Diuen que el pare era un home d'estatura diminuta que responia al ridícul nom de Patufet, la mare treballava al bosc i hom no acostumava a recordar el seu nom, i el fill era un marrec que excel·lia en l'art de la cuina.
Un dia, quan el pare i el fill eren a la casa on vivien de lloguer preparant el dinar, el fill va trobar a faltar l'imprescindible asafètida, espècia obtinguda de la pudenta arrel de certes umbel·líferes. Tot seguit el pare es va oferir per anar a una botiga propera a comprar-ne un pessic, però el fill va trobar folla semblant idea, doncs era tan escassa l'alçada del pare, que bé podria ser que algú el trepitgés o que un bou se'l cruspís si es refugiava sota una col per protegir-se d'algun ruixat de primavera. El pare, però, va dir que aniria cantant, i que així la resta de vianants s'apartarien del seu pas i no l'aixafarien i, a més, la previsió metereològica no preveia cap ruixat. El fill va trobar absurda la proposta del pare i incerta la previsió, però com li devia l'obediència que tot fill deu a un pare, va acceptar. El pare, actor amateur que tot sovint tenia dificultats per recordar els papers que interpretava, va sortir de la casa i va enfilar el camí d'una botiga propera tot cridant allò tan conegut d'he mort el llop, he mort el llop, i, com no podia ser altrament, va ser detingut per un escamot de Mossos d'Esquadra vestits de paisà, doncs tothom sap que els llops, canis lupus, són una espècia protegida i la mort de qualsevol exemplar es castiga amb severes penes de presó. Hores més tard, en tornar a casa i no trobar el dinar fet, la mare es va indignar i va posar en dubte el sentit del deure del fill, doncs bé tenia encomanada la tasca de fer el dinar i el dinar no era fet. El fill, és clar, es va defensar dient que el pare havia marxat a mig matí a comprar la imprescindible asafètida i encara no havia tornat. Mare i fill, doncs, eixiren de la llar tot cridant, Patufet, on ets?, Patufet, on ets? i foren detinguts per un altre escamot de Mossos d'Esquadra, aquest cop bellament uniformats, doncs aquella era l'hora de la migdiada i era prohibit cridar al carrer. A la cel·la de la presó es retrobaren tots tres i visqueren feliços per sempre més a càrrec de l'estat.
I vet aquí un gat, vet aquí un gos, i aquest conte, ja s'ha fos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada