Toaru basho

De tant en tant em torna el record d'un cert indret, d'un prat que s'enfilava suaument fins a arribar a un bosc, on s'endevina un petit camí que es perdia entre els arbres guanyant altura. Al prat s'hi arribava per una pista de terra que sortia de l'església del monestir de Sant Pere i s'allargava fins al cementiri. En paral·lel a aquesta pista hi havia un canal d'aigua, un reg, que devia alimentar els horts de la vila. Després el terreny davallava en un estret bosc de ribera fins a arribar a un riu que acostumava a baixar amb força, un afluent del Ter. A mig camí entre el reg i el riu, hi havia una font d'aigües ferruginoses, emmarcada per un banc de pedra circular. Però fa uns anys, el darrer cop que hi vaig anar, ja adult, el lloc havia canviat. El canal l'havien soterrat, i a l'altra banda del riu s'havien construït edificis d'apartaments. La font estava barrada i un rètol informava d'unes properes d'obres de rehabilitació. També el camí era diferent, l'havien asfaltat i batejat, carrer de Mossèn Cinto Verdaguer. La resta continuava igual, el prat en suau pendent i el camí que s'endinsava dins el bosc.

El cas és que quan m'hi duien de petit, jo sempre volia travessar el prat i enfilar el camí aquell que es perdia entre els arbres. Però l'oncle que ens acostumava a acompanyar, a mi i als meus cosins, no m'ho permetia mai. Ell ens feia quedar al prat jugant a pilota, mentre descansava i llegia el diari. Aquest record m'ha dut a fabular un relat on l'oncle, per justificar la seva negativa a permetre'm endinsar en aquell bosc, m'advertia que la frontera era a prop, que era probable que escamots de bàrbars ens estiguessin vigilant emboscats entre els arbres, i que, en conseqüència, era imprudent aventurar-se en aquell bosc.

Però l'oncle mai em va parlar de cap frontera, que no era tan propera, ni de bàrbars. Malgrat això, he fabulat tants cops al voltant d'aquesta suposada frontera i d'aquests suposats bàrbars, que cada cop que provo d'escriure sobre aquell prat hi surt tot: el camí de terra, el canal d'aigua, el bosquet de ribera, la font, el riu, l'oncle i els meus cosins, la pilota i, evidentment, el camí que s'endinsava dins el bosc, frontera i bàrbars inclosos.