Kattenishiyagare

L'intel·lecte, quan actua sol i segons els seus principis més generals, es destrueix del tot a si mateix. Nosaltres en salvem d'aquest escepticisme total tan sols mitjançant la singular i aparentment vulgar propietat de la imaginació, per la qual entrem amb dificultat en els aspectes més recòndits de les coses ... llegeixo, encara a La llarga vida de la Marianna Ucrià, talment llegeix la protagonista, na Marianna, duquessa d'Ucrià, en ser com són les paraules citades procedents d'un petit quadern que la protagonista troba a la seva biblioteca i on sovint es cita a David Hume, ja saben, el famós empirista escocès, que potser n'és l'autor. 

I serà per la grossa i certament excessiva estima que tinc de mi mateix, talment les meves paraules es poguessin d'alguna manera comparar amb les del senyor Hume, però en la imaginació abans esmentada no puc deixar de veure, coses de la meva llosquesa, una evident referència a la infidelitat, ja saben, una de les tres principals virtuts que trobo que tota persona com cal hauria de conrear amb esforçat esforç per provar d'escapar, ni que sigui endebades, dels paorosos perills de l'intel·lecte.

Odoroki

Ahir a la nit vaig veure al Canal 33 una falca publicitària que promocionava un acte del ja potser anacrònic bicentenari del naixement de Richard Wagner, on una veu fora del camp visual esmentava que Wagner fou una personalitat forta i dominant, autor d'una important obra, de la que citava a tall d'exemple L'Holandès errant, i remarcava que va influir en més de dues-centes bandes sonores posteriors. Acabava la falca amb un fragment musical prou conegut de tothom, l'O Fortuna del Carmina Burana.

Tot plegat sorprenent. No pas pel curiós esment a la personalitat de Wagner, ni tampoc per l'obra citada, L'Holandès errant, una obra certament primerenca i menor dins el catàleg wagnerià, ni tan sols per la desconcertant menció a les més dues-centes bandes sonores; sinó, potser, i diguin-me primmirat, escrupolós, maniàtic, esquiterell o estugós, per il·lustrar musicalment la promoció d'un acte d'homenatge a Richard Wagner amb música de Carl Off.

Kochira wa Maraini-chan desu

La pintura (...) glaça la mà de la Marianna com una temptativa culpable d'oposar-se a la voluntat de Déu. Si no és ell, qui és que amb tanta impaciència els empeny endavant, els fa giravoltar sobre ells mateixos, els fa créixer i després envellir i després morir en l'estona de dir amén? La mà que pinta té instints de lladre, roba al cel per regalar la memòria dels homes, fingeix l'eternitat i es complau en aquesta ficció, com si hagués creat un odre seu més estable i íntimament més autèntic. Però no és un sacrilegi, no és un abús imperdonable respecte a la confiança divina? Tot i això, altres mans han aturat amb sublim arrogància el temps i ens han fet familiar el passat. Que a les teles no mor, sinó que es repeteix a l'infinit com el cant del cucut, amb tètrica melancolia. El temps, es diu la Marianna, és el secret que Déu amaga als homes. I amb aquest secret van fent cada dia miserablement, fa dir l'autora, Dacia Maraini, a la veu narradora de La llarga vida de la Marianna Ucrià.

I després de la ja prou coneguda condemna platónica de cert tipus d'art inclosa a Les Lleis i La República, la proposta de condemna esbossada per na Marianna, duquessa d'Ucri, té també la grossa virtut de donar consistència a allò que d'habitud ens plau anomenar art, en convertir els no sempre menyspreables resultats dels nostres esforços en quelcom que pot arribar a competir amb l'obra d'aquell que ens plau anomenar Déu, ja saben, tal vegada la més reeixida de les invencions humanes.

Dare ga jiyū desu ka

És sempre un gest amable deixar un ocell en llibertat? Què és la llibertat, exactament? En primer lloc, i per damunt de tot, de segur que és el poder d'una cosa per ésser allò que és. En un sentit, l'ocell groc era lliure dins la gàbia. Era lliure per estar tot sol. Lliure per cantar. Al bosc, li trencarien les plomes a trossos i li ofegarien el cant per sempre més, fa dir en un cert moment Chesterton al seu protagonista, un tal Gabriel Gale, poeta i pintor, detectiu i dement, a El poeta i els llunàtics.

