Osoreru koto naku

En poca estona arribo al santuari, que és a la vora del petit cim que fa de mirador, no més que un amuntegament de roca granítica que puja uns quants metres més. De seguida m'enfilo roca amunt servint-me en començar només dels peus, encara que no trigo a ajudar-me de les mans, fins que una fonda escletxa que travessa la roca m'atura. Davant meu, a no més de vint metres, veig la petita creu del cim, però la pujada que em resta és molt vertical, encara que fàcil, amb molta presa on agafar-se. No obstant això dubto, pres d'una certa temença, i és endebades que em dic que la pujada és fàcil, simple, intranscendent, no més que una entretinguda grimpada. Però en mirar enrere i veure que ja sóc força amunt m'imagino les lletges i definitives conseqüències d'una caiguda.

Finalment em decideixo i tiro amunt. I, en efecte, la grimpada és més que fàcil i en un no res sóc al cim. Però la paüra no m'abandona, i de sobte sento vertigen i em demano per què he pujat, i que com m'ho faré, per baixar d'allà dalt. Potser per això m'afanyo a davallar (sense cap dificultat) fins que sóc fora de la roca, on pres d'un cert desfici m'accelero pendent avall entre els arbres, fins que trobo que prou, que baixo massa ràpid, i en provar d'ajudar-me del gros tronc d'un roure per aturar-me, noto la punxada d'una branca al pit, més llarga ella que no pas l'estesa dels meus braços, i sento com la carn se m'esquinça, com la fusta m'entra, com se'm vessa la sang i com, en travessar-me, la branca em surt per l'esquena i em deixa travat enfront del tronc, pres d'un insuportable dolor i de la consciència que la vida em fuig.

Però no, la branca es trenca i tan sols em fa una grossa esgarrinxada, com comprovo més tard, en llevar-me la samarreta estripada, un cop goso aturar-me a avaluar els danys, i em reconforto amb la idea de ser qui sóc, en dErsu_, el favorit dels Déus, aquell que no hauria de conèixer la por.