Watashi no kakimono o tabemasu

Regirant un darrer calaix, tot buscant ves a saber què, trobo un paper escàpol, supervivent de la darrera purga. I horroritzat en llegir tot allò que escrigué aquell que ja no sóc, m’apresso a estripar el full, primer per la meitat, després en quatre trossos, vuit, setze, trenta-dos... fins que el plec és massa gruixut per continuar. Però no hi fa res, doncs vaig a la cuina i agafo el morter, on poso els bocins de paper, afegeixo una mica d’aigua, un bon raig d’oli i unes gotes de vinagre, all, tomàquet i ceba, tot escalivat, un poc de julivert, la carn d’unes nyores, quatre ametlles torrades, sal, pebre (negre i de Caiena) i uns brins de safrà. I amb la mà de morter començo a treballar la barreja, amb paciència, afegint de tant en tant un fi rajolí d’oli, fins que aconsegueixo un romesco suau, amb el característic aroma de la nyora i de l’oli extremeny que faig servir. I encara atuït per l’ensurt convido a tots els meus amics, sense excepció, a sopar. Bacallà amb romesco, per llepar-se els dits, els hi dic. I així, en la més estricta de les solituds, acompanyant un gustós bacallà islandés, al punt de sal, em vaig empassant les paraules que un dia gosa escriure aquell a qui més odio, aquell que va gosar ser jo.