Però si féssim cas de les llamineres paraules del protagonista, tot obviant la molt discutible dicotomia entre llibertat i seguretat, el primer requisit per ser lliures seria saber qui som, pas previ i necessari per poder ser aquell qui som, doncs si no sabem qui som poc que ho podrem ser, aquell qui som. Grossa dificultat, aquest saber qui som, que ens portaria al famós manament òrfic, aquell de coneix-te a tu mateix. Només li resta, doncs, a tot aquell que cregui voler ser lliure deixar estar aquesta primera i ambiciosa manera de ser lliure i cercar, si de cas, una manera secundària i més modesta, com ara triar, d'entre totes les opcions de la prestatgeria, la lectura més agradosa i l'aiguardent més saborós, sens dubte, aquest.

Dare mo ga kansen imasen

I del que de moment em sembla un reguitzell d'erudites notes a peu de pàgina, només en plau destacar una petita anècdota final, ja als títols de crèdit, on sota l'epígraf d'agraïments el director fa esment d'Andrei Tarkovski, doncs si d'alguna cosa ha fet gala el director al llarg dels anys, és d'una superba elació, no sempre mancada de fonament, que el fa semblar el que potser és, un ésser altiu i petulant, fatu i orgullós, talment ell es cregués ser qui no és, el favorit dels Déus.

Però si atenem a l'obra feta fins ara, també als riscos assumits i els resultats obtinguts, potser ningú com ell pot gosar comportar-se amb semblant altivesa i petulància, fatuïtat i orgull, amb el benentès que, tal com va dir aquell, ningú no és perfecte. Ni ganes.

Tomodachi desu

dErsu_, vós que tot ho sabeu i que per a tot teniu resposta, aconselleu-me que fer, doncs gros és el meu destret i no sé com sortir-me'n, em demana Jota, a qui tinc el disgust de retrobar al mercat, on faig cua per poder comprar les saboroses avellanes. Mireu dErsu_, vaig actuar amb insensatesa, certament, però és que la situació era molt llaminera i ningú no ho havia de saber. En aquelles circumstàncies tothom hagués fet com vaig fer jo... era tan fàcil, tan engrescador, tan segur... i ara tot s'ha sabut, es lamenta Jota, i les conseqüències de tot plegat són horroroses, i no només per a mi, penseu en la meva família, en els meus fills, prossegueix Jota, vessant llàgrimes, agenollat al meu davant, abraçant-se amb força a les meves cames, primes però musculades per l'ascensió de no pocs cims, en una escena que em comença a incomodar i que cal resoldre d'immediat, doncs ja sembla endevinar-se el meu torn.

És així que, amb l'elegància habitual del meu gest, prenc l'esmolat glavi i amb la quirúrgica precisió del millor dels cirurgians secciono tot lligam entre l'excessiu cap de Jota i la resta del seu desagradable cos, de tal manera que l'alè l'abandona i tot seguit sembla desplomar-se sobre els meus peus, si no fos que l'evito amb una petita i àgil passa enrere i d'un gràcil saltiró passo per sobre del ja inert embalum del seu cos. Deso, aleshores, l'esmolat glavi a la corresponent beina i m'atanso al taulell per demanar els habituals cinc-cents grams d'avellanes torrades, amb la satisfacció, un cop més, d'haver tret a un amic d'un mal pas.

Doko ni michi ga arimasu ka

Potser vosaltres penseu que sóc tan boig com ell, i ja ho us he dit que sóc simultàniament com ell i molt diferent que ell. Sóc com ell perquè també em puc extraviar en els viatges excèntrics d'aquestes mentalitats excèntriques, i m'identifico perfectament amb el seu amor per la llibertat. Sóc diferent d'ell perquè, gràcies a Déu, generalment sé trobar el camí de tornada a casa. El llunàtic és aquell que perd el camí i no pot retornar, fa dir en un cert moment Chesterton al seu protagonista, un tal Gabriel Gale, poeta i pintor, detectiu i dement, a El poeta i els llunàtics.

