Deu (o vint) anys diuen que trigà Ulisses en retornar al seu casalot, al costat de la seva estimada i fidel esposa, un cop Troia fos destruïda. Deu (o vint) anys de dificultats i neguits, de marrades i follies, d’insensateses i perills. Deu (o vint), però? Un any, o més, el passà Ulisses al llit de Circe, la fetillera, a qui prenyà; i encara set anys, o més, entre els braços de la dolcíssima Calipso, a qui donà quatre fills.
Perquè el desànim i la dificultat, el perill i el fracàs, no el trobarem pas en ciclops ni sirenes, ni en esculls ni tempestes. Allò que ens atura es troba, indubtablement, en la felicitat; en el menyspreable benestar que ens és tan car, tan desitjable, tan, ai las, indispensable.
Aturem-nos, doncs, i gaudim, que a nosaltres (lloats siguin els Déus) res ni ningú ens espera enlloc.
3 comentaris:
i si s'esperen doncs que desesperin... que els moments de felicitat els hem d'allargar tant com sigui possible, que van escassos.
Cert.
GRACIAS por el post. Intentaré hacer todo lo posible para llegar a ser soporífero. Un saludo!
Publica un comentari a l'entrada