dijous, 20 de novembre de 2008

Watashi-tachi wa wagamamana desu

Egoistas, crida una veu al meu davant. Egoistas, torna a cridar, i en alçar la vista veig com un noi ve cap a nosaltres cridant, amb una llauna de beguda carbònica a la mà dreta. Egoistas, repeteix, alhora que es confon amb la multitud que formem, doncs gran és el nostre nombre. Egoistas, repeteix un cop més, sense que ningú li faci cap cas, acostumats com estem a excèntrics de tot tipus. Egoistas, sois todos unos egoistas, afegeix, potser per a demostrar que sap construir frases. Egoistas, hi torna, alhora que el perdo de vista, un cop ja ens hem creuat. Egoistas, suposo que continua cridant, ara que la seva veu resta ofegada pel volum excessiu d'un amplificador connectat a una guitarra.

És aleshores que em ve al cap una coneguda pintura d'Edward Munch, Aften på Karl-Johan, i m'imagino figurant de la seva versió fílmica, no més que un pla fix pres per alguna càmara de seguretat del Metro, on es veu el clatell del cridaner que s'allunya de l'objectiu, en contraposició als rostres de la multitud que ens hi apropem, en el nostre caminar per passadissos subterranis cap a la sortida de l'estació.

1 comentari:

lola ha dit...

Fa molt i molts anys, hi havia una vegada una exposició. Munch. Gràcies a La Caixa (Déu la tingui sempre en sa Glòria), podíes deleitar-te ("esborronar-te", s'hi escau més) en quasi tot Munch. Impressionant. Vaig sortir trasbalsada, escolti. Segur que, a la sortida, la càmera de seguretat captaria més d'un crit còsmic d'ànimes sensibles.