Petits moviments al marge, cada vint-i-tres hores, cinquanta-sis minuts i quatre segons, la Terra complerta un gir sobre el seu eix; cada tres-cents seixanta-cinc dies, cinc hores i quaranta-set minuts, una òrbita al voltant del Sol; cada divuit anys, set mesos i sis dies, un moviment de nutació al voltant de la seva posició en l’esfera celest de nou segons d’arc; cada vint-i-cinc mil set-cents seixanta-set anys, set mesos i sis dies, una volta de precesió; cada dos-cents vint-i-sis milions d’anys, en bona companyonia amb la resta del dit sistema solar, una òrbita al voltant del centre de la Via Làctia.
Tot plegat fa una resultant de més de dos-cents disset mil dos-cents quinze quilòmetres per segon, que no semblen pocs, tot i que de vegades, còmodament escarxofats en alguna butaca, puguem restar convençuts de la nostra quimèrica estaticitat, com qui còmodament instal·lat en la certesa, resta convençut de llurs pròpies conviccions.
2 comentaris:
vet aquí el mareig i el vertígen... amb tanta volta no és pas d'estranyar.
Pues yo sólo con leerte ya me he mareado. Pero es que nuestras convicciones más férreas tienen en muchos casos su fundamento en percepciones autoevidentes. ¿Y percibes tú que te mueves?
Como en aquella película de Woody Allen, supongo que nunca hay que olvidar que, aunque el universo se expanda, Brooklyn no lo hace.
Publica un comentari a l'entrada