Shiseikatsu

D'entre tots els possibles tipus de narrador, a Vida privada Sagarra tria el que potser em resulta més aliè. En efecte, el narrador de Sagarra ho sap tot dels seus personatges, i no només ho sap tot, sinó que ho sap de tot d'una manera perfecta i crítica, precisa i completa, íntima i abassegadora, fins al punt que coneix als personatges molt millor del que els mateixos personatges es puguin arribar a conèixer mai. Podríem dir que es tracta d'un narrador que va més enllà de l'habitual narrador omniscient i omnipresent, omnímode i omnipotent, omnívor i omnitot. Un narrador que troba absurda qualsevol separació de poders i decideix tirar pel dret i fer tots els papers de l'auca, per així no només jutjar, sinó defensar i acusar, perdonar o condemnar, premiar o executar als seus personatges segons el seu particular caprici. I és que només faltaria que aquells que tot ho poden, com evidentment és el cas, no se servissin de semblant poder per fer els que hi donés la gana, que sembla que és el que fa Sagarra, el que li dona la gana, que potser és el millor que pot arribar a fer un escriptor.

Jōkyō

Fa uns mesos, certes circumstàncies em van portar a llegir la darrera diguem-ne que novel·la de Martin Amis, traduïda al català amb el títol de Des de dins per Ferran Ràfols. I ara són unes altres certes circumstàncies les que m'han portat a recordar un fragment d'aquella lectura, que per sort vaig anotar, atès que trobar-lo entre les més de set-centes pàgines del llibre resultaria incert. El cas és que Amis diu que ningú hi arriba gaire lluny, amb la «vida». Les limitacions són les limitacions de la vida: pobresa d’incidents, repetició, parquedat imaginativa i absència de forma. I tot seguit em ve el record d'un fragment de Semprún, de La escritura o la vida, lectura feta el juliol de 2011, on es diu ben bé el contrari, que si no hi ha vida, que si no hi ha una certa biografia, un escriptor no hi té res a fer.

I encara que sigui difícil d'entendre, crec discrepar de tots dos. Amb Semprún de manera frontal i absoluta, sempre i per tot, i amb Amis de manera més matisada.  Per què puc entendre i fins i tot compartir el que diu, però hi ha el perill que, en donar forma al que tant ell com Semprún anomenen vida, en endreçar i modelar, en fer-ho encaixar en una sintaxi, en fer-ho transmissible i potser comprensible, sempre és possible, fins i tot probable, que no fem més que simplificar i adulterar el que potser ni tan sols som capaços d'entendre.

Potser per això sovint em resulten més llaminers aquells autors que, sense principi ni final, escriuen d'una manera molt més abassegadora sense arribar mai enlloc, tal com potser fan Platònov o Gao Xingjian.

Ichi no chūshin o aruite imasu

Caminant desvagat per l'extens i sorprenent centre de la ciutat on faig estada, veig una tanca publicitària on s'anuncia una exposició de Frans Hals titulada Meister des Augenblicks, que en català bé es podria traduir com a Mestre del moment, en ser com és potser Hals un dels primers pintors a captar la il·lusió del moment. Encara que potser jo hauria preferit titular l'exposició Profeta de l'espontaneïtat, Prophet der Spontaneität, per la part d'interioritat que té la captura del moment per part de Hals, i per com va ser de profètica la seva pinzellada.

El cas és que la feliç coincidència de ser on toca en el moment que toca, em permet contemplar per primer cop una extensa mostra de l'obra de Hals, que fins ara només havia pogut intuir a la pantalla de l'ordinador. A més, a l'exposició es complementa el fons d'obres de Hals amb obres d'altres pintors que hi tenen una certa relació, des de deixebles i copistes, fins a arribar a autors força posteriors, com ara Ludwig Eibl, que reforcen la indiscutible visió profètica de Hals.