I si tal com diu el tal Gabriel Gale, el llunàtic és aquell que perd el camí i no pot retornar, jo no puc evitar de proposar una llaminera i inútil taxonomia del llunatisme o demència, segons faci el llunàtic o dement de torn un cop ha perdut el camí. I un cop descartats tots aquells que mai han tingut cap interès per tornar enlloc, primer proposaria jo dividir als dements en dues categories: la d'aquells pocs que són conscients d'haver perdut el camí i la d'aquella majoria que no són conscients d'haver perdut cap camí. La primera categoria, al seu torn, proposaria jo subdividir-la en dues subcategories: la d'aquells que un cop són conscients d'haver perdut el camí malden per retrobar-lo, i la d'aquells que un cop són conscients d'haver perdut el camí no malden per retrobar-lo. I encara proposaria jo dividir aquesta primera subcategoria de la primera categoria en dues subsubcategories: la d'aquells que un cop són conscients d'haver perdut el camí i haver maldat per retrobar-lo creuen haver-lo retrobat, i la d'aquells que un cop són conscients d'haver perdut el camí i haver maldat per retrobar-lo no creuen haver-lo retrobat.

I ara, que cadascú s'hi classifiqui, si així li plau.

Madrid ni imashita (II)

I és també al museu Thyssen-Bornemisza on resto del tot bocabadat davant d'un petit oli que no recordo de visites anteriors i que em captiva per la expressivitat del seu traç, més pròpia de segles posteriors que no pas del mil sis-cents trenta, any de datació de l'obra, Pescador tocant el violí, de Frans Hals, a qui jo recordava pel seu retrat de René Descartes. A diferència dels retrats fets per encàrrec, sembla ser que Hals també realitzà una sèrie de retrats de persones anònimes, on lliure de l'exigència de fer el que se li demanava potser es permeté el luxe de fer allò que creia desitjar, una pintura àgil i immediata, d'aparença barroera i descuidada, però que potser ens diu encara més coses que no pas els seus retrats professionals, si no fos que aquests darrers són també dignes de les més exagerades lloances.

És potser per això que acostumo a desconfiar de tots aquells que per justificar la pobresa de les seves obres s'excusen en la manca de llibertat amb que diuen haver-les realitzat, i resto convençut que si algun cop tenen la dissort de poder fer amb la tal anhelada llibertat, el nyap que ens oferiran serà igual de decebedor, si no més, doncs només els millors són capaços d'enfrontar-se al vertigen de la llibertat, en el benentès que la llibertat sigui alguna cosa més que una sobrevalorada paraula que ara mateix no sé si té vuit, o nou lletres. S'admeten opinions.

Madrid ni imashita

I és a la sala dedicada a la pintura flamenca del segle disset del museu Thyssen-Bornemisza, on retrobo un retrat ja conegut, el d'una jove flamenca amb rosari, obra de Peter Paul Rubens. La jove, d'una estilitzada figura ben allunyada de les rodanxones i populars formes del darrer Rubens, certament subjecta un rosari amb les mans, però no és pas el rosari, ni tan sols la noia retratada, allò que capta la meva atenció, sinó la filigrana de la gorgera que li envolta el coll, un treball exquisit d'una tècnica que sembla sobrenatural, essent la noia retratada no més que el necessari maniquí que permet l'exhibició de tan lluïda gorgera. El mateix que potser es pot dir del retrat d'Antonia Canis obra de Cornelis de Vos, que si bé tragina un llampant ventall de plomes a les mans, sembla trobar en la gorgera l'únic motiu del retrat.

En canvi, al retrat de Carlos IV vestit de vellut vermell pintat per Francisco de Goya que retrobo una estona desprès, però ja al Prado, aprecio també una tècnica excepcional a l'hora de pintar els detalls de la indumentària del monarca. No només el vellut, sinó també la pedreria de la roba, la banda blava de l'ordre de Carlos III, la bandera de l'ordre de San Gennaro i la del Saint Esprit, el Toisó d'Or i les delicades mànigues i coll de la brusa interior. Però per sobre de tota filigrana a qui veig és al tal Carlos IV, que és com si em parlés, amb la mirada, dels seus anhels i neguits, cosa que en cap moment fan les donzelles flamenques abans esmentades, els anhels i neguits de les quals resten del tot absents de la pintura.

