... i tot d’una ho entén: la vida és una cosa molt senzilla i molt dura. I tots els afegitons amb què l’emboliquem, literatura, art, música, són absolutament superflus. Contenen alguna veritat, sí, en algun punt, però en si mateixos no ho són, la veritat.
Qui així reflexiona és la Rukhxona, dona tadjik, o tal vegada el mateix Óssipov, que no per res n'és l'autor del relat on trobem a tal Rukhxona, que no només és tadjik, també és musulmana, també és forta, també és il·lustrada, també ha conegut el dolor i la solitud. El cas és que les paraules de la Rukhxona, d'Òssipov, em tornen a una metàfora que m'és habitual, la de les innúmeres capes de les cebes. Jo, però, acostumo a creure que, talment les cebes que creixen als horts, tot són capes, tot són embolcalls, tot són recobriments, i que si arribem a retirar la pell de més endins, ens quedarem sense res a les mans. I sí, potser tots aquests embolcalls són superflus, falsos i incomplets, però què n'hi ha, més enllà, més endins? La vida? La veritat? Una certa essència? O, tal vegada, tan sols el buit?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada