divendres, 19 de setembre de 2008

Ganbatte kudasai (IV)

Com vostès potser recordaran, a l'armari del rebedor de casa guardo les armes que acostumo a fer servir per assolir la glòria: les gamberes de flexible estany, l'elm massís de daurada crinera, l'escut de sòlid bronze, la llarga pica, el glavi de punxegut argent, la cuirassa i el talabard de cuir. I cada diumenge, si fa bo i les meves obligacions m'ho permeten, en haver dinat surto rabent en cerca de l'odiós enemic, doncs l'enemic sempre és odiós, només faltaria.

Tot això ve a col·lació perquè els volia explicar que diumenge passat vaig trobar a la cantonada del carrer Girona amb Diputació un vell xaruc que em va mirar malament. Desperta ferro, vaig cridar, i encès d'ira li vaig gitar la pica al mig del pit amb totes les meves forces, alhora que esquivava la maldestra escomesa del seu bastó d'invàlid i l'esventrava amb l'esmolat glavi, abans d'esbocinar-li la testa colpejant-lo amb el cantell de l'escut. Satisfet per la gesta que acabava de realitzar vaig treure pit, i curull d'orgull, amb la seguretat que dóna ser el preferit dels Déus, vaig tornar cap a casa a preparar el sopar, amanida de bacallà amb alvocat, ceba tendra i olives negres.

3 comentaris:

Hanna B ha dit...

ostres, sàpigues que els vençuts, si reuneixen la força, també tornen a casa i si reuneixen la força es fan un bon soparet, i amb això ja recuperen la força i alhora triomfen una miqueta...

Pedro ha dit...

cuanto de Cervantes tienen estos catalanes....buenisimo texto caro amigo Txema, como de costumbre....Saludos!

nur ha dit...

sempre trobo una bona lectura en els vostres posts, senyor Dersu. Avui, a més, he descobert una interessant amanida :)

Se us enyora des de l'exili!