Ni-san ju-yon toshi jū-ichi gatsu kokonoka

Sóc de l'opinió que el proper nou de novembre de dos mil catorze tot aquell que així ho desitgi podrà exercir el seu dret al vot en el referèndum dijous passat anunciat, sense que res ni ningú li posi cap impediment. De la mateixa manera, sóc de l'opinió que tots aquells que d'habitud són aliens a exercir el seu dret al vot ho continuaran sent i s'abstindran de participar en l'esmentat referèndum, i que tots aquells que troben que el referèndum anunciat és l'encarnació de tots els mals tampoc hi participaran, de manera que només aquells que restem convençuts de votar-hi afirmativament hi anirem, cofois i convençuts. I sóc també de l'opinió que en semblants circumstàncies el doble Sí guanyarà de manera abassegadora, inequívoca i rotunda. I finalment sóc de l'opinió, sens dubte infundada i desitjo que equivocada, com infundades i equivocades acostumen a ser totes les meves opinions, que guanyar un referèndum on la participació no arribarà al cinquanta per cent no ens durà enlloc. Però qui dia passa any empeny.

Kami no manadeshi

En més d'una ocasió, essent jo infant, vaig desitjar la irrupció del fantàstic en el normal desenvolupament dels fets per tal d'alliberar-me de situacions desplaents, tal vegada una plata d'embotits o la intimidació d'aquells més forçuts que no pas ho era jo. I encara que costi de creure, el fantàstic mai no va interrompre en el normal desenvolupament dels fets i mai vaig ser alliberat de situacions tan desplaents, havent hagut de ser jo mateix qui m'alliberés de semblants desavinenteses. De la mateixa manera, essent ja adult, he desitjat no poques vegades la irrupció del fantàstic en el normal desenvolupament dels fets per tal d'alliberar-me d'altres situacions també desplaents, tal vegada alguna davallada financera o les indesitjables conseqüències d'alguna insensatesa comesa. I encara que costi de creure, el fantàstic tampoc no ha interromput mai en el normal desenvolupament dels fets i mai he estat alliberat de situacions tan desplaents, havent hagut de ser jo mateix qui m'alliberés de semblants desavinenteses.

I no són poques les vegades que, en imaginar jo el futur que de ben segur no m'espera, he desitjat també la irrupció del fantàstic en el normal desenvolupament dels fets, no pas per alliberar-me de situacions desplaents, sinó per excel·lir en tot allò que em plau imaginar, i així, gràcies a la mediació d'algun geni eixit de la corresponent llàntia o al favor directe dels Déus, m'imagino capaç de tot, podent satisfer qualsevol desig per inversemblant que aquest sigui. I encara que costi de creure, resto convençut que sí, que el fantàstic irromprà en el normal desenvolupament dels fets i jo esdevindré, finalment, en dErsu_, el favorit dels Déus.

Gake (II)

I encara que jo ho cregui improbable, no més que un malson inversemblant, és possible que finalment, atuït per les meves pròpies insensateses o colpejat pel caprici de les circumstàncies, resti jo mateix caigut en aquell dessota sota el qual cap altre dessota és imaginable, i que estès sobre el dur panot, cap cot i veu humil, hagi jo també de pidolar la pietat dels altres per poder malviure, ni que sigui per lamentar els errors comesos o els cops rebuts, i, perduda ja tota esperança, només em resti l'únic i mentider consol de l'agradosa embriaguesa. Però tot i així, i per molt dessota que vegi jo passar als altres, superbs en el seu caminar i convençuts de llur pròpia vàlua, panxacontents d'haver-se conegut, vull creure que no pas per això deixaré de creure ser qui crec ser, en dErsu_, el favorit dels Déus, el millor de tots.

