, la fetillera, a qui prenyà; i encara set anys, o més, entre els braços de la dolcíssima Calipso, a qui donà quatre fills.

Perquè el desànim i la dificultat, el perill i el fracàs, no el trobarem pas en ciclops ni sirenes, ni en esculls ni tempestes. Allò que ens atura es troba, indubtablement, en la felicitat; en el menyspreable benestar que ens és tan car, tan desitjable, tan, ai las, indispensable.

Aturem-nos, doncs, i gaudim, que a nosaltres (lloats siguin els Déus) res ni ningú ens espera enlloc.

Watashi desu

Tot i algunes excepcions, poques, no acostumo a tenir simpatia pels altres (ja em siguin propers o desconeguts, semblants o oposats), doncs no són jo. Com tampoc tinc simpatia, cap i sense excepcions, per tots aquells que pretenen, només perquè tingueren la meva aparença, la meva veu, les meves maneres, haver estat jo. Cap simpatia, doncs, ni pels que compartiren les meves idees, ni pels que gosaren pensar com ja no penso; ni pels que digueren les mateixes nicieses que encara dic, ni pels qui en digueren de diferents; ni per qui acaba d’escriure això, ni pels qui m’avergonyeixen amb els papers que embrutaren; perquè ells tampoc són jo... ni mai ho varen ser.

Konban

No sóc amic de revolucions. No pas per què cregui en les bondats de l’ordre establert, sinó per la mandra d’haver-me d'acostumar a un nou ordre, a una nova injustícia. Si per mi fos encara viuríem sota el dictat d’un faraó, de qui tots seríem esclaus; o millor encara, sota els capricis d’un sàtrapa, que sembla més prosaic. Almenys així ens estalviaríem l’enutjós espectacle que aquesta mitjanit (re)comença (i que, ai las, paguem entre tots), i podríem dedicar-nos a allò realment agradós, això és, veure avançar les busques d’un rellotge.

Nani o shitai desu ka

Plou, però decideixo arriscar-me i surto de casa sense paraigües. I faig bé, doncs tan bon punt sóc al carrer la pluja escampa del tot. Que no torni a ploure, però, i menys avui, amb la mandra que em fa anar a treballar, penso. I tot seguit em sona el mòbil, dErsu_, diu una veu familiar, no cal que vinguis al despatx, que estem sense llum. Encantat amb la bona nova penso que podria aprofitar per esmorzar; uns croissants amb nata potser. I just al meu davant veig una granja. I el plat de nata resulta excel·lent, els croissants també. Ara de bon grat llegiria el diari. I vés, el tinc a la taula del costat, obert per les pàgines de literatura, on un article m’enllamineix amb les darreres novetats. Així que marxo esperitat cap a Laie tot recordant-me de T, gran aficionat a la lectura, a qui em plauria molt retrobar després de tants anys. I a Laie me’l trobo, i ens posem a parlar de Fontane i de Thomas Mann, que ve a ser el mateix, i el temps ens fuig. Fins que trobo que em vindria molt de gust un bon tall de bacallà, amb un saltat de ceps i camagrocs, doncs ja deu ser hora de dinar. I T em diu que anem, que em convida a dinar, que coneix un restaurant on fan un bacallà magnífic, i amb bolets, afegeix.

I certament el bacallà resulta sensacional, com també ho són les olives de l’aperitiu, unes alorenyes, les meves preferides. I quan penso que un glop de grappa fora ben plaent, per tirar avall, el cambrer se’ns apropa i ens ofereix, com no, un tast de grappa, per tirar avall, diu. I amb la clarividència que dóna l’alcohol per fi ho veig tot clar, i decideixo que vull escoltar de fons la mort d’Isolda, i que F i P s’uneixin a la sobretaula. I com no pot ser altrament comença a sonar l’escena final del Tristan, i F i P apareixen com per art de màgia al nostre davant. I em deixo anar i desitjo no haver de menester ulleres, i parlar un perfecte alemany, rejovenir quinze anys, esdevenir bell, enginyós, plaent a tothom, immortal també, i ric, molt ric, immensament ric... fins que, sobtat per l’egoisme dels meus desitjos em planto, em trec les innecessàries ulleres, esguardo als meus apreciats companys, i alçant la copa proposo un brindis, durch eine schnelle und glückliche Löschung der menschlichen Rasse.

