dissabte, 7 de juny de 2008

Chotto matte kudasai (VIII)

Aquest cop em ve a buscar a casa, a l'habitació que em fa de despatx. Sense dir res deixa la dalla recolzada a la llibreria i s'asseu a la cadira del meu davant. Jo faig com si no el veiés i continuo escrivint, amb la mirada fixa a la pantalla de l'ordinador. Aleshores ell gargalleja per cridar la meva atenció, però jo l'ignoro, doncs no és més que un personatge de ficció fruït de la meva fantasia. Us he vingut a buscar per tercera vegada, diu. Jo no li responc res i faig com qui sent ploure. A més, plou. Encara mai ningú m'havia burlat d'aquesta manera, afegeix, i jo, com si fos sord, m'aixeco per consultar una dada al diccionari mitològic. Però aquesta vegada és la bona... au, anem, sense marraneries. Però jo torno a escriure amb la mirada fixa al monitor. Parlo jo o passa un carro, em crida, alhora que amb gest precís assenyala l'ordinador, que esclata en una breu flamarada. Va anem, riu, ara burleta. Jo, impassible, busco un full en blanc al calaix, que també crema sobtat, com la taula, l'habitació, el pis sencer, tot l'edifici, l'arbre del davant, els cotxes aparcats a la vorera, quatre vianants i dos llebrers.

I a la vorera del davant, envoltats de bombers, policies i badocs que fan la seva feina, la meva companya em pregunta com ens ho farem, ara que el foc ens ho ha pres tot. Ficció, li responc, tot això no és més que ficció, tu mateixa ho vas dir.