Kochira wa Troilos-kun desu

De Troilos es diu que fou el més petit dels fills de Príam i Hécuba, i també es diu que la seva bellesa fou llegendària, fins al punt que no eren pocs els que afirmaven que el seu veritable pare era Apol·lo, llaminera avinentesa, més que res perquè també hi ha versions que converteixen Cassandra i Troilos en germans bessons, cosa que convertiria també a Cassandra en filla d'Apol·lo, i prou coneguts són els intents d'Apol·lo per allitar-se amb Cassandra. Però enlloc no he trobat cap referència respecte l'hipotètic caràcter incestuós de l'amor d'Apol·lo per Cassandra, cosa que fa que Troilos i Cassandra només serien bessons en el cas que el seu pare fos Príam, i no Apol·lo, encara que altres versions fan bessons Troilos i Políxena sota la paternitat d'Apol·lo, i res diuen de Cassandra.

Sigui com sigui, allò que avui em plau de la història de Troilos no és pas la seva volàtil filiació, sinó la seva llegendària bellesa, que segons diuen algunes versions fou causa de la seva mort. Sembla ser que Aquil·les es topà Troilos quan aquest portava un nombre indeterminat de cavalls a abeurar-se en una font no gaire llunyana de les portes Escees, i d'immediat s'enamorà del noi. Però sembla ser que Troilos refusa l'amor d'Aquil·les i cercà refugi dins un temple proper consagrat a Apol·lo, tal vegada el seu veritable pare. Però Aquil·les, despitat, profanà el temple tot travessant al xaval amb la seva llarga pica, una mort potser metafòrica de les veritables intencions d'Aqui·les, que més aviat hagués preferit travessar Troilos amb la llarga verga. No és d'estranyar que fos finalment Apol·lo qui, arribat el moment, guiés la fletxa del pocapena de Paris fins al vulnerable taló d'Aquil·les, qui sap si en revenja per la mort d'un dels seus molts fills.

Jiyū (II)

I és baixant pel carrer Berga que ensopego amb un Jota exultant, encara més quan aquest em veu i se m'atansa rialler, cridant paraules que em costen de capir. Lliure, dErsu_! sóc lliure! absoluta i completament lliure! em sembla finalment entendre. Però, Jota, li responc sorprès, i els vostres deutes amb el banc i amb aquells cavallers eslaus de pell pigmentada que tant us amoïnaven? li demano encara sobtat. Liquidats, dErsu_! el banc m'ha pres la casa i els cavallers eslaus m'han deixat sense dents! ho veieu? em crida obrint la boca per mostrar-me les seves desagradables genives desdentades. És fabulós, ja no hauré d'anar mai més al dentista, ni seure en aquelles abominables cadires ni glopejar aigua de colors en gots de plàstic! continua esgargamellant-se Jota, tot cridant l'atenció de la resta de vianants, que per sort són pocs, doncs el mercat és tancat. Però Jota, que fareu sense casa? i on para la vostre família? li demano alarmat, no sigui cas que em demani de donar aixopluc a la malcarada de la seva dona i als consentits dels seus fills. Ni ho sé ni m'importa, dErsu_,ella m'ha abandonat i un tribunal ha sentenciat que no puc veure als meus fills... no ho veieu, ja no tinc cap responsabilitat, sóc lliure! del tot! hi torna amb els seus crits papissots, doncs encara no es deu haver avesat a parlar sense dents. No del tot, Jota, no del tot, encara teniu obligacions cíviques vers la resta de ciutadans, li objecto no sense raó. Cap ni una, dErsu_, cap ni una! el tribunal també ha resolt el meu cas amb una declaració d'incapacitació! diuen que no puc tenir cura de mi mateix, i si no puc tenir cura de mi mateix imagineu el que m'importen els altres! I tot seguit veig com el molt insensat es baixa els pantalons i amb el membre erecte prova de violentar a la grossa dependenta de la botiga de llegums, que d'una forta empenta l'estampa contra la façana del davant. Ho veieu, dErsu_! sóc lliure! puc fer tot el que vulgui, i no tinc cap responsabilitat, ni vers mi ni vers els altres! torna a cridar en aixecar-se del terra per escometre a un gos, que d'una revolada se li encara i li queixala el testicle dret. Ho veieu, dErsu_! encara hi torna, sanglotant, tot provant d'estroncar-se la sagnia genital amb les mans, sóc lliure!

