diumenge, 6 de febrer de 2011

Watashi desu (IX)

dErsu_, per cert, vós qui sou? em demana el meu interlocutor. Un heterònim, responc convençut. I coneixeu al vostre ortònim? em demana encuriosit. Sí i no, responc, jo mateix sóc ell, però només una part d'ell, la que vós coneixeu en tractar-me, la resta dels seus prejudicis em són tan desconeguts com a vós, concloc. Sabeu, trobo ridícul aquest creure que hom pot aïllar els diferents trets del seu caràcter i convertir-los en personatges de ficció. En el millor dels casos, si s'aconsegueix obeir el mandat socràtic de conèixer-se a un mateix, s'obtindran personatges plans, com un piano les tecles del qual sempre reproduïssin el mateix so, argumenta el meu interlocutor. Però jo no sóc un personatge imaginari, existeixo, miro de defensar-me. Això és el que vós creieu, però no sou més que un pseudònim, em respon com qui etziba una galtada. I vós, qui sou? que ni tan sols teniu nom, li responc ara jo amb un cert enuig. Argumentum ad hominem, dErsu_, va, que no som polítics, lluiteu contra els meus arguments, no contra mi, es defensa ara ell. Aleshores, si us he entès bé, un heterònim no és més que un pseudònim amb pretensions? li pregunto. No necessàriament. Un ortònim pot crear tants heterònims com li plagui, com qui crea personatges per una novel·la, però sense caure en la ridiculesa de creure que tenen cap relació amb ell mateix, em respon amb to condescendent, talment un mestre adreçant-se al més obtús dels seus deixebles. Esteu, doncs, afirmant que hom pot parlar d'alguna cosa que no sigui ell mateix? li pregunto sobtat per la grossa insensatesa que em sembla capir en les seves paraules. És clar, em respon convençut. Fugiu, poca-solta! li crido esverat en sentir semblant disbarat, i no goseu despertar la meva còlera amb les vostres insensateses! afegeixo, encara cridant, alhora que faig el gest de portar-me la ma al talabard per prendre l'esmolat glavi. Solipsista! Egòtic! em respon ell, ja lluny, també cridant, amb l'estrany convenciment que així m'ofen, però amb prou amabilitat com per dir-me egòtic enlloc d'egotista, paraula que sap que em desplau, doncs no cal enganyar-se, ell també sóc jo.