dimecres, 23 de març de 2016

Ātichōku o tabemasu

Visitar físicament la ciutat de Venècia, com visitar físicament qualsevol altre indret, fa temps que em sembla una enutjosa i esgotadora insensatesa. Podent admirar les pintures de Turner o Canaletto, podent llegir a Mann, qui vol sotmetre's a les incomoditats pròpies d'un desplaçament de mil quilòmetres, tan sols per poder trepitjar les restes d'allò que potser mai no va ser?

Però circumstàncies que no venen al cas m'han portat a haver d'entomar les estretors d'avions i vaixells, i desplaçar-me fins a les poc salubres aigües venecianes. I un cop allà, no puc negar que dues imprevistes sorpreses han compensat les innegables incomoditats sofertes. Primer una petita llibreria del districte de Cannaregio, a tocar de l'església de San Giovanni Grisostomo, i, segon, unes petites i saboroses carxofes de tons violacis, carciofo violetto di Sant'Erasmo, que ofegades amb pèsols (a falta d'haver trobat faves) han resultat excel·lents, magnífiques, superbes (si se'm permet la sempre necessària exageració).