Ni-san ju-san toshi jū-ni gatsu itsuka

Que tot art és representació és una afirmació que ni puc ni vull demostrar, però que prenc a mode d'axioma, encara que tampoc no es tracti d'una afirmació ni evident ni indiscutible.

Tot art, doncs, és representació. Representació potser d'una persona, un indret, un objecte o tal vegada una acció, sentiment o idea. I això comporta que el primer de tot sigui allò que es representa, tot seguit que hi hagi voluntat de representar-ho i, finalment, que es representi; això és, una preexistència (allò que es representa) una mirada (la voluntat de representar-ho) i una obra final (la representació), essent les relacions que s'estableixen entre aquests tres estadis allò que donarà contingut a l'obra final. Aquesta, és clar, és una manera matussera i força discutible d'acostar-se a allò que anomenem art, però bé és important disposar de mecanismes no gaire complexos per viure en la confortable il·lusió de creure que entenem alguna cosa de tot plegat. I si més no a dia d'avui, cinc de desembre de dos mil tretze, tot art és representació.

Yūutsu

En retrobar escenaris del passat no és estrany sentir una certa dolença, que acostumem a anomenar nostàlgia o melangia, per causa de l'enyorament d'allò que visquérem en l'escenari ara retrobat, amb independència que allò que visquérem ens hagués semblat, en el moment de viure-ho, plaent o desplaent. Estranya circumstància, doncs si bé és comprensible que hom pugui enyorar els bons moments del passat, resulta potser sorprenent que hom també enyori els moments no tan bons i els francament dolents, talment el que enyoréssim no fos allò viscut sinó, simplement, el temps passat, talment la certa dolença que sentim fos causada per la sensació d'haver perdut el temps, com si en el moment del retrobament amb l'escenari del passat se'ns fes de cop i volta present aquest temps, i de com d'aleshores ençà res de profitós hem assolit. I és aleshores que ens complaem en la certa dolença, que acostumem a anomena nostàlgia o melangia, potser la millor manera de gaudir de la pròpia insatisfacció.

Kōrangure

No m'agraden els saxòfons. No m'agrada el seu aspecte, no m'agrada el seu timbre i no m'agrada el significant que el significa. Ja quan en els anys de joventut em plaïa d'allò més el so d'allò que s'acostuma a nomenar blues, evitava d'escoltar grups que incorporessin aquest tubs cònics de llautó tan desafortunats i preferia els que incorporaven el so de l'harmònica, especialment si el bufador de torn responia al nom de Carey Bell o Sonny Boy Williamson.

Però encara em plau més el so d'altres instruments de vent, com ara l'oboè, el fagot i, per sobre de tots, el corn anglès, ni que sigui per això.

Kono tani o arukimashita

Però haurà estat bonic caminar per aquestes valls i respirar aquest aire, haver-se assegut un cop sota aquest cel, a l'ombra d'aquestes fulles, haver acampat, com Clearc abans de morir, "prop d'un gran jardí", escriu Bufalino, Gesualdo Bufalino, a La llum i el dol. 

Paraules consoladores, sens dubte, d'aquelles que ens plau escoltar quan la idea de la pròpia finitud se'ns fa present. Però paraules mentideres, també, d'aquelles que cerquen trobar alguna justificació als anys viscuts, alguna justificació que en la seva aparent insignificança ens pugui semblar acceptable, decebuts com ja estem de tot i de tothom, en especial de nosaltres mateixos i dels nostres ridículs anhels. Si més no, ens diem, haurà esta bonic caminar per aquestes valls, convençuts que en la seva modèstia l'acció descrita sí que és al nostre abast, que per fi tenim quelcom de sòlid a les mans. No pas, però, aquell caminar per les valls, sinó el record d'aquell caminar, quelcom de tan minúscul que ens sembla indestructible, si més no en el moment aquell en què creiem recordar la verdor de la vall, la blavor del cel, la frescor de l'aire o l'obaga del fullam.

