Caminant pel carrer, abstret, un argument em pren amb força: cal narrar amb tot detall la vida, abnegada i sacrificada, d’algú, potser una dona, que ho fa tot per assolir un dificilíssim i preuat objectiu, esdevenir cosmonauta, per exemple. Les hores d’estudi, l’entrenament del cos, la tria de l’oci, de les amistats, del marit... tot meditat i pensat en funció de l’ambiciosa fita, del somni anhelat, fent que al llarg dels anys qualsevol pensament, qualsevol acte, per insignificant que aquest sigui, estigui encaminat a assolir l’esfera perfecta dels astres, el cosmos. I després de quatre-centes o cinc-centes pàgines, potser més, de redacció sistemàtica i exhaustiva, monòtona i tediosa, concèntrica i minuciosa, succeiria l’impossible: un acte irracional que ho estronca tot per sempre més. I en no més d’una dotzena d’apressades i nervioses pàgines s’hauria de narrar la caiguda de la protagonista, l’instant foll en què, pressa de la gelosia, ho engega tot a rodar en intentar, potser, segrestar a la dona d’un company.
Però, tal com m’ha arribat, l’argument em fuig, doncs ningú, ni el més condescendent dels lectors, donaria cap credibilitat a una història com aquesta.
2 comentaris:
Un astronauta parece ser un racional y frio. Pero si nos olvidamos de las emociones, pueden estallar en cualquier momento.
cert, no cola gaire que a la gent aquesta que ha de conviure tancada durant mesos els fan tota mena de proves de resistencia mental etc...
els gelos son un molt mal enemic que conviu dins el nostre cap (jo tambe els pateixo per aixo parlo en plural) que poden veure fer i dir barbaritats... pero tant gordes com les de l'astronauta aquesta... la historia es delirant, que me'n dius del detall warrete dels panyals???
Publica un comentari a l'entrada