dimecres, 7 de novembre del 2007

Do-yōbi no asa (III)

Enmig de la multitud que omple els carrers de Ciutat Vella, m’admiro de la quantitat de gent que porta estampat a la samarreta el rostre d’aquell metge argentí que metamorfosà de botxí a màrtir per obra i gràcia de les circumstàncies. I badoc com sóc, encara m’admiro més de la multitud de lemes que hom duu estampats a la roba, sentències més o menys originals, gracioses o benintencionades, que es barregen amb d’altres de pretesament provocadores. Com si als altres ens importés, poc o molt, els pensaments que els serveixen de guia a l’hora de comportar-se, si és que els significants que lluen encara conserven algun significat com a representació d’una abstracció comunicativa.

Jo, per si de cas, mai vesteixo cap peça de roba on hi hagi res estampat, ni enganxo adhesius al cotxe, i intento parlar tan poc com puc, no cridar mai. L’única debilitat que em permeto és aquesta, potser imperdonable, però és que jo no sóc pas millor que ells, només més tímid, que no, ai las, discret.