Quan m'adono de la quantitat de quadres que he pintat, a vegades em poso a pensar, què en faig? Cremar-los seria una llàstima, aquí hi ha deu anys de feina. Però són tan inútils com una església. No serveixen per a res. Escrigué Aleksandr Ródtxenko, al sisè número de la revista Novyi LEF (Nou front d'esquerres de les arts).
No em negaran que aquestes paraules podrien redimir a qualsevol, fins i tot al propi Ródtxenko, entusiasta autor de moltes insensateses. Podrien, si no fos que Ródtxenko, més que reconèixer la certesa del fracàs com a punt final de qualsevol trajectòria, només renega del passat per a construir, ara sí, la revolucionària obra que tant ha d'ajudar en el trànsit cap el paradís. Avui dia, però, amb els paradisos de tot tipus feliçment perduts, em resta la satisfacció de donar-li la raó, passar de puntetes per la seva pintura, i gaudir dels seus excel·lents treballs posteriors. Si més no, fins al cinc de gener, a la planta noble de la Pedrera.
1 comentari:
Això del fracàs. Oteiza, quan essent ja "maduret", va rebre el primer premi important de la seva vida, va rebutjar-lo així de contundent: "No quiero mancillar toda una vida de fracasado con un éxito de mierda".
Exclar que l'escultor basc escupia sobre el reconeixement (per tardà) social, i el veritable fracàs, sense èxit possible, és cosa d'un mateix.
Publica un comentari a l'entrada