Watashi no dori (II)

Però no és pas al meu carrer, sinó en una cèntrica plaça, on he trobat a un desconegut que amb el seu sorprenent procedir s'ha revelat com un espigolador de llavors. I a la cèntrica plaça he vist com el desconegut, que es bellugava amb l'ajut d'un bastó d'aquest que és moda dur quan es camina per camins costeruts, parava amb amorosa cura una xarxa sota una grossa alzina, i com sota el punt més baix de la xarxa hi posava un embut, i sota l'embut un petit bidó, tot disposat de manera que els glans que caiguessin de l'alzina anessin a parar dins el bidó. O si més no aquesta és la intenció que semblava moure al desconegut, segons aquest ha comunicat de paraula a la meva companya, que és qui en realitat ha quedat sorpresa pel seu sorprenent procedir, i no pas jo, que en aquells moments em trobava en un altre indret, i tot el que ara escric ho faig segons les informacions rebudes de la meva companya, de l'exactitud de les quals no és sensat dubtar, i d'allò que he pogut llegir en el full imprès que el desconegut donava a aquells que s'interessaven pel seu sorprenent procedir, i on sota el curiós nom d'El Gran Capital, s'expliquen les seves raons, procediments i objectius.

Kono hon o yomitai desu

Crec recordar que va haver-hi un temps en què les grans editorials d'aquest dissortat país nostre publicaven literatura. Jo aleshores era jove, pràcticament una criatura i, és clar, pot ser que anés jo mal fixat i les grans editorials només publiquessin, com ara fan, quelcom difícil d'anomenar sense ser groller. Però, insisteixo, crec recordar que sí, que va haver-hi un temps, quan jo era jove, pràcticament una criatura, en què les grans editorials publicaven literatura. I recordo encara més: una certa col·lecció de nom Venècies, d'edicions seixanta-dos, on vaig descobrir Bulgakov, Benjamin, Jünger, i també a un tal Bufalino, Gesualdo Bufalino, amb una magnífica novel·la que vaig comprar de segona mà en un mercat d'andròmines al Pla de la Seu, a Tarragona, on aleshores jo residia, i de la que ja m'ha plagut parlar en més d'una ocasió. Una d'aquelles novel·les on no passa mai res, i on aquest no passar-hi mai res es desenvolupava dins els límits d'un sanatori antituberculós.

Però saben, en realitat les grans editorials sempre han publicat literatura, doncs només les editorials que publiquen literatura són grans. Les altres... sí, les altres poden fer molt d'embalum, però grans, allò que se'n diu grans, només ho són aquelles que publiquen literatura. I hores d'ara suposo que no cal dir qui són els més grans, encara que això no tingui cap mena d'importància.

Gake

I ja siguin empesos per la violència de mans hostils, o tal vegada per la insensatesa de llurs pròpies follies, o fins i tot per l'atzar més contingent, no és estrany que tots aquells que d'habitud es mouen per les vores de les afraus del viure acabin estimbats a les fondàries de l'inframon, i que un cop caiguts, comprensiblement atuïts per la violència del cop, arribin a creure que són en aquell davall per sota dels qual no ja no hi ha res més, ni tan sols la folla idea d'un dessota.

Però així com per sota de l'Hades hi ha el Tàrtar, i fins i tot dins els Tàrtar hi ha uns pocs escollits a qui se'ls reserven els dolors més subtils, no hi ha cap davall que pugui aturar la caiguda d'un foll.

Ni la d'un foll, ni la del més sensat dels moridors.

Chiheisen

Més enllà de definicions geomètriques de fàcil dibuix però difícil redacció, podem dir que l'horitzó és la línia aquella que un observador veu quan la seva vista no troba cap obstacle al seu davant. D'aquí es dedueix la necessitat d'un observador que percebi l'esmentada línia i el caràcter merament perceptiu d'aquesta: sense observador no hi ha línia de l'horitzó i la línia de l'horitzó no és més que una percepció mancada d'existència, una mena de no-res on tot hi cap.

