Sobtadament un pensament m’enlluerna amb tota la seva força. Enfebrat, corro cap a l’ordinador, i pres d’una entendridora excitació començo a escriure a doll, sense cap coherència, amb frases mal construïdes, inconnexes, talment allò que tinc per dir tingués alguna importància i no es pogués perdre ni un instant amb pulcrituds, no fos cas que el pensament, un cop més, em fugís. Fet el primer redactat llegeixo el que he escrit, i tot seguit ho torno a escriure una, dues i tres vegades. Després ho llegeixo en veu alta, mortificant-me amb les comes, canviant ara el temps d’un verb, ara qualsevulla niciesa. Finalment, encara segur del meu pensament, ple d’entusiasme, dono el text per bo.
I l’endemà, en rellegir-lo, no puc evitar de pensar que en Tonio Kröger m’adreça les paraules que Thomas Mann escrigué el 1902 amb una premonició prodigiosa, doncs de segur que pensava en mi, el més trist dels diletants: si us importa massa el que teniu per dir, si el vostre cor batega amb massa sentiment, podeu estar segur d’un complet fracàs. Esdeveniu patètic, esdeveniu sentimental, sota les vostres mans es forma alguna cosa de maldestre, barroer i pretesament seriós, incontrolat, mancat d’ironia i de sabor, avorrit, banal, i a la fi no és més que indiferència entre la gent i decepció i desolació dins un mateix...
3 comentaris:
No ho sé: escriure ja és refredar, i anar corregint i reescrivint és refredar encara més. I suposo que aprendre a escriure és, doncs, possible i passa per aprendre a prendre distàncies. Recordo ara l'etapa rilkeana del poema-cosa, per exemple... però és que a Rilke li importaven molt les coses, el fascinaven i el turmentaven. Per cert, les "cartes a un jove poeta" són els millors consells que mai he llegit.
Refredar-ho, sí, però només allò que importa molt val la pena de ser escrit, ni que sigui fent veure que només descrius el passeig d'una pantera sobre si mateixa al Jardin des plantes.
Lola
Pot ser. En tot cas, són etapes necessàries del camí.
Saludos
El Thomas Mann es cruel, com molts escriptors farda de professional de les lletres i nosaltres no ho dubtem. Però no tots som iguals. Molts escriptors diuen que escriuen de raig y moltes bones novel•les s’han escrit en pocs dies, el que si no té tothom es talent i si bé es cert que el talent es el únic que puc envejar d’una persona, també es pot viure sense i segurament millor.
Per altre banda la democratització y popularització de texts i opinions segur que ens anirà molt be a tots
Publica un comentari a l'entrada