Set-centes seixanta-quatre pàgines després només puc dir que Incerta glòria és una magnífica novel·la. I puc dir que és una magnífica novel·la perquè m’ha agradat, que no és el mateix que dir que m’ha agradat perquè és una magnífica novel·la.
Potser algú pensarà, amb raó, que no faig més que expressar una opinió, la meva, i que d’altres, ben cert, poden tenir opinions ben dispars, fins i tot d’oposades; i que si tot és opinió, lliure i relativa, no tenim més que soroll, un so que posseeix una característica espectral aleatòria, això és, incerta, com la glòria.
Si no fos per què, potser, no totes les opinions, no tots els axiomes, valen el mateix.
9 comentaris:
És una magnífica novel.la. I en Soleràs un personatge genial. Hi ha realitats que no admeten opinió. Picasso és gran, tot i que (i mira que ho és, d'estrany), a mi, no m'agradi.
Per cert, havies deixat de banda -deies- el darrer Monzó. El vaig acabar ahir a la nit: la primera part, sutilment diferent a allò a què ens té avesats, és esplèndida. La segona, més en la línia del que ha fet fins ara, semblen "saldos" (amb alguna excepció) que havien quedat perduts per algun calaix. Però, en fi, havíem quedat que tot és opinable, no?
Lola
En contra del meu inveterat costum, senyoreta Lola, avui em plau replicar-vos, doncs trobo que feu algunes afirmacions discutibles, molt discutibles. Primer, però, les coincidències: a mi, Picasso tampoc em plau, gens. En general trobo que el que anomenem l’art de la pintura, va finir amb els tres grans mestres de l’abstracció, el mediocre Mondrian, l’entendridor Malevitx, i el colossal Kandinsky, que no feren més que posar el punt i final a una llarguíssima tradició.
En canvi, trobo molt discutible dir que el senyor Monzó ens té avesats a una mateixa cosa. Fins a “el perquè de tot plegat” potser sí, tot era un mateix que s’anava destil·lant, depurant, fins arribar a una forma d’expressió polidíssima, amb l’epígon de “Guadalajara”, on la frase ja s’allargassava una mica més. Però “el millor dels mons” fou un prodigi, un salt endavant inimaginable, almenys per a mi. La novel·la central, amb un subtilíssim canvi de veu narradora cap al final (crec recordar), és d’una bellesa corprenedora, amb un ritme en la narració que et bressola amb tendresa (vers l’horror?). Només llegir la primera frase, aquella que, parlo de memòria, descriu com n’Amargós obre el pany de la porta de l’edifici on viu, és per treure’s el barret, en cas de portar-ne. I en començar a llegir el “mil cretins” m’ha semblat tornar una mica al Monzó anterior, cosa comprensible, perquè aconseguir mantenir-se al nivell de “el millor dels mons” em sembla una tasca inhumana, només a l’abast dels escollits dels Déus, aquells que un cop assolida la glòria només poden morir, o guardar silenci per sempre més. Els relats, cert, estan més elaborats que els de “Guadalajara”, amb un llenguatge, una cadència, una frase més complexa, i la seva temàtica també s’ha transformat, però aquesta transformació ja es donava a “el millor dels mons”, un llibre farcit de tumors i cadàvers. Només en dos relats (la dóna que guarda tan mal record del seu marit i l’home que mira per la finestra) trobo que potser sí, que Monzó s’apropa a “el millor dels mons”. La segona part encara no l’he llegida. Dimecres vaig aconseguir el fascicle que ha editat el senyor Vallcorba amb el discurs de Frankfurt i l’he estat rellegint, doncs trobo que, independentment del que diu, la narració és magnífica, millor que la d’alguns dels relats de “mil cretins”. I és que la literatura de Monzó és una literatura oral, per ser escoltada més que llegida. Jo, modestament, també ho intento, llegir-ho tot en veu alta abans de donar-ho no ja per bo, sinó per acceptable. Llàstima que vocalitzo molt malament.
I sí, tot és opinable, però més d’un va cremar bellament a la foguera per les seves opinions, més d’un.
Ah, ho oblidava. Realitat que no admeten opinions? no serà al revés?
Em desplau, però et dono la raó: "El millor dels mons" és esplèndida. I està emparentada amb "Mil cretins"( 1era. part), en contingut i forma. No sóc experta en Monzó: A "El perquè...", el vaig descobrir, i em va agradar i divertir molt; vaig trobar que, a més, compartia un element de certa genialitat, element que em sembla inconscient a l'artista, una veu infantil, que no infantiloide, ja s'entén. "El millor dels mons", ja ho he dit; com que tendeixo a psicologista (què lleig), enllà de la perfecció formal, em va semblar captar un fons continuat, potent, de ràbia, furiós. No l'he trobat tan evident, ara. I m'ha agradat molt el tractament de les escenes familiars al darrer conte de la primera part, on hi ha, sobretot, perplexitat i impotència, i un lleu regust ja no de ràbia, sinó de fàstig; també tendresa i desolació, sutilíssimes.
No em diràs que no és més agraït replicar que "plicar".
Lola
Tal vez voy a decir una obviedad, Dersu, pero no estoy de acuerdo en que todo sea opinable. Que dos más dos son cuatro es una verdad sobre la que no cabe opinar, del mismo modo que si digo que todos los hombres son mortales y Sócrates es hombre, entonces Sócrates también es mortal, tampoco lo es.
En cuanto a lo opinable, sí, está claro que hay opiniones que valen más que otras. Cada cual puede pensar u opinar lo que le dé la real gana, pero unos estarán más cerca que otros de la verdad. La cuestión es encontrar o acordar el criterio que nos permita distinguir sobre qué reposa el valor de una opinión. Pero me temo que la opinión imperante hoy día sobre las opiniones es que no hay criterio alguno, es decir, que éste es puramente subjetivo e individual. Estamos apañados.
¡Un beso!
pens que les coses són magnífiques perquè ens agraden, com dius tu, dersu
doncs sí, a mi m'agrada opinar de tot i més si es diferent del que de tot s'opini.
reverència a les seves reflexions sobre en monzó.
opino que esteu molt inspirats.
Benvolguda Antígona, filla incestuosa d’Edip i Iocasta, tot i que amb retard, també us replicaré, sense cap ànim, però, de convencèr-vos. És comprensible que vós discrepeu del meu relativisme utilitarista, vós que vau donar la vida defensant les lleis imperibles dels Déus en donar descans als vostres germans, a tots dos per igual. Jo, però, em referia als judicis estètics, tot i que no m’escapoliré de l’escomesa i afegiré també els judicis ètics i científics, si és que aquesta divisió té algun sentit, fora dels papers del senyor Kant. Què més relatiu que la mirada d’un científic, que qualsevol mirada, que converteix la llum en ona o partícula segons les circumstàncies. I encara més la matemàtica, que per no ser no és ni una ciència, doncs només és un joc. Això sí, el millor dels jocs, que a partir d’unes simples regles arbitràries construeix meravellosos mons. Com hagués pogut imaginar Euclides que hi ha més d'una recta paral·lela que passi per un punt exterior d'una recta? I de fet, ni una ni cap ni moltes, doncs punt, recta o paral·lelisme no són més que abstraccions comunicatives de la ment humana, sense cap correspondència en cap món ideal. La matemàtica és un joc, el millor dels jocs, i, fins i tot, potser, el més útil.
Deia un clàssic alemany (no sé quin; no ho recordo): "Només el matemàtic és feliç"
Lola
Publica un comentari a l'entrada