Encara més si fem cas de l'eclèctica tria feta pels responsables de l'exposició que aquests dies es pot veure a la Fundació Miró, on mai millor dit es pot aplicar allò de tants caps tants barrets, doncs bé s'hi pot trobar tant a qui desdibuixa la línia entre dos plans, com a qui la pinta amb geomètrica precisió; a qui mostra com l'horitzó oculta allò que es troba al seu darrera, com a qui fa evident que rere seu no hi ha res a ocultar; a qui la utilitza com a mer fons d'allò representat, com a qui només representa l'horitzó.

I entre tan àmplia oferta la meva prescindible simpatia sembla adreçar-se cap a un petit oli del mil nou-cents vint-i-cinc, una acolorida marina on són uns excel·lents burgesos, potser capficats en llurs pròpies cabòries, els que semblen no fer cap cas a res que no siguin ells mateixos, horitzó inclòs.

Watashi wa densha ga suki desu

M'agraden els trens, aquelles corrues més o menys llargues de vagons enllaçats els uns amb els altres que, arrossegats per una locomotora, condueixen passatgers o mercaderies d’un punt a un altre d’una via fèrria, i també m'agraden les pel·lícules on es filmen trens en moviment, com ara la prou coneguda The General, de Buster Keaton. Però sobretot recordo amb plaer dues pel·lícules potser no tan populars, però per les quals el meu caprici serva una grossa estima, potser perquè ja d'infant em captivaren. Una és The emperor of the North, de Robert Aldrich, que si bé amb el pas del metratge la història narrada es banalitza i acaba esdevenint no més que una baralla de galls mancada de tot interès, el seu primer terç em resulta hipnòtic. I l'altra The train, de John Frankenheimer, que tot i la seva llarga durada no defalleix en cap moment, i fins i tot, cap al final, es permet un cop de geni amb un recurs certament poc original, però d'una gran efectivitat dramàtica, com és inclinar la càmera per mostrar el moment en què l'oficial alemany encarregat de l'espoli artístic perd el seny.

Però per sobre de totes, és clar, hi ha Sunrise.

Basu de ikimasu (IV)

... un miratge del desig, llegeixo dalt de l'autobús, el catorze, ja baixant pel carrer Viladomat a l'alçada del Clínic, a la pàgina cent noranta cinc de la segona part de A l'ombra de les noies en flor, també segona part, al seu torn, de A la recerca del temps perdut, essent en aquell moment jo també atret per una de les habituals desconegudes que també baixen per carrer Viladomat dalt del catorze, que si bé pel seu posat discret en res sembla assemblar-se a la descarada exuberància de les desvergonyides poncelles que passegen per l'escullera de Balbec, no pas per això resto jo lliure d'aquest miratge del desig, d'aquest sentir-me atret per la seducció d'una il·lusió, no més que la volàtil idea que em faig a partir de certes aparences, fruit d'una discreta i poc atenta observació i de l'ensonyació del meu albir, que no necessita gaire més que una dona de cabells curts per imaginar, al llarg d'uns pocs segons, tota una nova vida que mai no viuré.

Maristany no dori

D'un cert temps ençà em plau afirmar que la plantació vegetal acostuma a ser l'element més important de tot espai públic. I en afirmar-ho no faig pas una defensa d'allò natural, en ser un espai públic sempre quelcom artificial fruït d'una certa planificació, sinó que afirmo que de tots els elements que poden integrar un espai públic, com ara edificacions, paviments, mobiliari, enllumenat o plantació vegetal, és aquest darrer el més determinant. Determinant i fràgil, doncs la plantació vegetal sempre necessita d'una certa cura i d'un cert temps per arribar a ser allò que algú va imaginar que hauria de ser, i malauradament la gestió de l'espai públic no va sobrada ni de cura ni de temps.

És potser per això que sempre que en tinc la possibilitat miro de trepitjar el Passeig Maristany amb les seva monumental alineació de castanyers, faigs, plàtans, avets i til·lers, per admirar no només allò que aquells admirables burgesos van imaginar, sinó també allò que llurs no gaire admirables descendents han sabut mantenir.