Kino sakka ni ikimashita

Sobre la gespa els futbolistes corren darrera la pilota, i al meu voltant els espectadors fan totes aquelles coses que es fan als camps de futbol, com ara cridar i bellugar-se en excés. Jo, però, resto assegut, mut. A la mà esquerra tinc una paperina que he fet amb un full publicitari que m’han donat a l’entrada del camp (per si de cas volia donar suport a les seleccions esportives catalanes) i a la mà dreta un grapat de pipes de gira-sol que menjo a poc a poc, xuclant la sal que duen enganxada, i deixant les clofolles a la paperina. Quan m’acabo les pipes tanco la paperina i l’embolico amb un segon full publicitari, el que li han donat a la meva companya, i em guardo el paquet en una de les butxaques dels pantalons. I tot seguit faig el que sempre faig, l’únic que ser fer, l’únic que puc fer: esperar a què tot plegat s’acabi.

Kochira wa Socrates-san desu

I Sòcrates fou acusat de corrompre a la joventut i de no creure en els Déus. I fou jutjat, fou trobat culpable i fou condemnat. I Sòcrates begué el suc d’una planta herbàcia de la família de les umbel·líferes, de fulles verdes, toves i fètides, altament metzinosa, dita cicuta. I morí.

Això i res més sabem del Sòcrates històric. Del Sòcrates literari, però, sabem que fou el més savi, el més noble, el millor dels seus contemporanis. Ho va escriure Plató i ho profetitzaren els Déus. I potser sí que Sòcrates fou verament el més savi, el més noble, el millor dels atenencs. I potser, segur, que per això morí, i tornaria a morir ara i sempre, doncs... fora possible conviure amb Sòcrates?

Watashi wa achira desu ka (II)

Però tu no ets pas millor que ells!!! explota aïrat el meu interlocutor, tu tampoc ets tan culte, ni tan intel·ligent com et penses. I potser, a ells, tu també els fas fàstic i et troben ridícul, malgirbat, o contrafet. T’has mirat mai a un mirall amb els mateixos ulls que mires al teu voltant? potser no et plauria gaire el que veuries. No, una mica d’humilitat ja t’aniria bé. No et pensis pas que ets l’únic que ha llegit a Walser, ni que Ligeti va fer tot allò pensant només en la teva refinada oïda. Ves, tu i les teves sopes de tòfona.

I davant la certesa de les paraules del meu interlocutor, però sobretot davant de la seva futilitat, no puc més que riure i respondre, ennuegant-me enmig de les rialles, però ells no són jo.

Chotto matte kudasai (III)

Sobtadament un pensament m’enlluerna amb tota la seva força. Enfebrat, corro cap a l’ordinador, i pres d’una entendridora excitació començo a escriure a doll, sense cap coherència, amb frases mal construïdes, inconnexes, talment allò que tinc per dir tingués alguna importància i no es pogués perdre ni un instant amb pulcrituds, no fos cas que el pensament, un cop més, em fugís. Fet el primer redactat llegeixo el que he escrit, i tot seguit ho torno a escriure una, dues i tres vegades. Després ho llegeixo en veu alta, mortificant-me amb les comes, canviant ara el temps d’un verb, ara qualsevulla niciesa. Finalment, encara segur del meu pensament, ple d’entusiasme, dono el text per bo.

I l’endemà, en rellegir-lo, no puc evitar de pensar que en Tonio Kröger m’adreça les paraules que Thomas Mann escrigué el 1902 amb una premonició prodigiosa, doncs de segur que pensava en mi, el més trist dels diletants: si us importa massa el que teniu per dir, si el vostre cor batega amb massa sentiment, podeu estar segur d’un complet fracàs. Esdeveniu patètic, esdeveniu sentimental, sota les vostres mans es forma alguna cosa de maldestre, barroer i pretesament seriós, incontrolat, mancat d’ironia i de sabor, avorrit, banal, i a la fi no és més que indiferència entre la gent i decepció i desolació dins un mateix...