Hi ha qui subratlla. Hi ha qui, en anar llegint i trobar quelcom que creu que paga la pensa de ser recordat, subratlla. Jo, en canvi, faig un petit plec a la cantonada de la pàgina, a la superior si de cas el text que vull recordar es troba a la meitat superior de la pàgina, o a la inferior si es troba a la meitat inferior. Després, un cop he finalitzat la lectura del llibre, el torno a començar anant de marca en marca, com qui juga a l'oca, verificant les marques fetes per veure si torno a trobar el fragment o la frase aquella que en el moment de la lectura m'han enllaminit. I si és així, si encara trobo que sí, aleshores copio el fragment en un arxiu de text.
Fet això, podria pensar que com més fragments copiats més m'ha plagut el llibre de torn. I de vegades sí que és així, però d'altres no, atès que una ficció és, ha de ser, més que una successió de fragments més o menys brillants, més o menys suggerents, més o menys ben trobats. Per això pot donar-se el cas de llibres que tinc profusament anotats que, no obstant això, trobo mediocres o prescindibles i, al contrari, llibres d'on no he pres cap nota que trobo tan absolutament rodons, tan harmònics, tan complets en ells mateixos, que cap fragment no pot ser destacat.
I precisament això és el que ahir em va començar a passar en iniciar la lectura d'El despertar, de la fins ahir per mi desconeguda Kate Chopin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada